Un poble que mai no es cansa (crònica de l’Onze de Setembre)

Oi tant si calia anar-hi. Oi tant si caldrà anar a més manifestacions encara. Diguin el que diguin ex-consellers ofesos, hiperventilats diversos i desencantats pel que està passant. Només el record de la repressió patida els darrers vint-i-quatre mesos, sense cap rastre de rectificació o voluntat de contemporització, era ja suficient per fer l’enoooorme esforç de dedicar unes hores de la nostra vida (en el meu cas exactament set, de dues a nou del vespre) per dir al món que hi ha un problema que cal resoldre, i que cal resoldre’l bé, a gust de tothom.

  • L’autobús de l’ANC ens deixa a la quinta forca, Còrsega amb Muntaner, més amunt del mercat del Ninot. Anem baixant carrers de l’esquerra de l’Eixample fins arribar al tram de la Gran Via que corresponia al Tarragonès. Pel camí es va afegint molta més gent amb samarretes blaves (d’un color ben bonic, en contra del que han pontificat enguany molts mestretites) i les estelades de rigor. En una atapeïda cantonada ens trobem a una colla d’amics de la Jove de Tarragona. La seva rival, els Xiquets, faran un pilar de quatre just davant on ens plantem, a la cantonada de la Gran Via amb Urgell.
  • A l’altra banda d’avinguda, ma cunyada albira els gegants del seu poble (l’Espluga de Francolí) i li falta temps per travessar tota la Gran Via, atapeïda de gent sense ser agobiant, per anar a saludar-hi parentela. Jo desisteixo d’intentar obrir-me pas i em quedo on érem observant el paisatge humà, similar a altres anys: molta teresina, molta parella amb nens petits… Al meu costat, un xiquet de pocs anys, a coll-i-be del seu pare comença a cridar “Catalunya, llibertat!”. Abans hem deixat enrere unes delicioses àvies amb les quatre barres pintades a les galtes. Després passarà l’inevitable friqui amb cartells i una botzina intentant obrir-se pas, crec que amb una bicicleta, entre la gernació.
  • Els manifestants observen una actitud similar a la d’anys anteriors, la que ha acabat donant pedigrí a l’Onze de Setembre: gent serena, il·lusionada (malgrat tot), sense aparença d’enuig o de disgust, tampoc d’avorriment… Ni un paper a terra, per esmentar el tòpic. El canvi que sí que observo és l’escassa referència a la política i als polítics: no se’ls esmenta, tampoc se’ls blasma, ni tan sols se’ls exigeix l’esperada unitat d’acció. Únicament encerto a veure una foto del president Puigdemont (persistim i guanyarem!).
  • També és palpable la falta d’entusiasme en els crits o les consignes. Fora d’alguns “in-de-pen-dèn-ci-a”, es diria que el que concita més reacció del públic és l’aparició d’un helicòpter de la policia (la ñorda?, no se sap), que rep una esperable i càlida salutació.
  • Primera víctima de la tarda: una noia és evacuada, inconscient, a un lateral del carrer. Una probable lipotímia en una tarda de temperatura agradable, on el sol, que no molesta, s’ha decidit a sortir després d’un matí francament desagradable.
  • El temps passa volant perquè, sense assabentar-nos, ja són més de les 17,14 hores (calia fer alguna cosa en aquell precís moment?, em sembla que no), moment en què una gegantesca estelada és conduïda amb celeritat cap a la plaça d’Espanya (a veure si és veritat…) i la gent comença a desfilar cap a altres destinacions. Aprofito per acostar-me a la zona dels gegants de l’Espluga i fer cap després cap a uns enormes altaveus on els nostres estimats líders adrecen els inevitables (i, reconeguem-ho, prescindibles) discursos. Just al costat hi ha instal·lada una paradeta de la sectorial LGTB de l’Assemblea. Hi compro una xapa amb els colors de l’arc de Sant Martí (un euro) i em regalen un vano molt xulo.
  • Es fa tard i cal tornar a pujar amunt amunt cap a l’autobús de tornada. Ma cunyada i les seves dues amigues estan completament missing (la sobrecàrrega de línies dificulta l’intercanvi de missatges per saber on és cadascú). Entro en una petita cafeteria per fer un cafè i també unes necessitats personals: deu minuts de cua per fer-les.
  • Un altre Onze de Setembre a la memòria personal i també en aquest bloc (podeu buscar les cròniques anteriors). Em pregunto en quants més caldrà mobilitzar-se, entre la il·lusió i la resignació, entre l’esperança i la paciència, entre la dignitat i l’esforç. Impossible escrutar el futur, i menys l’envitricollat cabdell del procés sobiranista. La desorientació és gran, la feina a fer, ingent, les sortides al laberint, ignotes. Potser tot és més planer del que ens pensem si ens ho proposem. Un senzill cartró a la manifestació ens recorda quin és, en definitiva i concisament, el full de ruta pel qual lluitar: “absolució, retorn exiliats, unitat i independència”. Tal qual. Qui s’hagi de posar d’acord, que s’hi posi. Mentre, el poble mai no es cansa.

[Imatge: apnews.com]

De les Glòries a Pedralbes (crònica de l’11-S)

Crònica personal d’un nou Onze de Setembre. Primer, els comentaris intranscendents, després, una reflexió apressada.

  • De Tarragona surten rumb a Barcelona fins a quaranta autocars (2.000 conciutadans, xifra mai vista!). El meu és l’últim en fer-ho per culpa d’un despistat que s’havia confós d’hora i que arriba esbufagant i demanant perdó ajuntant les mans, com fan els indis, mentre li dediquem uns irònics aplaudiments. Endavant.
  • Just abans d’arribar a Barcelona, el voluntari de l’ANC que fa de guia ens recorda que no anem a una manifestació, sinó a una concentració. Per dir que no és cap marxa diu que “no anirem enlloc”, afirmació que es presta a més d’una interpretació.
  • L’avinguda de Pedralbes, per on baixem de camí a la Diagonal, és transforma en una riuada de gent que dóna ambient i color a un barri tradicionalment quiet i ensopit. Com se sap, no és una zona especialment de la ceba i per tant sorprèn descobrir-hi un bon grapat d’estelades penjades dels balcons. Dinem de bocates i aigua, tirats a la gespa d’un dels nombrosos jardins del barri més benestant de Barcelona: tot un contrast.
  • Ens situem al tram on l’eficacíssima organització ha tingut a bé assignar la comarca del Tarragonès, entre poders fàctics ben significatius: la Caixa, el Corte Inglés i l’editorial Planeta. Aquesta circumstància no m’ha ocasionat, de moment, cap mena de seqüela personal.
  • Atenció! Ens demanen silenci perquè està a punt de començar la performance de les 17,14. Una empresa difícil, quan s’és un milió de persones, per molt disciplinades i conscienciades que siguem. La gent no pot tancar la boca ni un instant. Ara toca produir una onada sonora a base de sorolls guturals i aplaudiments que, efectivament, es desplaça ràpidament creant un efecte d’allò més original. Per cert, l’acció sonora va de Glòries a Pedralbes, dada que també es presta a més d’una interpretació.
  • Incidències, mínimes. A pocs metres, es demana insistentment la presència d’un metge i deduïm que algú ha patit un desmai. La calor no és desorbitada i el sol tampoc pica massa. Més coses: en la llunyania s’observen unes fumeres de colors. Un atemptat? La gent, que ja està cremada? No, semblen ser unes bengales.
  • La presència de banderes és enguany més esquifida. Parlo tant d’estelades com d’altres nacions minoritzades o estats (se suposa que) amics. En descobreixo una formada per una creu blanca i quadres vermells i negres. No sé què representa però tinc manera de saber-ho perquè qui la porta no és altra que el professor de la Rovira i Virgili Pere Navarro, vell conegut.
  • Un altre personatge conegut, que reconec quan ja tornem a l’autocar és Andreu Van der Eynde, un dels advocats dels presos polítics. Camina de rigorós incògnit, parlant pel mòbil i vestit com les tres quartes parts de manifestants amb la samarreta de color corall. Potser són manies meves, però observant les peces de roba, jo diria que aquesta tonalitat reforça el bronzejat de les cares de la gent i per tant afavoreix la seva imatge. Bona idea escollir aquest color.
  • S’acaba la concentració. Ordenadament, cívicament, els manifestants comencem a dispersar-se camí dels autocars de tornada. Encara tenim temps de fer el turista: al carrer Manuel Girona descobreixo una estàtua de Gaudí, de mida natural. No sabia de la seva existència. M’hi faig una foto (a sota).
  • I fins aquí, les anècdotes. Ha estat el primer Onze de Setembre després de les convulsions que aquesta la nostra nació ha viscut el darrer any, sota l’ombra de l’existència de presos i exiliats polítics i davant d’una notòria desorientació tant de la classe política com de les entitats cíviques i de la pròpia societat pel que fa a les estratègies a prendre en els propers mesos. Unes convulsions, una ombra i una desorientació que s’han traduït en un canvi de paradigma en el comportament dels manifestants. Potser m’ho ha semblat a mi, però enguany la gent comparegué a l’acte de la Diagonal no crispada però sí amb el rostre més greu; l’entusiasme i espontaneïtat d’altres anys, pel que fa a càntics i consignes, era menys aparent; els somriures festius de la Via Catalana s’havien transformat en una seriosa exigència de solucions a l’atzucac creat entre tots; el “català emprenyat” donava pas al “català disposat a tot”, però que demana també saber on va i unes certes garanties d’èxit, que ja no accepta fer marxa enrere però que valora l’imprescindible realisme que les circumstàncies demanden.
  • El promotor de les primàries de Barcelona, Jordi Graupera, ha traçat el que crec que és el millor diagnòstic de la concentració d’ahir: el perill de ritualitzar-la, de convertir-la en una demostració anual de que som capaços de reunir cada any un milió de persones, sense tirar un paper a terra com diu el tòpic, d’enorgullir-nos-en, però que al cap i a la fi no tingui conseqüències pràctiques posteriors. Cal lligar mobilització i política. La proposta personal del filòsof o la Crida engegada pel president Puigdemont van en aquesta línia si volem transformar la increïble energia, persistència i dignitat que representen, any rere any, les demostracions de l’Onze de Setembre en alguna cosa més que una colorista foto als mitjans informatius.
  • I el que va en la línia justament contrària, el que allunya dramàticament mobilització de política són decisions incomprensibles com la moció que han pactat a Madrid el PDCAT i el PSOE i que, en el moment de redactar aquest apunt ha estat afortunadament retirada. Potser han fet cas a l’Elisenda Paluzie, per a alguns, l’única líder autèntica en aquests moments, quan ahir en la seva intervenció demanava als polítics “que ens tracteu com a adults. Som molt conscients de les dificultats, de la duresa de la repressió, i no us demanem impossibles però sí rigor, honestedat i determinació”. Doncs això.

[Imatges: Vilaweb i autor]

A la sisena va la vençuda (crònica de l’11-S)

A la sisena va la vençuda? Queden dues setmanes per saber-ho. Aquesta és la crònica personal de la festa reivindicativa d’ahir, Onze de Setembre.

  • L’autobús ens trasllada de Tarragona a Barcelona a última hora del matí, fent la seva entrada per la Diagonal. A pesar de que els escenaris de la manifestació (Passeig de Gràcia i carrer d’Aragó) son prou llunyans, l’animació de gent és ben notable. Entre la gernació que, com si ja es tractés d’un ritual, avança pel carrer amb samarretes multicolors i estelades, sorprèn la presència de la Mulassa de Valls, una bèstia de notables dimensions.
  • A la gent de Tarragona ens ha tocat el tram de la plaça Letamendi. No serà massa sorprenent si dic que no tenia idea de qui era aquest senyor: fou un il·lustre metge, filòsof, polemista, músic i pintor del segle XIX. Un que va fer tots els papers de l’auca, una mica com els que ens hem concentrat cada Onze de Setembre, que també hem hagut de fer de tot, vies, punts, ve baixes… Aquest any toca fer una creu, signe que admet moltes lectures.
  • Com que falten encara dues hores, la nombrosa gent es distribueix per bancs, parterres o directament al terra per dinar. És la servitud que té convocar la manifestació al simbòlic minut 17:14, que obliga la nombrosíssima presència de forans a fer un mos en aquestes condicions. Si l’any que ve cal tornar a fer-la (esperem que ja no), proposo unes hores més tardanes.
  • Em menjo apressadament dos mini-entrepans que duc de casa, però em falta el cafè. Entrem a un atapeït local de nom admirablement multicultural (L’Olla de Si Chuan). Per fer el cafè però també per anar al lavabo: el de dones presenta una cua interminable, mentre que al d’homes en surt algú que comenta satisfet: “no hi ha com ser home”. Ui el que ha dit.
  • Ens situem a la zona d’ombra de la plaça Letamendi, justament rere l’Agència Tributària espanyola. Tot un estímul, si no en teníem prou, per cridar i reivindicar el de sempre. Comença la fase d’aglomeració i cops de colze (allò dels 4 manifestants per metre quadrat que permet aquells càlculs tan pintorescos el dia següent). És el moment oportú perquè intenti travessar la gernació humana un carret de venda ambulant carregat de begudes, llaminadures i bosses de patates fregides que, efectivament, passa.
  • El temps és magnífic, sol amb alguns núvols, temperatura suportable, brisa agradable. El vano de cartró que anava amb el kit no arriba a sortir de la pràctica motxilla. L’espera fins al moment culminant no es fa llarga. Corprèn el minut de silenci per les víctimes dels atemptats, respectat escrupolosament pels assistents i seguit d’un esclatant aplaudiment. No totes les societats estan capacitades per fer-ho.
  • Com ha quedat dit, es veuen tot tipus de samarretes, tal i com demanaven els organitzadors. Jo he extret del meu particular fons d’armari sobiranista la blanca del 2015 (la Via Lliure). El capítol vexil·lològic també és multicolor, banderes amigues d’Euskadi, Galícia i Còrsega. Sorprèn un mix estelada+bandera de Tarragona i una estelada verda, que no havia vist mai. Per reflexionar també la presència d’una bandera del Canadà (aquell estat que sí va permetre un referèndum al Quebec) i una altra d’Espanya, republicana, (que se suposa, i és molt suposar, que faria el mateix amb nosaltres).
  • Ens passa per sobre la immensa pancarta que dona sentit a la coreografia, diguem-ho així, d’enguany. Seguint les instruccions rebudes, els assistents ens afanyem en col·locar-nos la samarreta groc fluorescent, traient-nos o no la que duem posada. El fet em recorda els Jocs Olímpics i aquella gegantesca bandera per damunt dels atletes i que serví, catxondo dixit, per amagar l’orgia més gran de la història. Avui no, que està ple de canalla i de tietes de l’ANC.
  • Una mica abruptament, l’acte s’acaba i la gent comença a dispersar-se. Baixem pel carrer Enric Granados i ens asseiem just davant del Seminari a descansar a l’ombra. La via és peatonal i sembla una mena de rambla per on desfila tothom: barcelonins, manifestants i turistes. Gent de totes les edats, procedències, físics i abillaments; fins i tot observo una pubilla (vestida de pubilla, vull dir) que corre com una exhalació carrer avall i que dona la nota surrealista a la jornada.
  • Mentre estem asseguts, prenc notes d’idees per aquest bloc, moment que aprofita ma cunyada per queixar-se amargament de que no la cito mai. Doncs avui ho faig amb molt de gust. Gran persona, ma cunyada. I gran cuinera, també. De la Conca de Barberà. A l’anada m’ha ensenyat fotos del seu darrer viatge a Perpinyà i Carcassona, ciutat aquesta darrera d’innegable interès i atractiu. La posarem a la llista de viatges pendents.
  • I parlant de viatges, l’autocar (nou i amb aire condicionat) ens retorna a Tarragona, la ciutat que passarà a la història per tenir un alcalde més preocupat per donar nom a un Seat que per facilitar als seus conciutadans l’exercici del més elemental dels drets democràtics: votar. Però bé, és el que hi ha. Ja trobarem la solució. A grans mals, grans remeis.

El (pen)últim Onze de Setembre

Crònica personal del que ha donat de si l’Onze de Setembre, aquest any descentralitzat en cinc concentracions, una de les quals a la Rambla tarragonina, a un quart d’hora de casa meva:

* Només sortir de casa, abillat amb la meva samarreta blanca, he pogut saludar cordialment algú que segur que no assistiria a la magna concentració, el regidor Acero (del PP). Una cordialitat que no deixa de ser un símbol del conjunt de valors que presideixen les kedades de l’Onze de Setembre, del respecte democràtic a l’alegria passant pel civisme. De nou, i ja en fa cinc, ni una paperera tombada. Quina llàstima per segons qui.

* M’arribo al passeig de les Palmeres, on saludo algú que, aquest sí, està plenament involucrat: el Joan Magí, de l’Òmnium, que després de despatxar a la paradeta ha d’anar a ocupar-se de rebre les autoritats (la presi Forcadell i altres). S’havia dit que a l’esmentat passeig s’hi instal·laria una Fira d’Entitats però m’hi trobo més aviat l’habitual concentració de parades d’embotits, formatges, coques i… roba de segona mà!

* Més amunt, davant la catedral, exhibició castellera. Hi actua la Jove de Tarragona, que és amb la que simpatitzo, i que carrega i descarrega un 9 de 8 sota un sol inclement. La xafogor és notable, marxo d’allí i no paro fins que localitzo un punt de la Part Alta de Tarragona on corre una agradable brisa. Punt que està ben a prop del restaurant Les Voltes, on dino amb una colla d’amics.

* Ens dirigim al tram de la Rambla que ens pertoca, el 47, que a les cinc de la tarda ja està ben ple de gent. No sé si haurà estat la manifestació més important de la història, en nombre de gent, o aquest rècord continua tenint-lo la manifestació contra la guerra d’Irak o quan l’assassinat de Miguel Ángel Blanco, una de les dues.

* Comprovo que això d’adquirir disciplinadament la samarreta aquest any va de baixa. Molta gent ha reaprofitat les de manifestacions d’anys anteriors (les grogues/vermelles de la V, o la també blanca de l’any passat). I dels que sí que se l’han posat, molts no han seguit el suggeriment de posar el seu nom sobre l’11, a la faiçó dels futbolistes.

* A les 17,14 en punt, i com si de les campanades de la Puerta del Sol es tractés, sonen  les campanes de la Seu Vella de Lleida, només que en lloc d’ingerir el raïm comencem instintivament a voleiar les cartolines amb un punt groc que han distribuït prèviament i que a algú li han recordat un ou ferrat. Dic instintivament perquè hi ha una certa desorientació entre la gent sobre quan s’ha d’exhibir el cartronet i quan no. Ajuda al desconcert el fet de que els diferents parlaments no siguin al principi gairebé audibles (després s’ha solucionat), de manera que s’arriben a formar petites rotllanes de gent parlant de les seves coses mentre Maria Barbal i no sé qui més adrecen els seus discursos.

* Qui se sent ben alt i ben fort, i reben molts aplaudiments, són els dos Jordis de les entitats organitzadores. De Jordi Sánchez em quedo amb la seva analogia entre la il·lusió que fa aconseguir la independència i la il·lusió d’una mare que espera el seu fill o la del nen de que arribin els Reis per rebre la joguina: “obrir la caixa” és l’expressió que fa servir i que pot llegir-se de moltes maneres. Serà la caixa dels trons?

* A l’acabament de l’acte, l’organització s’acomiada amb un “fins el proper Onze de Setembre”. Implícitament està dient que encara n’hi hauria un altre (com els de sempre, vull dir), de manera que afegeix “… que serà molt diferent”. Ah, bé, si és així…

* Baixo Rambla avall fruint de l’animació i de la varietat de persones, vestimentes i banderes. Cada tram de la principal artèria tarragonina estava destinat a cada una de les deu comarques… de la província de Tarragona. Ni a la nostra principal festa nacional reivindicativa ens podem desempallegar de la cotilla centralista que representa la divisió provincial. Perquè es vegi fins on arriba inconscientment el poder de l’estat. Veurem si demà el Diari de Tarragona serà prou sagaç per captar-ho i tenir-ho en compte en el seu gens probable tractament informatiu favorable de la notícia d’avui.

Sempre a punt

Rebo per Whatsapp una cadena sobre l’Onze de Setembre. Atès el seu contingut, no arribo a endevinar si la va idear un dels “nostres” o “d’ells”. Es tracta d’una llista de lemes de les manifestacions de cada Onze de Setembre: comença el 2012 (“Catalunya, nou estat d’Europa), continua el 2013 (“Cap a la Independència”), etcètera, per acabar… el 2037 (“Piano, piano, si va lontano”) i el 2038 (“Petri-fiuuu”). Sornegueria d’algun unionista catxondo, com volent dir, ja podeu anar fent manifestacions que no us servirà de res? o crítica punyent d’algun independentista perquè prenguem consciència del que passaria si ens adormíssim? 

Jo no estic cansat o desinflat com voldrien alguns. Sí que estic un pèl decebut amb allò que anomenem “classe política”, les seves tàctiques, les batalletes particulars entre partits, els intents d’alguns de trencar la transversalitat, els dubtes, les declaracions contradictòries, el nedar i guardar la roba… i potser unes renovades puta i ramoneta que li comencen a agafar gust al procés. I tot i així entenc perfectament que no ha de ser fàcil, gens fàcil, donar cada pas. Que li ho preguntin, si no, a la Carme Forcadell que, per cert, ens farà l’honor de participar demà a la concentració que es farà a la Rambla de Tarragona.

L’Onze de Setembre de demà serà per mi com la primera pròrroga d’un partit d’alta intensitat (no m’agraden les metàfores futbolístiques però en aquest cas s’hi adiu molt). Les pròrrogues de les finals acostumen a ser un pal per tothom, començant pels jugadors, però alhora afegeixen èpica a la lluita: estar a prop de la victòria per arribar, a vegades agònicament, a la victòria. El lema de les concentracions d’aquest any no podria ser, en aquest sentit, més oportú: “estem a punt”, a un pas o a un pam, com deia director d’aquesta casa. De nosaltres depèn també superar aquest punt i que sigui un punt i final, no un punt i seguit o uns punts suspensius, com fins ara.

Meridianament clar

El quart Onze de Setembre reivindicatiu i massiu (l’últim?) va ser un nou èxit pel que fa a participació, civisme i alegria. Aquestes són algunes notes personals de la jornada:

* L’autobús que ens transporta des de Tarragona arriba puntualment a Barcelona. En un moment donat travessa la Meridiana que en aquell moment (no són ni les quatre de la tarda) presenta una gernació blanca, realment impactant. Aplaudim espontàniament. Per cert, l’autobús ens deixa ben a prop de la plaça de toros Monumental i al davant de la cafeteria Carlos I: dues referències ben cañís, fàcils de recordar.

* Arribem caminant a la plaça de les Glòries, que és on hi ha el tram que ens correspon, el 94. Als voltants de l’horrorós edifici dels Encants (el de les goteres) s’hi concentren parades de begudes, estelades, marxantatge propi de l’ocasió i serveis de tota mena:

– Mira, aquí et pinten estelades a la cara.

– Pagant?

– Naturalment, som catalans.

* Ens plantifiquem a la zona que ens pertoca. Al contrari que la gran majoria de gent, nosaltres no estem en cap recta de la Meridiana, sinó a la corva que fa la Via a la plaça de les Glòries. Tenim al costat l’edifici Agbar (aquell “pirulí tan lleig”, segons em comenten) i més enllà el museu del Disseny (la popular “grapadora”), i en la llunyania es divisa la Sagrada Família: passat, present i futur, igual que les generacions que ens donem cita avui. Com sempre, s’hi veu de tot, i jo diria que a cada any que passa s’hi veu més jovent.

* Rebel·lant-se contra els mals auguris del matí, el sol llu amb tota la seva intensitat a mitja tarda. La gent, que és molt enginyosa, idea una segona utilitat al punter de coloraines que ens han proporcionat: una mena de visera per al sol, cosida al darrera amb una de les xapes que es venien amb la samarreta. Això també és innovació.

* En algun moment, l’espera fins que passi el punter gegant es fa una mica tediosa. Ens entretenim amb els objectes voladors que s’observen al cel. A banda d’algun globus perdut per la canalla, arribo a comptar simultàniament cinc helicòpters i dues avionetes. Quina serà la missió de cada un d’ells?:

– Aquest helicòpter deu ser dels Mossos.

– No, deu ser de la policia “nacional”, perquè és negre…

* La megafonia, imprescindible quan s’ajunten més d’un milió de persones per fer alguna cosa junts, va alternant les diferents funcions que li pertoquen. A saber, informar (“s’ha perdut un nen, el tenim a la carpa entre els trams tal i tal”), animar (“el punter ja ha passat per Fabra i Puig”) i entretenir l’espera. Qui fa de dinamitzadora deixa anar en un moment determinat: “què volem?”. Entre crits desacomplexats (i descompassats també) d'”independència” s’hi barreja el d’algun graciós: bocata calamares! A la cafeteria Carlos I potser en serveixen.

*I finalment, els discursos. Segurament sense proposar-s’ho, Jordi Sánchez fa un joc de paraules durant la seva intervenció. al dir que el nostre objectiu és “meridianament clar”. Per contra, la Meridiana no n’ha tingut res de clara, atapeïda com està de gent. Si un cas, clara pel color blanc de les samarretes.

* La Via Lliure s’ha acabat. Lentament les masses es dissolen pacíficament (com hem fet els darrers cinc anys, val a dir) a la recerca d’una cervesa (cues per aconseguir-ne), d’un lavabo (ídem a les nombroses cabines instal·lades), d’un bocata o anar directament al punt de trobada per agafar l’autobús de tornada. Una decisió de la Guàrdia Urbana fa que el nostre no hi pugui accedir i haguem de fer un llarg recorregut fins trobar-lo al carrer Almogàvers. Hem anat del molt imperial Carles I (recordeu?) als molt catalans Almogàvers. Tota una metàfora del sentit últim de la festa d’avui.

Si el dia 27 tothom ho té tan meridianament clar com avui, l’èxit serà rodó.

 

 

Ara que no plogui

Estem arribant al final del camí. Aquesta nit comença, de nou, l’espectacle electoral de consuetud. No us penseu que, pel fet de ser unes eleccions plebiscitàries (circumstància admesa implícitament fins i tot pels seus detractors) ens alliberarem del patracol habitual: enganxada de cartells, passejades per mercats i festes populars, repartiment de roses i globus, paperassa a la bústia, blocs televisius i previsibles entrevistes als diaris.

Però aquesta vegada és diferent perquè els resultats del 27 de setembre poden representar la inflexió definitiva entre el passat i el futur. Les perspectives són bones: les enquestes que s’estan publicant prèvia cocció tendenciosa, l’interès que desperta la nostra causa a tot el món, l’inestimable ajut de l’adversari (amenaces militars, cartes d’ex-presidents o mítings amb contingut demodé)… tot sembla indicar que si ningú ho esguerra el 28 de setembre ens llevarem amb un somriure col·lectiu. Per obrir boca, demà estem convocats a la Via Lliure de la Meridiana on de nou, com si d’un ritual antropològic es tractés, més d’un milió de catalans ens dedicarem per quarta vegada consecutiva a l’insòlit exercici de conjurar-se per decidir el futur col·lectiu i dur-ho a la pràctica. Només setze dies després.