La decisió més política

L’obligatorietat de dur la mascareta en tota mena d’espais públics, decidida pel Govern i en vigor des de demà mateix (amb amenaça de multes en cas d’incompliment de la norma) està cridada a ser un nou motiu de polèmica en els propers dies. D’acalorada discussió, cosa que ens vindrà de perles ara que els termòmetres s’enfilen per sobre els 30 graus i la xafogor (almenys els que vivim prop del mar) amara els nostres pensaments i les nostres accions.

Es tracta d’una decisió política, com bé ha dit un responsable sanitari, que potser molts han malinterpretat, fins i tot jo en un primer moment. L’ús habitual de la mascareta és una recomanació dels experts sanitaris, però la decisió de fer-la obligatòria és plenament política. Una decisió complicada a partir d’un dilema senzill de plantejar. No obligar la gent a dur mascareta suposa un vot de confiança en la societat, que hauria d’estar formada per individus lliures, responsables i cívics que se la posarien no per obligació sinó per respecte a tots. Per contra, obligar els ciutadans a col·locar-se aquesta peça, amb una meticulosa i obsessiva reglamentació preveient llocs, superfícies, circumstàncies, activitats, excepcions i multes, és rendir-se a l’evidència de que l’actual societat és anàrquica, egoista i incívica: el pitjor de les cultures mediterrània, ibèrica i d’altres contrades.

El Govern ha optat per la restricció. No seré jo qui ho critiqui, tot el contrari, però pronostico incoherències, contrasentits i situacions absurdes. Ja s’estan apuntant; de fet ja havien anat sorgint en la fase més aguda de l’estat d’alarma i del confinament dur. Podrem córrer sense mascareta sortejant els vianants, però no podrem circular per un carrer solitari sense el preceptiu morrió. Als llocs més concorreguts de pobles i ciutats (els bars, quin remei) ens la podrem treure, ja que la cervesa ha de trobar algun forat per on ser ingerida i no ens estarem cobrint i descobrint la boca tota l’estona, mentre que en qualsevol altre espai tancat, per diàfan que sigui, l’obligació es mantindrà. M’imagino desagradables escenes socials: persones passant olímpicament, altres que els ho retreuran, policies extralimitant-se, veïns filmant discussions a crits… Un escenari prou decebedor que només restarà en l’oblit si s’aconsegueix a curt termini tallar en sec l’aparició de nous brots del virus i que les dramàtiques xifres de contagiats, ingressats i morts, que continuen sent notícia, tendeixin ràpidament a zero.

[Imatge: segre.com]

Històries des de casa (32: quina casualitat)

A mi tampoc m’ha agradat que la xifra exacta de mascaretes servides pel “gobierno de España” sigui de 1.714.000. Crec que ho han fet a posta. M’imagino algun tèrbol funcionari madrileny decidint-ho i compartint-ho amb la pandilla de col·laboradors que li hauran rigut llefiscosament la gràcia. Dit això, des del nostre bàndol no calia mossegar l’esquer ni elevar l’anècdota a la categoria d’ofensa nacional, perquè amb les nostres petites rabietes ells ja tenen nova munició per seguir disparant les seves perdigonades. Mentre parlem de “casualitats numèriques” no parlarem de les insensates decisions del govern espanyol permetent la tornada a la feina sense que ens expliquin en base a quins criteris dels experts han donat un arriscat pas que els pot passar una factura altíssima. Tampoc parlarem de la ineficaç gestió centralitzada del Ministeri de Sanitat, ni de les penoses rodes de premsa de l’”Alto Mando”, ni de les decebedores primeres mesures econòmiques que està prenent aquella gentussa per pal·liar la situació en que han quedat autònoms, pimes i aturats o per amortir els efectes del que serà, de ben segur, la crisi més important des de la Segona Guerra Mundial (De Guindos dixit). Ni tampoc parlarem, és clar, de la necessitat de posar llum parlamentària als tripijocs de la monarquia espanyola (avui 14 d’abril hagués estat un bon dia).

(Imatge: elpuntavui.cat; foto M.P.)

Històries des de casa (21: posa-te-la, posa-la-hi)

Espero haver posat bé els pronoms. Parlo de la mascareta, l’objecte que és protagonista central de l’actualitat des de fa ja dos mesos ben bons. Després de molts missatges a vegades contradictoris, que si és útil, que si no, que l’han de portar uns, que l’han de portar els altres… avui treuen noves instruccions recomanant posar-se-la quan anem a comprar aliments. Si m’ha quedat clar, la mascareta pot ser de confecció més o menys artesanal (res a veure amb les sofisticades que tanta falta fan als hospitals) i serveix per protegir els altres si un està contagiat encara que no ho sàpiga. Per la seva part el govern espanyol està estudiant fer-la definitivament obligatòria per sortir al carrer. A buenas hores, mangas verdes, com diuen ells. Tot a destemps, sincopat, amb descoordinació… Són realment un estat d’alarma.

Mira, semblarem japonesos del Passeig de Gràcia, quan venien japonesos i hi passejaven (i compraven!). De fet, una part important de la població, sensiblement superior a la meitat, ja porta aquest adminicle plantificat entre el nas i el mentó. Poden ser clíniques, artesanals, blanques, blaves, grans, petites. Alguns porten aquells morrions per pintar amb esprai. Altres no en porten però es tapen la boca amb una bufanda, acció no del tot inútil tenint en compte el fred que està fent per ser vigílies de Setmana Santa (diumenge, Rams).

No seré jo qui critiqui l’obligatorietat de la mascareta (sí els missatges contradictoris sobre la seva conveniència), però si del que es tracta és de protegir-se i protegir és molt més important posar-se uns guants. El supermercat on compro (una coneguda cadena valenciana que comença per Merca i acaba per dona) ja ofereix guants de plàstic, paper i líquid desinfectant als clients, i amb això s’eviten les situacions bastant desagradables que abans es donaven a totes les botigues d’alimentació: gent de tota edat i condició grapejant fruites, verdures, barres de pa, peces de brioixeria, potser el peix o el marisc… sempre amb les mans nues. A saber per on havien passat aquelles mans les hores anteriors.

Sobre això em ve a la memòria una imatge de fa molts anys. Era una botiga de congelats, un home ja gran es va atansar damunt un recipient de calamarsos a la romana congelats (per servir-se a doll, sense tapa ni res), mentre amb la mà feia el gest de treure’s els mocs que li rajaven del nas. Em va fer molt angúnia. No vull ni pensar què passaria si avui repetís aquest gest, quan ens hem de situar, si pot ser amb guants i mascareta, a un metre i mig de tot, tant de persones com de calamarsos a la romana.

[Imatge: xombit.com]

Post scriptum: doncs no, els pronoms no eren correctes. A l’apunt del 4 d’abril m’hi refereixo.