Ovidi al cub

Ahir vaig assistir al Teatre Metropol de Tarragona a l’espectacle “Ovidi 3”, que fa una gira pels Països Catalans en commemoració i homenatge als vint anys de la mort d’Ovidi Montllor. El protagonitzen Borja Penalva (que canta), David Caño (que crida) i David Fernández (que xerra, i que no necessita presentació). Hi fa també una aparició cap al final el cantant Feliu Ventura.

La presència de l’ex-diputat no era l’únic rastre de la CUP, perquè la formació anti-capitalista va tenir una notòria presència a l’acte, des de l’estètica bastant evident de part del públic (caputxes, franel·les, pírcings i rastes) fins a la decoració de l’escenari, amb samarretes multicolors i el famós gat xinès del vídeo electoral. Interpretacions musicals a banda, David Fernández va ser, de llarg, el millor de la vetllada i la raó bàsica que em va decidir a assistir-hi. Memorable la seva imitació del Padrino revisant els vergonyosos casos nostrats de corrupció.

Ovidi Montllor va ser un personatge certament incòmode i no és estrany que amb els anys hagués quedat arraconat fins a l’oblit. L’espectacle “Ovidi3”, juntament amb altres iniciatives, es proposa justament el contrari, donant difusió novament a unes cançons d’Ovidi carregades de denúncia social i reivindicació nacional, en un moment d’il·lusionants canvis en tots sentits. Ahir es van complir tres-cents anys exactes de l’infaust Decret de Nova Planta, una feliç coincidència per recordar-nos que encara queda un camí costerut per derogar-lo de manera definitiva. Si tots haguéssim tingut la determinació, el coratge i la fermesa d’Ovidi Montllor durant els anys de plom potser en aquest moment ja haguéssim assolit tal derogació. Aquesta és, crec jo, la principal lliçó que ens deixà el cantant d’Alcoi.

[Imatge: www.tarragona.cat]

 

 

L’Ovidi millor

Au adéu, comence el meu comiat
a tot el temps passat.
Bon vent i barca nova!

Sé però, que no s’estrena un prat,
seguim sent rellogats
a dins una gran cova.
Mil espills, se’m trenquen en la nit
colpegen el meu pit,
i m’omplen d’ais la boca.
I un badall ofega el meu crit
i deixa l’ull humit
i el nas demana: Moca’t!

Nova sang arriba al meu cervell
i em sent tibar la pell,
i em torna a la memòria
temps de caça, de peixos i d’ocells,
de joves i de vells…
Però ara és altra història?…
Tot i així, un qualsevol fracàs
em posa en el percanç
del record sense glòria.

No és clar, per tant també és obscur,
tinc davant un mur.
El riure se’m capgira.
L’atzucac em fa fer un atur:
Present, passat, futur…
i un mateix punt de mira.
Veig el blat més tendre que madur,
veig qui mana segur.
El món no avança: gira.

Un forat em torna a donar llum,
un cigar em dóna fum
i una ampolla, empenta.
Cec d’engany em guie pel bastó,
malfie del color
i de lletra impresa.
Done fe d’aquestes sensacions,
li llence al foc carbó
i retorne als meus trenta.

Au adéu, comence el comiat
i sóc nou arribat.
No me’n vaig, sóc qui torna!

[Ovidi Montllor: “Bon vent i barca nova”]