Les aigües turbulentes

Bloc personal de Jordi Casadevall i Camps

Arxiu de la categoria:

A toro passat

0

Avui és l’Institut del Teatre el que, via Ara, ens proporciona preocupants notícies. Al final no quedarà cap institució política, religiosa, cultural o social sense la seva corresponent ombra de dubte pel que fa a agressions sexuals, sigui una abjecta violació, sigui un patètic grapeig “per descuit”. Abans d’esquinçar-se les vestidures tots plegats, potser que reflexionéssim una mica. Ja fa temps que ho faig cada vegada que els mitjans destapen algun cas. I les vegades són moltes. Quan dic reflexionar, no entro en consideracions morals més enllà de condemnar enèrgicament qualsevol limitació a la llibertat o la dignitat de les persones.

Hi ha, curiosament, un model que tendeix a repetir-se. Destapat el cas, el col·lectiu diguem-ne “víctima” (alumnes, treballadors, pares de menors, els mateixos menors que ho han deixat de ser, etc.) corre a esbombar als quatre vents (els micròfons i les càmeres proliferen llavors) que aquestes situacions d’assetjament o de violència feia anys que es donaven, que tothom ho sabia, que és indignant… Home, admetent que és una qüestió incòmoda o vergonyosa per a persones i institucions, no es podia haver fet alguna cosa més que aquest “secret a veus” però de veus molt i molt fluixetes, casi inaudibles? Em venia aquest pensament al cap sentint ahir una portaveu dels alumnes de l’Institut del Teatre llegint un manifest indignada fins a la caricatura.

Però encara aquest capteniment, aquesta omertà, aquest qui dia passa any empeny té la seva justificació. Deixem-ho aquí. Pitjor és la inacció dels responsables de la institució concernida, mirant cap a una altra banda, fent veure que tampoc sabien res (per favor!) i escudant-se en l’argumentari a l’ús: demanar perdó, compromisos de transparència, ara sí que s’investigarà… Sigui un conseller de la Generalitat, un bisbe o la directora d’una institució acadèmica. Tots es refugien en una mateixa i patètica excusa burocràtica: és que no els hi constava cap denúncia escrita, formal. O sigui, com que no s’havia seguit el canal burocràticament establert per fer una cosa que sí que se sabia o intuïa… doncs no feien res. Els periodistes de l’Ara no van necessitar cap denúncia formal per a investigar, lligar fils i posar negre sobre blanc l’existència d’uns de moment presumptes fets com a mínim reprovables o inacceptables. No hauria de ser tan complicat fer-ho motu proprio tenint en compte el preu que es pagarà en termes de prestigi i d’imatge pública si es deixa de fer.

La tendència a proveir-se de protocols per evitar aquestes situacions, que els darrers anys han assumit moltes institucions, és una mesura que va en la bona direcció, però que és paper mullat si després no s’apliquen amb determinació des del primer moment d’una sospita. Si no es fa, després toca sentir laments generalitzats (per part de víctimes o de responsables) quan s’esbomben unes situacions que ningú reconeix com a pròpies. La culpa sempre és dels altres.

[Imatge: cultura21.cat]

Dia Internacional de les Llengües Maternes

2

Lamentablemente, oĩ pasando peteĩ sa’i desapercibido hina ko ára , 21 jasykõi mba’e , ha’e pe ára kũ kuera sy rehegua kuera. Ha’e akue instituido rehe pe unesco 1999 ha pe razón fijarlo mba’e pe 21 jasykõi ha’e akue ,  akaru amomenda kuera peteĩha gua jasypo mba’e o pe 8 jasyapy, pe conmemoración peteĩ kuera mba’e japova/papyre kuera trágico kuera. Ko ára 1952gua , estudiante kuera ha activista kuera favorpe oficialidadgua bengalí,  Pakistán kuarahy resẽ gotyogua (ko’ãgagua bangladesh) ha’e akue tiroteado kuera rehe pe tahachi ha pe ejército pe ndive resultado ojoavy kuera mba’e muer.

Kukadzi 21 rinovawo zuva iro kudomwa kwemubairo weLinguapax, mukucherechedzwa kwevanhu kana masangano mukufarira kuchengetedzwa kwemitauro, kunoziviswa kuruzhinji. Kushamisika: wekutanga kuhwina (2002) aive chizvarwa, Mallorcan Bartomeu Melià i Lliteres (1932-2019), mumishinari wechiJesuit akamira semudzidzi uye mudziviriri wemitauro yeParaguay, achitanga neGuarani. আশ্চর্য অবিরত: পরের বছর এটি আইনা মল ছিল। আমাদের বাড়িতে আরও স্বীকৃতি আসবে: বলিউভিয়ার কেচুয়া ও আইমারা মামলার আরেক জেসুইট ডিফেন্ডার, মিকেল সিগুয়ান আই সোয়েলার (২০১০), ভ্যালেন্সিয়ান স্কুল (২০১৪) এবং জাভিয়ের আলবি আই করোনস (২০১৫)। আমি বুঝতে পারি না কীভাবে এই অসাধারণ সত্যটি আরও অনুরণিত হয়নি: একটি আন্তর্জাতিক পুরষ্কারের 24 বিজয়ীর মধ্যে (এই বছর আমরা এখনও জানি না), 5 জন কাতালান দেশ থেকে এসেছেন।

As wy oer memmetaal prate, ferwize wy nei alle talen yn ‘e wrâld. Tusken 3.000 en 5.000 memmetalen, neffens statistiken. In protte sille ûnferjitlik ferdwine, oaren sille ûnwis oerlibje, mar in pear hawwe in fersekere takomst. In taal is net allinich in koade foar kommunikaasje, mar in manier foar in minsklike groep om de wrâld te begripen. Elke taal is de echtste bydrage dy’t in folk leveret oan it minskdom. As wy biodiversiteit ferdigenje moatte, moatte wy taalkundich ferskaat mei rjocht of mear terjochte ferdigenje.

[Versió en català]

Lamentablement, està passant una mica desapercebut que avui, 21 de febrer, és el Dia de les Llengües Maternes. Fou instituït per la UNESCO el 1999 i la raó de fixar-lo el 21 de febrer fou, com en els casos del Primer de Maig o el 8 de Març, la commemoració d’uns fets tràgics. En aquesta data del 1952, estudiants i activistes a favor de l’oficialitat del bengalí, al Pakistan Oriental (actual Bangladesh) foren tirotejats per la policia i l’exèrcit amb el resultat de diverses morts.

El 21 de febrer és també la data en què es fa pública la nominació del premi Linguapax, de reconeixement a persones o entitats en favor de la preservació de la diversitat lingüística. Sorpresa: el primer guardonat (2002) va ser un compatriota, el mallorquí Bartomeu Melià i Lliteres (1932-2019), un missioner jesuïta que es destacà com a estudiós i defensor de les llengües del Paraguai, començant pel guaraní. Continuen les sorpreses: l’any següent ho fou Aina Moll. Vindrien més reconeixements a casa nostra: Miquel Siguan i Soler (2010), l’Escola Valenciana (2014) i Xavier Albó i Corrons (2015), un altre jesuïta defensor en aquest cas del quítxua i l’aimara a Bolívia. No entenc com no ha tingut més ressò aquest fet extraordinari: de 24 guardonats d’un premi internacional (el d’aquest any encara no el sabem), 5 procedeixen dels Països Catalans.

Quan parlem de llengua materna ens estem referint a totes les llengües del món. Entre 3.000 i 5.000 llengües maternes, segons estadístiques. Moltes desapareixeran irremeiablement, altres sobreviuran de forma precària, només unes quantes tenen un futur assegurat. Una llengua no és només un codi per comunicar-se sinó una forma d’entendre el mon per part d’un grup humà. Cada llengua és l’aportació més genuïna que un poble fa a la humanitat. Si defensem la biodiversitat, amb tanta o més raó hem de defensar la diversitat lingüística.

[Text escrit en guaraní, xona, bengalí i frisó; traduït amb www.iguarani.com (el primer) i amb Google Traductor (la resta); imatge: Bartomeu Melià, Viquipèdia]

L’estornut d’una societat

0

Com canvien les coses. El que està passant els darrers dies, les manifestacions diàries en contra de l’empresonament de Pablo Hasél i els seus posteriors excessos, en un altre temps hagués merescut per part meva la condemna més rotunda, sense miraments. Però fins i tot persones d’ordre com jo tenim també un límit, i el que els altres consideren (i jo mateix anys enrere hagués considerat) una inqualificable violació de les normes de convivència, per a mi és una altra cosa després d’aplicar-hi una molt saludable dosi de reflexió i amplitud de mires. Fins i tot he posat la foto de Hasél (per uns dies) al meu compte de Twitter, com a mostra de reivindicació de la llibertat d’expressió. Una cosa inaudita.

La violència practicada els darrers dies (perquè és violència, no ens enganyem amb tripijocs semàntics) és segurament inevitable i potser necessària com a vàlvula d’escapament de l’acumulació de tensions, neguits i frustracions ben variades, des de crisis econòmiques i malestars socials fins a un procés independentista encallat i desorientat o una palpable sensació de pèrdua de drets i llibertats, passant per una pandèmia de les que faran època. Casi res. Els desgavells als nostres carrers no sé si són justificables però sí comprensibles. El que em pregunto, però, és quin límit hem de posar a aquesta “comprensió”. Podem fer els ulls grossos a la crema de contenidors (que algú haurà de pagar, per cert), a l’assalt d’entitats bancàries antigament “nostres” (que no dic que em produeixi una secreta satisfacció, ho confesso) o a les pintades a la façana del periòdic més infecte de Catalunya (salvada la incongruència de fer-ho en nom de la llibertat d’expressió), però si tolerem aquestes excessos, llavors quin és el límit? Perquè hi ha d’haver un límit, és clar.

Les manifestacions de les darreres nits no són un refredat, són l’estornut, no resultat d’un refredat sinó d’unes malalties (en plural), La feina serà identificar-les bé i actuar en conseqüència. No ens enganyem tampoc amb aquestes mostres de descontentament, perquè s’hi donen molts elements. Dic el que ja vaig dir amb les famoses manifestacions d’Urquinaona de fa dos anys: és ben fàcil manipular-les i que cada un en tregui el profit buscat. Entre el personal que hi participa s’hi barreja de tot, des dels convençuts per una bona causa, els bona fe, els que passaven per allí, joves amb ganes de gresca, els inevitables infiltrats… Com diuen a Espanya, A río revuelto… Per cert, ja han arribat aquells famosos anarquistes italians o no se’ls espera?

Acabo amb els Mossos, sempre en el punt de mira. Que al Cos cal fer-hi neteja, em sembla que tots hi estem d’acord. El que no podem fer és criminalitzar-lo en bloc per unes actuacions puntuals d’unes unitats concretes (que cal investigar i sancionar si escau). El Cos és el mateix que el 17-A, recordeu? Llavors tot van ser clavells i aplaudiments. Es parla de canviar el model policial. No sé ben bé què es vol dir amb això. Les unitats encarregades de mantenir l’ordre els carrers i evitar danys en persones o en béns (que per molt “comprensibles” que siguin, s’han d’evitar igualment) han d’existir. Caldrà canviar els protocols d’actuació, rellevar comandaments, depurar-los de fatxes o d’agents tòxics, canviar-los el nom i el que sigui, però les unitats hi han de ser. De manera que sobren les volades de colom de determinada formació política, i menys plantejades com a condició sine qua non per donar suport a l’encara nonat govern català.

[Imatge: Vilaweb]

 

 

 

La ‘festa’ de la democràcia

0

Ningú em creurà però aquest matí he estat capaç d’endevinar, amb gran exactitud, l’acudit d’avui del gran Ferreres a l’Ara. Tot dutxant-me he donat voltes a la meva idea: un dibuix que sota el títol irònic de “la festa de la democràcia” reflectís els enormes inconvenients i molèsties de la jornada electoral (cues, distàncies, escafandres, vigilants, controls escrupolosos…). I per sorpresa meva, així ha estat. En honor a la veritat, he de dir que pel que fa a la meva experiència personal d’avui no he trobat cap inconvenient ni cap molèstia, al contrari, tot ha estat ràpid, fàcil i molt ben organitzat. Quan les coses es fan bé, també s’ha de dir.

Com que visc davant del meu col·legi electoral, he tingut el privilegi d’anar controlant el flux de votants al llarg del matí i si la cua al carrer era més llarga o més curta. En un determinat moment, quan m’ha semblat que el temps d’espera no seria exagerat, m’he decidit a baixar i unir-me al final de la filera de gent que esperava estoicament sota el plugim i amb un fred considerable. Cinquanta, seixanta persones? Al meu darrera s’hi ha col·locat una senyora que, en lloc del preceptiu “vostè és l’últim?”, m’ha deixat anar “¿esta es la cola para votar?“. “Sí, senyora”, li he contestat. Uns vint minuts després entrava al col·legi electoral, ple de cartells, indicacions, fletxes i amb una amable funcionària de l’Ajuntament dirigint els electors com si fos un ‘urbano’ ordenant el trànsit. Mentre votava a la meva mesa, el president de la del costat m’ha saludat. Em coneixia? El coneixia? Les mascaretes han aconseguit crear situacions d’un cert surrealisme. O facilitar-nos noves i insospitades coneixences, qui sap.

Feina feta, cap a casa. Mitja hora m’ha durat la meva particular “festa de la democràcia”. A la sortida, la cua d’espera s’havia encongit misteriosament i no la formaven més de deu electors. La llei de Murphy. En aquella hora, eren prop de les dues, la cua de la botiga dels pollastres a l’ast del carrer de casa ja era més llarga.

[Imatge: Vilaweb; foto EFE]

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb | Deixa un comentari

Diari de campanya (i 5: per què cal votar Junts)

0

En els deu anys que portem de procés sobiranista, meditant sobre què cal fer, com i quan, una de les principals conclusions que n’he extret és que en cap cas hem de fer marxa enrere. Abans de l’U d’Octubre es parlava molt del xoc de trens; el director d’aquesta casa, Vicent Partal, parla a vegades d’una locomotora que va tan de pressa que ja no pot frenar a temps; jo també tinc la meva teoria ferroviària: el procés ha de ser com un tren de cremallera, que va molt a poc a poc, com a molt queda aturat però mai no recula. Amb els anys, he intentat que les meves opinions, decisions o actuacions fossin sempre coherents amb aquest símil.

Ara ho tornaré a fer votant diumenge a la formació a la qual estic afiliat, Junts per Catalunya. Respecto tant com puc els plantejaments pragmàtics i realistes que ens ofereixen, des d’òptiques ideològiques diferents, ERC i PDeCAT. Entenc la seva posició i no m’importaria dipositar una papereta amb una d’aquestes formacions, però representen una evident reculada en tot allò que hem estat capaços d’assolir fins avui. Considero igualment que altres opcions (la CUP i Primàries) formen part també del meu món, son “dels nostres”, malgrat les seves a vegades inversemblants propostes. Però l’única opció que representa aquest “no fer marxa enrere” en el procés i que, alhora, és capaç d’oferir una imatge de responsabilitat i maduresa a l’hora de governar (que, en el fons, aquestes eleccions autonòmiques també van d’això), aquesta és Junts per Catalunya.

S’ha criticat molt que a vegades sigui indistingible Junts i el Consell per la República, a l’estar encapçalats tots dos per la figura del president Puigdemont. No nego que a vegades pot provocar alguna disfunció aquest intent de compatibilitzar una opció partidista, pensada en clau autonòmica i necessitada d’un cert biaix ideològic (la primera) i una aposta de més llarg abast, de caràcter institucional i molt més unitari (el segon). Però representen dues cares d’una mateixa estratègia i aquesta és una altra de les raons que aconsellen votar Junts: el Consell per la República, Waterloo i tot el que l’envolta representen l’únic flanc on estem aconseguint victòries, són l’únic lloc d’on ens vénen les bones notícies, i Junts per Catalunya és el seu corresponent reflex en termes partidistes.

També s’ha dit que si guanyen Junts i Esquerra, per aquest ordre, la situació continuarà sent igual, la formació d’un govern lligat de mans i peus a condicionants centralistes i decisions judicials, format per dos partits que com a mínim es miren de reüll. Bé doncs, i què? En les actuals circumstàncies, algú té en ment una opció millor (de les que aquests dies ens suggereixen les enquestes, és clar)? Seria tenir el tren aturat o marxant molt a poc a poc, però no reculant a escenaris ja superats. El cremallera, recordeu.

Més raons per votar la papereta que a Tarragona encapçala Albert Batet: raons més emotives. Tots els presos polítics mereixen el mateix respecte i consideració, tots tenen el mateix dret a ser lliures avui mateix, però sentint parlar Jordi Turull o Josep Rull comparats amb algun altre pres polític se m’esvairien els dubtes (si en tingués) sobre quina opció triar. Personifiquen com ningú la fermesa i la dignitat que no han perdut mai i hem de correspondre-hi d’alguna manera. Almenys jo tinc aquesta necessitat.

I per acabar, una última espenta per acabar de decidir-se a tots aquells que estan fets un mar de dubtes encara ara. Tindrem la primera presidenta de la Generalitat. Qui segueix aquest blocaire sabrà que arrufo el nas amb aquesta tendència actual a aplicar la denominada “perspectiva de gènere” a tort i a dret. La igualtat de sexes (o de gèneres, com preferiu) és un dels grans objectius de la nostra societat, naturalment, però introduir paritats amb calçador legal o dir que algú serà la millor persona per a presidir una institució només pel fet de ser dona fa un flac favor a la causa de la igualtat. I tot i així, és difícilment discutible l’argument de que “ja toca” una dona a dalt de tot. I aquesta dona, la Laura Borràs, s’ho mereix i reuneix mèrits de sobra. La seva empenta, la seva preparació, aquest suaviter fortiter que me’n gasta quan parla, constitueixen un currículum que supera els dels digníssims rivals independentistes que li han tocat en aquests comicis.

Diumenge, si t’ho penses, Junts. La via àmplia, però amb un tercer carril al mig, per no retrocedir mai.

[Imatge: naciodigital.cat]

 

Diari de campanya (4: signi aquí)

0

Sense ànim de llançar pedres contra la nostra teulada, però ho he de dir: aquest escrit que han signat les forces independentistes comprometent-se a no pactar amb el partit de Salvador Illa em sembla deplorable, en la forma i en el fons.

En la forma perquè aquell full quadriculat omplert a bolígraf de qualsevol manera i amb les signatures dels representants polítics provoca veritable vergonya aliena. Em recorda aquells gitanos aparentment sordmuts que demanaven signatures pels carrers amb una carpeta blava amb gomes. Un acord d’aquestes característiques, per molt precipitada que hagi estat la seva preparació, mereix un mínim de solemnitat en la seva plasmació documental. No parlo de pergamins, escriptura gòtica o lacres de cera, naturalment. Només un mínim de decòrum en les formes. Hem de ser com la dona del Cèsar: no només hem de ser seriosos, també ho ha de semblar.

I en el fons. Calia segellar aquest pacte ara, a quatre dies de les eleccions? Si ho han decidit de cop i volta, seria una altra lamentable prova de la manca d’unitat estratègica de l’independentisme, que dona a entendre una precipitada mostra d’entesa amb finalitats merament electoralistes. I si ja estava decidit així de feia temps, per què no ens ho feien saber abans i de forma clara? Per què abans (i ara tampoc) no ens crèiem les solemnes promeses d’Esquerra que no pactarà mai dels mais amb el principal enemic a abatre?

L’acord dels partits independentistes (la versió cutre d’aquell compromís davant notari -crec que era idea de Convergència- de no pactar amb el PP), al final, juga a favor d’Illa: tots contra ell, cosa que el reforça davant de l’opinió pública en general i el fa aparèixer com el principal líder del disputat vot unionista. Una manera com una altra de deixar en segon terme, sense voler, el petit escàndol del dia. A saber, que el ministre de Sanitat més nefast d’Europa es va negar a fer-se una prova de PCR abans del debat de TV3, raonant-ho amb unes explicacions tant poc convincents com sospitoses, però gens estranyes en un polític professional del règim del 78.

[Imatge: Vilaweb]

 

Llibertat per a Pablo Hasél

2

Que el brogit de la campanya electoral i els mil contratemps de la pandèmia no provoquin que ens oblidem de Pablo Hasél i de la injustícia que representa el seu imminent empresonament. I que aquest curt apunt d’avui serveixi de gest solidari cap a un cantant que no és ni de la meva corda ideològica ni dels meus gustos musicals, però a qui s’està perseguint per fer ús de la seva llibertat d’expressió, i això ens interpel·la a tots. Cada dia la repressió avança una mica, a vegades subtilment, a vegades sense manies, i sembla que no en siguem prou conscients. Cadascú de nosaltres hi hauria de fer front d’alguna manera, de la forma que cregui més eficaç o adequada. Per exemple, el proper 14 de febrer el nostre vot, a més de la consecució d’una majoria independentista hauria de servir per oposar-se nítidament a aquest estat (i Estat) de coses que permet que algú vagi a la presó per cantar quatre veritats.

[Imatge: youtube.com]

Diari de campanya (3: veu a Vox)

0

Cal donar veu a l’extrema dreta? Hem hagut d’esperar a l’inici d’una campanya electoral on es presenta Vox per plantejar-nos la pregunta i, de pas, encetar la polèmica (que no debat). Mira que hi havia temps de fer-ho abans però no: cal fer-ho ara, quan la preocupació d’uns i altres hauria de ser més aviat la discussió de programes i propostes governamentals. Cal donar veu a Vox i tractar-lo més o menys com un partit més, legal com és, amb dret al focus mediàtic, entrevistes i minuts televisius? O, al contrari, cal establir entorn d’aquesta formació una mena de cordó sanitari i rebutjar la seva presència amb tots els mitjans dels que democràticament disposem?

Han d’acceptar les democràcies aquelles formulacions polítiques que es proposen l’abolició dels seus principis? Tinc clara la resposta a aquest paradoxal plantejament: sí. Aquesta és la grandesa de la democràcia (encara que sigui coixa, com l’actual). I sí: també cal conèixer les seves idees i argumentacions, per rebutjables que siguin. Com més les coneguem, millor podrem oposar-nos-hi. No ens ha de fer por sentit els seus exabruptes, els seus odis, les seves mentides. Cal deixar-los parlar: si tenen raó, no tenim dret a fer-los callar; i si no en tenen, que crec que no, els ciutadans hem de ser prou madurs i amb sentit crític per rebutjar de pla les seves afirmacions i propostes. El problema és saber fins a quin punt l’actual societat és prou madura i té prou sentit crític, vistos els nivells d’educació, la manipulació de tota mena de mitjans de comunicació i la proliferació de fakes a les xarxes socials, que fan cada dia més difícil esbrinar què hi ha de cert en cada informació i separar el gra de la palla. En realitat, l’estratègia contra el que representa Vox i formacions afins (perquè no són els únics que prediquen odi, exclusions i atacs a drets socials o llibertats polítiques i nacionals) hauria de plantejar-se des de molt més enrere, i fer-se una pregunta en termes d’economia: quina és la demanda que ha fet sorgir aquesta oferta, que no para de créixer? Per què la política tradicional, les seves institucions i les seves formacions polítiques, no satisfan la demanda d’un sector de la societat que se sent atreta pel feixisme, l’extremisme o el populisme?

Més arguments. En el fons, a Vox li encanten els atacs que rep. La seva estratègia és, precisament, la de la victimització. Quan s’organitzen protestes i merders allà on van a fer un acte electoral, entre tots els fem gratis la campanya i encara es carreguen de raó. Seria molt millor fer-los un Tortosa. Recordeu Tortosa? Crec que era la Inés Arrimadas que va anar un dia a la capital ebrenca i la població va fer-li el buit més absolut. Ni xiulets, ni crits. El buit. És la situació més incòmoda i ridícula que pot viure algú disposat a provocar mala maror. Quan un no vol, dos no es barallen.

Ara que dic Arrimadas. La veig penjada, simbòlicament parlant, als fanals dels carrers quan no es presenta a aquestes eleccions. En el seu desesperat intent d’evitar la caiguda lliure, Ciudadanos  ha de recórrer a l’actual líder estatal per apuntalar la imatge del candidat pròpiament dit, Carrizosa, aquell senyor que sempre sembla que pateixi de l’estómac. Tàctica similar a la d’Esquerra, si bé amb motivacions una mica diferents. Les banderoles també llueixen la foto del no-candidat Junqueras, si bé en aquest cas per raons tristament conegudes per tots, reforçant Pere Aragonès, que no puc imaginar-me’l d’una altra manera que com una mena d’encarregat, abillat amb ‘guardapolvo’ i amb el llapis rere l’orella. I no obstant això, és ben possible que resulti el guanyador de la contesa. Tot és possible.

[Imatge: lavanguardia.com]

Diari de campanya (2: efecte o suflé?)

0

Doncs sí, hi ha el perill de que el PSC faci el sorpasso a Junts i Esquerra, entretinguts en les seves discussions caïnites (cal dir que bastant temperades en públic, una altra cosa és Twitter, un autèntic pati de veïnat). Hi ha efecte Illa? O serà més aviat un suflé, o millor un “defecte Illa” com digué amb enginy i precisió la Laura Borràs? Sincerament, no veig que les aptituds personals d’aquest mediocre polític, un peix bullit que sempre fa la mateixa cara (llevat de si li canvien amb el photoshop) serveixin per engrescar la seva parròquia i part de la de Ciudadanos. No en tindrien prou per imposar-se per la mínima però, molt hàbilment, a base de cuinar enquestes i amb la inestimable ajuda dels mitjans afins, que són molts i poderosos, s’ha estès en quatre dies la idea que aquestes eleccions són cosa de tres i no de dos. És l’efecte Illa, un polític que alguns el presenten com l’esperat messies que ha de salvar el nostre país de les urpes independentistes. Però de salvador només en té el nom de pila perquè el currículum que du a la motxilla com a ministre de Sanitat fa feredat; no, la culpa de les xifres de morts, contagiats i negocis a la ruïna no és culpa seva, naturalment, però ell estava al capdavant d’un poderós “tinglado” que se suposa que havia de fer tot el possible per evitar-ho. D’altra banda, si la seva gestió hagués estat tot un èxit, ja se n’haguessin cuidat els seus corifeus de proclamar-ho als quatre vents. Què deu ser l’efecte Illa? Els cartells electorals del PSC ofereixen, al costat de la seva retocada cara, un inquietant “fem-ho”. Jo no vull que aquest senyor em faci res.

La crònica diària de la campanya inclou el debat televisat d’ahir nit. Nou candidats. Massa gent per a un debat. Cada un d’ells amb el seu discurset preparat i amb escasses interpel·lacions entre ells. El presentador, un intrús vingut dels Madriles per a disgust dels professionals de TVE a Catalunya, s’esforçava a demanar-los que es tallessin més els uns als altres, en coherència amb el que a l’estat entenen que ha de ser un debat electoral: crits, insults, sang i fetge. Una olla de grills. Però no va tenir sort. No és que em plagui aquesta mena de formats descontrolats, naturalment, però ahir hagués agraït una mica més de salsa. Potser a nivell formal els que millor van estar van ser Chacón i l’Ale-Alejandro. La Laura Borràs, creixent-se a mida que avançava la nit i espolsant-se amb gran elegància les baixes insinuacions de Carrizosa, desagradable com sempre. El de Vox va desgranar impàvid el seu nauseabund argumentari contra “separatistes”, deliris ideològics de l’esquerra i no recordo quines barbaritats contra la immigració. Riera va caure en la trampa d’interpel·lar-lo i deixar-lo en evidència quan la millor estratègia és no fer cap mena de cas a determinades propostes polítiques. Qui em deixo? Ah, sí: l’encarregat Aragonès reptant Illa a un debat (calla que ho acceptarà) i Jéssica Albiach, canviant de català a castellà: fins i tot en això volen ser equidistants, quedar bé amb tothom i nedar i guardar la roba. És el que té esgargamellar-se proclamant polítiques d’esquerres i acceptant alhora vots de les dretes. Colau style.

(continuarà)

[Imatge: gidahatti.com]

Diari de campanya (1: cap a la ‘foto finish’)

0

A temps excepcionals, campanyes electorals excepcionals. Però no tant. Si bé és cert que se’ns fa estrany veure i escoltar mítings mitjançant les retransmissions via Youtube, amb els seus protagonistes distanciats i bocacoverts, no ho és tant que alguns dels oradors hi participin, al seu torn, en streaming (es diu així?). Vull recordar que a les eleccions del desembre de 2017, les convocades pels sequaços del 155, ja vam haver de contemplar el president Puigdemont a través d’una gran pantalla que s’incorporà llavors com a innovació a l’escenari. Les coses, tres anys després no han canviat gens. Els nostres exiliats han de seguir connectant la webcam per “aparèixer-se” davant del seu electorat i els presos polítics poden participar en actes de campanya només gràcies a decisions que pengen d’un fil, de reüll al que digui el capriciós Tribunal de torn.

És cert que tant la política catalana post 1 d’octubre com la situació sanitària (a les quals ja ens hi hem més que acostumat) ens estan “obsequiant” una campanya diferent, però tot i això divendres va tornar a començar el festival de cartells, anuncis, promeses, atacs, retrets i formatges d’enquestes que no canvia per moltes ingerències víriques o judicials que patim. Aviat farà quaranta-vuit hores que van donar el tret de sortida i l’actualitat ja ens ha obsequiat amb una retirada de cartells per incomplir les normes d’una empresa de banc de dades (per part de C’s, el partit que vol que ens “abracem”), una insinuació que Junts per Catalunya “roba” (a càrrec d’Esquerra, just després d’assegurar que no retrauria res als companys de viatge) o el canvi de look de Marta Pascal (que d’alguna manera ha de cridar l’atenció la noia, desapareguda com està a totes les enquestes).

Però cartells equivocats, declaracions en calent o talls de cabelleres no deixen de ser anècdotes. Pa i circ. El que importa és què ofereixen els partits en els seus programes i quines intencions (bones o males) de governar o pactar tenen una vegada s’hagi conclòs l’escrutini i “l’inapel·lable veredicte de les urnes” (per dir-ho a la manera cursi) ofereixi el fatal repartiment d’escons. Dic fatal perquè, si el poble no ho impedeix (i no li podrem retraure, que per a això és sobirà), tot fa preveure que fins a vuit formacions polítiques entraran a l’hemicicle de la Ciutadella. Vuit colors diferents al formatget definitiu, no al de les enquestes. La calculadora traurà fum ja aquella mateixa mitjanit.

Jo ja faig unes primeres apostes, a risc d’equivocar-me molt i menjar-me-les amb patates. Inevitablement passades pel tamís de les meves preferències personals (les apostes, no les patates), un tamís que, com una lent deforma l’objectivitat que hauria de tenir qualsevol anàlisi seriosa. Veig un frec a frec entre Junts per Catalunya i Esquerra Republicana. Una foto finish de dificultosa resolució, cosa que suposaria dos inconvenients. Primer, no dilucidaria una de les grans incògnites que té plantejades l’actual panorama català i que, a manera d’equació, convé resoldre d’una vegada per totes: cap a quina de les dues grans formulacions estratègiques es decanta l’electorat independentista: cap al pragmàtic d’Esquerra (pidolar pactes, hem de ser més, ara no toca…) o cap al resolutiu de Junts per Catalunya (tornar a activar de forma intel·ligent els botons de la unilateralitat, sense dir com). Una victòria nítida d’una de les dues opcions tindria la virtut d’aclarir qui ha de fer què i quan. Un empat ens perpetua a la inacció. El segon perill que preveu aquest empat és que molt probablement els resultats oferirien una victòria en vots per la mínima a Junts, i en escons també per la mínima a Esquerra. Aquesta situació, aparentment paradoxal, fruit dels capricis d’unes normes electorals no posades mai al dia, ja s’ha produït amb anterioritat, i llançaria les dues formacions a estèrils discussions sobre qui ha estat el vencedor moral dels comicis.

Unes discussions que no tindran sentit si ens passa al davant el PSC i el seu “efecte Illa”. Més val no badar.

(continuarà)

[Imatge: gavelintl.com]

Hauré d’anar a un míting a Puigcerdà

0

La possibilitat d’assistir a mítings electorals, saltant-se el confinament municipal, ha aixecat una considerable polseguera a afegir a moltes altres polèmiques que ha originat la pandèmia de mai acabar. Una interpretació rigorosa de la llei (en aquest cas el respecte al dret a l’activitat política) xoca amb el que tant les autoritats sanitàries com el bon sentit comú estan dictant: s’haurien d’evitar sempre que es pugui tant els desplaçaments entre nuclis de població com les activitats que comportin concentracions de gent.

Des del punt de vista legal res a objectar. L’assistència a un míting polític ve emparada pel mateix principi que la celebració d’aquella famosa missa a la Sagrada Família: és un dret constitucional diferent però de la mateixa entitat. Per als que facin marrameus amb aquesta comparació (ja se sap, per segons qui, el que faci l’Església catòlica no té mai presumpció d’innocència), els recordaré que per la mateixa regla de tres durant aquests llargs mesos de mesures restrictives s’han realitzat innombrables concentracions i manifestacions a les vies públiques, per les causes més diverses, des de reivindicar la llibertat dels nostres presos fins a les queixes del més insospitat dels col·lectius tocats econòmicament per l’actual estat de coses. I sempre ho han fet aixoplugats en el principi de la llibertat de reunió i manifestació.

Per tant, no hi hauria res a discutir en aquest sentit. Les conyetes fàcils que ara s’estan llegint a les xarxes socials (“anar” a un míting per trobar-se amb familiars o amics per fer la birra) són només el reflex dels innombrables contrasentits que han generat les recurrents, contradictòries i a vegades difícils d’entendre decisions de les nostres autoritats; conyetes que podríem etiquetar amb aquell acreditat principi de “feta la llei, feta la trampa”. Res de nou. ¿O es que algú ha oblidat el primer i més sever confinament amb aquelles llargues passejades de gent traginant un carret de la compra o arrossegant el gos de la família per fer veure que s’anava a la compra (que no) o l’animal necessitava estirar les cames (que tampoc: ja ho havien fet tots els membres de la família)?

Si l’opinió general és, com s’està veient, bastant contrària a la celebració d’actes amb públic, potser que la solució més elegant per demostrar consciència del que està passant (i de passada fer cas als consells de la nostra molt meritòria classe mèdico-sanitària) fóra, per part de tots els partits, renunciar a celebrar les esmentades reunions presencials. És un fet que aquest format de míting ja no persegueix l’objectiu tradicional de convocar ciutadans anònims que no tenen el vot decidit per tal de convèncer-los de la bondat de programes i promeses. Tot el contrari: són reunions de simpatitzants, perfectament convençuts de les seves idees, en actes mil·limètricament pensats únicament per fornir talls de veu o d’imatge destinats a noticiaris televisius o, des de fa un temps, també a xarxes socials. Tot el muntatge d’aquests actes és pura tramoia i no parlo només de la mera logística: l’escenari, els figurants rere l’orador, les banderes onejant al moment indicat per un regidor o qui porti l’acte entre bambolines, la música… fins a conformar una autèntica representació teatral. No m’estranya que el sector professional de la dramatúrgia munti en còlera: per a les seves representacions, els seus escenaris, els seus actors… tot són obstacles, començant per la impossibilitat d’esperar espectadors de l’altra ratlla de terme municipal.

Els partits polítics haguessin recuperat una petita part del crèdit perdut els darrers anys si haguessin consensuat un format exclusivament de mítings digitals: serien de més còmoda organització per a ells, més econòmics, i segurament tindrien més audiència que no l’obtinguda en actes presencials. Si ho haguessin consensuat. Però que ningú no esperi un miracle en aquest sentit.

[Imatge: dibuix de Ramón Carlos Valor López; gotasdehumor.blogspot.com] [El bloc Les aigües turbulentes compleix avui 14 anys]

Publicat dins de 1. Política, Política i etiquetada amb | Deixa un comentari

De Sant Ferran a Sant Valentí

0

S’apuja el nivell. Ara, a més de judicialitzar la política i polititzar la sanitat, tenim una nova modalitat: la judicialització de la politització de la sanitat. Tal proesa ha anat a càrrec del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya que, com hem sabut aquest matí, ha suspès cautelarment el decret d’ajornament de les arrossinades eleccions al Parlament, de manera que aquestes es “celebraran” (sense ironies) no el 30 de maig, sant Ferra, sinó el 14 de febrer, sant Valentí, demà passat com qui diu.

Els dubtes sobre si era o no convenient fer-les aquest dia van quedar resolts, semblava, quan tots els partits polítics (excepte el PSC, que tampoc recordo que s’hi oposés al cent per cent) van acordar l’ajornament, seguint els molt raonats consells dels experts sanitaris i epidemiòlegs. Personalment sempre he estat a favor de realitzar els comicis en un moment més favorable i no he vist mai en aquella decisió ni un càlcul tacticista dels partits (atès el sorprenent consens) ni un atac a la democràcia o als drets més bàsics de la ciutadania, com s’està dient ara. La galletada d’aigua freda del Tribunal, reaccionant a uns recursos bastant fantasmagòrics, ha tornat a agitar el tema, just quan teníem coll avall que fins el maig no tindríem la cita amb les urnes. Ara tothom aprofita per tornar a dir la seva i enredar de nou al personal. Això no és seriós. Tota la legislatura ha estat deplorable, incloent convocatòria madrilenya, investidures fallides, baixades de pantalons de la mesa, inhabilitacions i disputes entre partits. Com ens hem de veure.

Podria ser acceptable fer les eleccions al 14 de febrer si s’haguessin preparat les mesures que fa tan de temps s’estan suggerint (votacions electròniques, millores del vot per correu, eleccions en més d’un dia), però el més calent és a l’aigüera. Quan siguem independents (serà aviat, no? ho suplico) aquestes coses ja no passaran. Tampoc hi hauran tribunals que destarotin les decisions preses pels representants democràtics de la societat. Mentrestant, ens faran anar de sant Ferran a sant Valentí, com qui va d’Herodes a Pilat. És el nostre particular calvari.

[Imatge: pratique.fr]

La batalla diària per la llengua (20)

1

A cal barber (castellanoparlant que entén perfectament el català), sostenint una anodina conversa de circumstàncies:

Ell: qué, ¿Cómo va todo?

Jo: quin fred, no?

Ell: a ver cuando se acaba todo esto

Jo: la neu o el covid?

Ell: ¿cómo?

Jo: el fred i la nevada o el covid?

Ell: no te entiendo…

Jo (instintivament): ¿la nieve o el covid?

Ell: sigo sin entenderte…

Jo: ¿te refieres a la nieve o al covid?

Ell: ¡ah!, digo la covid

Moltes vegades canviem ràpidament de llengua al primer ¿qué? ¿cómoque interpretem erròniament com a un desconeixement de la llengua quan moltes vegades és perquè parlem fluixet o no ens expressem bé. La colonització lingüística a què estem sotmesos ja les té, aquestes coses.

[Imatge: freepik.es]

 

Publicat dins de 2. Societat, Llengües i etiquetada amb | Deixa un comentari

Cada dia al meu corral (i 17: tanquem la paradeta)

0
Publicat el 6 de gener de 2021

Només m’ho sembla a mi o aquest any hi han ganes de que s’acabin les “festes” de Nadal? A les xarxes, infal·libles altaveus de la realitat social, ja hi ha gent que aquesta tarda mateix desmuntava pessebres, desava guarniments i es desfeia de l’arbre (els que encara el compren natural). Calia viure-les i celebrar-les d’alguna manera, és clar, però s’ha hagut de fer amb tants inconvenients, tantes limitacions i tantes desnaturalitzacions que enguany no arribem al dia de Reis dient adéu amb un punt de tristesa o melangia (almenys a mi em passava) a tres setmanes de trencament de les rutines.

Hauran estat uns dies de no poder-se veure amb tots els éssers estimats, de no poder donar o rebre segons quins regals i de no viure el caliu dels carrers plens de gent, llums i aparadors decorats. Alguns hauran lamentat la pèrdua d’un familiar o un amic, d’altres hauran patit per tenir-los hospitalitzats o en una residència, potser sense ni tan sols poder-los veure una estona. Altres, i no pocs, s’hauran vist “agraciats” amb pèrdues en el negoci, un ERTO o directament l’atur, en una loteria que, aquesta sí, toca tuttiliquanti. Perquè els que no ens podem queixar massa en aquest sentit, el terratrèmol ens arribarà aviat en forma de tsunami: les misses s’hauran de pagar d’alguna manera i ja veurem què arriba d’Europa, i quan i com es reparteix.

Acomiadem les festes del Covid amb l’esperança que dona saber que l’any que ve tot tornarà a la normalitat, si Pfizer i Moderna no tanquen la paradeta abans d’hora. La meva sí que la tanco avui.

[Imatge: rosasoler.blogspot.com]

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari

Cada dia al meu corral (16: petita cavalcada personal)

0
Publicat el 5 de gener de 2021

Amb la pandèmia, també la moguda dels Reis s’ha hagut de “repensar”, com es diu ara. Es va parlar en un primer moment de “cavalcades estàtiques” (sic). Potser n’és una el que acabo de veure a la tele, just l’únic minut que he aguantat: una mena de coreografia futurista amb tot d’individus, rei inclòs, amb escafandres platejades, convenientment proveïts de mascaretes. M’imagino que era Barcelona perquè els locutors deien que algun dels elements decoratius de l’escena, no sé quin, estava inspirat en Gaudí. Pobre Gaudí, que ho ha d’inspirar tot, des de l’arquitectura més sublim fins a les demostracions més vulgars de la cultura adotzenada.

Això de les “cavalcades estàtiques” és digne de figurar en una col·lecció d’oxímorons, suposant que algú en faci, que tot és possible. Seria una contribució més de la pandèmia, a afegir a un altre concepte que vaig sentir l’altre dia, de boca de la meva neboda, i que em va fer molta gràcia: els Erasmus on line. Sembla ser que els estudiants continuen fent estudis i pràctiques per Europa… sense moure’s de casa, formant-se (o això fan veure) com la resta d’estudiants de les universitats d’aquí. Però sobretot, que no els treguin l’Erasmus (privilegi que, per cert, la nostra generació no vam tenir).

A on no han fet cavalcada estàtica és a Tarragona, sinó que han habilitat un Tinglado del Port perquè reis o patges rebin els nens d’un en un i per rigorosa cita prèvia, com si fos una perruqueria. L’aplicació informàtica per reservar hora va fallar des del primer moment: reserva informàtica + Ajuntament de Tarragona = què podia sortir malament?

Acabo amb un apunt lingüístic, que podríem afegir a la secció d’aquest bloc “Les batalles per la llengua”. La caixera del supermercat m’ha ofert de comprar, en català, un roscón de Reis. Li he contestat: voldràs dir un tortell, no? I ella ha rectificat ràpidament: sí, sí, tens tota la raó.  I pensar que en castellà tenen el tortel, de procedència catalana segons el diccionari de la RAE!

[Imatge: tarragonaradio.cat]

 

Publicat dins de 2. Societat, Societat i etiquetada amb , | Deixa un comentari