Resistir és vèncer

Ja fa un any de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. El nostre dret, la nostra necessitat i, fins i tot, la nostra obligació és recordar-ho a cada oportunitat que se’ns presenti, denunciar-ho per tots els mitjans que tinguem a l’abast i solidaritzar-se amb els seus cercles personals. Què menys. Amb aquella desgraciada i injusta decisió, ens volien enfrontats, porucs o desmoralitzats i ja es veu que un any després no han aconseguit almenys el tercer dels objectius, sinó tot el contrari. Cada dia que passa es fa més ignominiosa la situació d’aquests dos compatriotes i tot el que ens arriba d’ells és un necessari missatge de fortalesa, valentia, dignitat i serenor.

L’aniversari m’agafa, casualitats de la vida, llegint un llibre magnífic, El cavaller Floïd, la biografia de qui fou l’ànima fundadora d’Òmnium Cultural, en Joan B. Cendrós. Ahir mateix llegia el fragment que parla de la primera gran dificultat que hagué d’afrontar Cendrós i l’activa entitat cultural que ajudà a crear: als dos anys, el règim franquista ja havia escorcollat i clausurat la seu de l’entitat, que no pogué obrir portes fins alguns anys després. Mentrestant, l’Òmnium sabé entomar la repressió, prosseguí les seves activitats clandestinament i l’experiència serví per enfortir-la i convertir-la en la decisiva, dinàmica i eficaç associació en què s’ha convertit en les darreres dècades. Cent mil socis ho avalen.

Als anys seixanta tancaren la seu però respectaren els seus dirigents; avui, coses de la vida, l’entitat pot funcionar a ple rendiment però té el seu president injustament privat de llibertat sense haver comès cap delicte i ¡sense judici! Ni la dictadura gosà fer això. Avui, superat el desencís que ens suposà assabentar-nos del tancament dels meus dos tocais, la indignació, la vergonya que suscita aquesta situació (almenys a mi) i l’exigència d’una immediata llibertat no han parat de créixer dotze mesos després. És que és molt gros.

Estan resistint i estem resistint, i resistir és vèncer.

Llibertat presos polítics!

[Imatge: elpuntavui.cat]

Mercè Sardà, Premi El Balcó 2018

Ja tenim el guardonat amb el Premi El Balcó que anualment atorga Òmnium Cultural del Tarragonès. Guardonada, un detall a destacar després de que dos homes i una cobla sardanista la precedeixin a la llista de premiats i en un moment d’especial sensibilització per la presència igualitària de les dones en totes les esferes de la vida.

I la guardonada és Mercè Sardà Pons, professora de l’Institut Martí i Franquès, directora del grup teatral Vis de Vanadi, persona molt vinculada a l’activitat social i cultural de Tarragona. També política: va figurar a la llista de la CUP a les darreres eleccions municipals. Desenvolupa igualment treball social a la parròquia de Sant Pau. Enhorabona.

En declaracions a Més Tarragona, Sardà ha dit en assabentar-se de la concessió del guardó que “em fa molta il·lusió” i que “mai hauria pensat que me’l donarien i encara estic paint la notícia”. Considera que rep el premi com si fos “un reconeixement a totes les persones que fan treball de base; penso que aquest premi no és tant per a mi com per a totes aquestes persones”.

Com a anècdota personal, afegir que la Mercè Sardà em va acompanyar en una de les taules de votació de la Consulta Popular per la Independència a Tarragona, un ja llunyà 17 d’octubre de 2010 (a la foto, la tercera).

L’entrega del Premi El Balcó tindrà lloc, com cada any, al Saló de Plens de l’Ajuntament de Tarragona, en el marc de les festes de Santa Tecla.

[Fotos: omnium.cat i autor del bloc]

 

 

Ja n’hi ha prou, de manifestos

El tema “pensions” començava a ser trending tòpic i això no pot ser. Calia desviar el focus d’atenció i, ¿què millor que alguna actuació contundent i vistosa contra Catalunya? Marchandoooo no una, sinó dues intervencions de piolins, una al Palau de la Generalitat i l’altra a la seu central de l’Òmnium, amb els procediments a l’ús, a saber, potinejar-ho tot, intervenir llapis de memòria, papers i correus personals i, potser el que més els agrada, sortir carregats amb capses de cartró. Ja tenim els espanyolets de peu entretinguts vint-i-quatre hores més.

Les mobilitzacions no s’han fet esperar, és clar. Que no ens toquin l’Òmnium, una entitat cinquantenària que sempre s’ha distingit per la defensa pacífica i democràtica del nostre país i dels valors que li són intrínsecs, la llibertat, el progrés, la llengua i la cultura. Una entitat que, com a cruel resposta a la seva meritòria tasca, ha de suportar veure el seu actual president a la presó, demà farà ja cinc mesos, ocupacions a la seva seu buscant no se sap ben bé què, i calúmnies i desqualificacions de tot ordre per part de les hosts catalanòfobes.

A Tarragona, davant la delegació de l’entitat a la Rambla, ens hem concentrat una munió de gent, més de l’esperable tenint en compte la improvisació de l’acte i les circumstàncies meteorològiques poc favorables. Però aquesta vegada la presidenta Codines, com sempre al peu del canó, ja no estava per llegir manifestos. Avui l’hem vista i sentida més seriosa, més greu que de costum i en una intervenció sobre la marxa ha recordat que davant un conflicte que és polític correspon als polítics que culminin amb èxit el que la societat (i dins d’ella l’Òmnium) va impulsar, enfortir i consolidar: l’anhel de llibertat d’un poble. La gent continuarà persistint en aquests objectius i respondrà a noves crides d’afirmació, de denúncia o de protesta. Raons no ens en faltaran: els presoners polítics, l’escola catalana, el llast del 155, les limitacions a la llibertat d’expressió… La gent continuarà però haurà de ser la classe política qui es posi les piles i trobi el millor desllorigador possible.

Avui a Tarragona l’ambient era seriós i potser hi contribuïa el Requiem que algú ha tingut la pensada de fer escoltar a la concurrència, d’acord amb el moment que estem vivint. No són dies amables per ningú, això és evident, però la Rosa Codines ha tingut també un moment per il·lusionar-nos amb la festassa que muntarem el dia que vencem. Per a quan? De moment, com a bon auguri, el cel ens ha obsequiat amb un preciós arc de Sant Martí. Havien caigut gotes, però aviat hem tancat els paraigües. Després de la pluja, sempre surt el sol.

[Imatge: foto de l’autor]

Nadales al gener

Em trobo a la bústia una bona mostra del “bon fer” de Correos: un exemplar d’El Temps corresponent a principis de desembre, el número especial 40 anys de L’Avenç, que també es va publicar el desembre, i finalment, l’avís per anar a recollir la Nadala de la Fundació Carulla. Com el seu nom indica, aquesta felicitació anual es publica en vigílies nadalenques, però a casa d’aquest blocaire no ha arribat fins a finals de gener. Potser la correspondència arriba en carro ara. També podria ser que ho fes en AVE, ara que va més lent que els trens de Rodalies. En tot cas, no és just parlar massa malament de Correos perquè se’m va ocórrer publicar la meva queixa a Twitter, i de forma immediata em van contestar excusant-se, prometent que intentarien esmenar les deficiències, i bla-bla-bla, i totes aquestes coses que diu un servei d’atenció al cient mínimament eficaç.

La Nadala, canviant de tema, arriba als cinquanta anys. El que va començar essent una modesta publicació de quatre pàgines, obsequi de la Fundació Carulla /abans Jaume I, iniciativa de l’espluguí de la Gallina Blanca) es va anar transformant en un atractiu dossier, curosament editat, sobre temes concrets de la història i la cultura catalanes (fent memòria: el modernisme, Àngel Guimerà, l’Església, la música, els Borja, l’Institut d’Estudis Catalans…). L’altre dia parlàvem de Cendrós; avui, de Carulla. Noms i trajectòries imprescindibles per a la supervivència primer i la projecció després de la nostra cultura en temps no fàcils. La Fundació Carulla ha estat sempre estretament vinculada a Òmnium Cultural, entitat que avui mateix ha rebut una desagradable visita que potser a hores d’ara encara no ha marxat. Bé, de fet no han marxat mai.

Injecció de positivitat

Aquest dijous passat, presentació d’El cavaller Floïd a la Cambra de Comerç de Tarragona. Es tracta de la biografia de Joan B. Cendrós, l’amo de l’empresa que fabricava la popular loció per a després de l’afaitada, però també un munt de coses més. Cendrós va ser un element cabdal per a la recuperació cultural del nostre país en els foscos anys del franquisme, un autèntic mecenes que contribuí generosament a múltiples iniciatives: la recuperació de l’editorial Proa (que, lògicament, ha publicat l’obra presentada), el reviscolament de l’Institut d’Estudis Catalans, la fundació d’Òmnium Cultural, la creació del Premi Sant Jordi… Un començar i no acabar d’accions en favor de la llengua i la cultura catalanes quan més falta feia, al darrera de les quals hi havia aquest descendent de vallencs, geniüt i impulsiu, de peculiar aspecte (patilles, camises fosques, corbates blanques) i sobretot optimista. “Una injecció de positivitat”, com digué l’autor del llibre, Genís Sinca, que tingué l’oportunitat d’accés a l’arxiu personal de l’empresari, curosament conservat al seu domicili.

L’acte va anar a càrrec de l’actual presidenta de l’Òmnium al Tarragonès, la Rosa Maria Codinas, el bon amic Joan Masalles, una de les filles de Cendrós i el propi Sinca, amb unes intervencions molt amenes, inclosa una peculiar performance consistent en ruixar el públic amb Floïd, a mode de bateig. No cal dir que l’actual situació política es va colar, inevitablement, en l’acte: l’actual president de l’entitat organitzadora, fundada per Cendrós i presidida a Tarragona per Codinas és encara a la presó tres mesos després, contra tota lògica i tota justícia. Una situació tant dolenta o pitjor que la que li va tocar viure al cavaller Floïd, no debades se’ns va recordar que el franquisme, que va clausurar l’entitat cultural durant alguns anys, mai no es va atrevir ni tant sols a detenir cap dels seus dirigents.

A la sortida va tocar, inevitablement (i en aquest cas amb molt de gust), comprar un exemplar d’El cavaller Floïd, un volum de 600 planes, acompanyat d’un inesperat obsequi: un flascó de l’actual Floïd. Que al nostre país i a la nostra cultura li queden encara un llarg camí per recórrer ens ho diu l’envàs, retolat en (i només en) castellà, amb la indicació de Barcelona (España) com a seu empresarial. Anem planxant i anem arrugant, no hi ha cap mena de dubte.

 

Decidim segons què

Diverses entitats, entre elles de tan representatives i importants com Òmnium Cultural o la Comissió de la Dignitat, han expressat el seu rebuig a la consulta que el proper dissabte es farà a Tortosa en relació al monument franquista que s’alça impertèrrit al mig del riu Ebre des de fa no-sé-quants anys. No és que discrepi obertament d’aquest posicionament d’Òmnium i companyia, més aviat no l’acabo d’entendre del tot. Després d’anys i anys d’omplir-nos tots la boca amb l’expressió “dret a decidir”, demanant-lo i exigint-lo a tort i a dret en manifestacions i actes públics, i després d’enaltir-lo com un valor polític fonamental quan no suprem de la nostra societat, resulta que quan es pregunta a la població tortosina sobre la seva baluerna, ara resulta que no agrada. I tot perquè hi ha la possibilitat de que el monument es mantingui. Si aquesta guanya, serà perquè la població així ho ha volgut, ens agradi o no: no era això el dret a decidir? Que es faci el que la gent vol? O el dret a decidir només serveix quan es té la certesa de que triomfarà la nostra opció?

Dit això em pronuncio per la desaparició del monument, tant pel que simbolitza com pel seu poc valor estètic. Sorprèn que no es fes quan tocava i hi havia un consens més generalitzat que ara, una època de moltes i grans susceptibilitats pel que fa a símbols i qüestions identitàries. Això val també per la retirada de no sé quin títol honorífic de Tortosa al dictador Franco, feta pel consistori de pressa i corrents a dos dies de la consulta. Quina casualitat, com per fer-se perdonar l’alcalde Bel la seva posició favorable a mantenir el monument.

Potser tot plegat no té tanta importància però fa ràbia comprovar que en el tan potinejat tema de la memòria històrica mai no acabem de fer net del tot.

[Imatge: ebreexpress.com]

Elisenda Paluzie, a Tarragona

El proper divendres, 3 de juliol, a les 19,30 hores, i organitzat per l’Assembla Nacional Catalana i Òmnium Cultural del Tarragonès, tindrà lloc la conferència “Viabilitat econòmica de la Catalunya independent“, a càrrec de l’Elisenda Paluzie i presentada per Alba Henar.  A la Cambra de Comerç, Av. Pau Casals, 17, de Tarragona.