Li ha tocat la grossa

Un altre a qui ha tocat la loteria. Va passar a París: un malià sense papers i treballador a l’economia submergida, veient que un nen estava penjat d’un balcó amb perill de caure, no s’ho va pensar dues vegades i va escalar la casa pis a pis amb prodigiosa agilitat fins aconseguir salvar l’infant. L’incident, a plena llum del dia i en lloc concorregut, va ser convenientment gravat i les imatges aviat es viralitzaren, com es diu ara.

Ja tenim un nou heroi. Com recompensar-lo? Doncs concedint-li el permís de residència que no tenia, buscant-li una ocupació laboral relacionada amb la gesta que va protagonitzar (què millor que el benemèrit cos de bombers?) i essent rebut per, atenció, Monsieur le President. La notícia em suggereix comentaris diversos que, en la seva major part, coincidiran amb el que ja s’ha dit. Ha calgut una heroïcitat “cinematogràfica” d’escassament un minut de durada perquè el noi (de nom Mamoudou Gassama) rebés amb la màxima celeritat la seva regularització administrativa al país de la igualtat i la fraternitat, després d’estar anys en els llimbs legals. La mateixa situació que mils i mils de persones que en el seu moment van iniciar una atzarosa aventura que els va portar a fugir dels seus llocs d’origen (a vegades autèntics inferns polítics o econòmics) i a buscar una existència millor a la metròpoli europea, patint tota sort de calamitats, penúries, discriminacions o condicions precàries: això sí que és tota una heroïcitat, “recompensada” amb unes incoherents polítiques d’immigració, a cavall entre la repressió i el paternalisme.

Que el president Macron hagi perdut el cul i les vores per rebre l’Spiderman parisenc, amb l’esperable atenció mediàtica, forma part de la usual política de gestos de cara a la galeria, però no deixa de ser una mostra més de la demagògia de tota la vida. No conec amb detall la política de Macron envers migrants, refugiats o forasters, i per tant no puc opinar, però molt em temo que les seves intencions últimes no guarden cap relació amb l’escena teatral que va protagonitzar amb el malià (o malienc?, m’ha sorgit el duble).

El revers de l’heroi són dos homes. El primer, el pare del nen a punt d’estimbar-se, que havia deixat sol el seu fill per jugar al Pokémon, aquell joc que va estar fugaçment de moda no fa massa. Sembla que l’home està sincerament penedit i no li trauran la custòdia del nano, però segueixo creient que els pares d’avui dia ja no són el que eren. El segon, qui va llogar Mamoudou perquè li fes feines al sector de la construcció, treballant i cobrant en negre (dit sense segones intencions). Si a l’heroi nacional se l’ha premiat amb papers, feina i recepció presidencial, què es mereix l’individu que l’explotava abusant de la seva situació? Quantes persones viuen amb les mateixes condicions que Mamoudou? Se sap? S’amaga? Es consent? S’investiga? Es castiga? Preguntes i més preguntes d’una França i d’una Europa completament desorientades que no saben quin camí cal prendre davant del repte que representen tants canvis socials i demogràfics.

[Imatge: europe1.fr]