Les minories socials (presentació de llibre)

Dijous passat es va presentar al Seminari de Tarragona Les minories socials i la justícia. Època medieval i moderna, recull de les aportacions presentades a les Jornades d’Història Mn. Sanç Capdevila, celebrades a Tarragona el 2017. La presentació, a càrrec de Mn. Manuel Fuentes (director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà), el Dr. Antoni Maria Jordà (catedràtic de la URV) i Manuel Rivera (editor), es va fer al Saló d’Actes. Tot hi haver estudiat tres anys al Seminari, no recordo haver entrat mai al Saló d’Actes, una gran estança de decoració un punt carrinclona i poc acollidor per celebrar segons què.

A la fredor de l’escenari hi contribuí dijous l’escassa presència de públic, tot i l’interès que sens dubte desperten les temàtiques tractades al llibre des de l’òptica històrica i jurídica, però ben actuals si ho traduïm als nostres dies: les minories socials i religioses, jueus i moriscos, heretgies, tribunals inquisitorials, sodomia, bruixes… La dissertació va anar a càrrec del professor Jordà, que es va esplaiar amb detalls de cada un dels capítols del llibre, d’autors com Valentí Gual o Dolors Bramon, dedicats en la seva major part a l’àmbit de la Catalunya Nova. Posà de relleu la varietat de jurisdiccions que simultaniejaven a l’Edat Mitjana (Jordà és catedràtic d’Història del Dret) i la importància dels factors que intervenen en qualsevol judici quan es tracta de laminar una minoria (denúncies, obtenció de proves, testimonis, possibilitats de defensa…). De nou, la més rabiosa actualitat.

Es tracta d’un llibre assequible (10 eurets) i ben editat, com és de rigor a Silva, l’editorial de Manuel Rivera. A la sortida de l’acte, Rivera em recorda que és lector ocasional d’aquest bloc i m’anima a continuar, a publicar més apunts i a donar més canya. No en falten ni ganes, ni raons, Manuel. Només temps.

52 hores

Ha mort Robert Saladrigas, l’autor d’un llibre especial per a mi: 52 hores a través de la pell. Relata el trasllat d’un noi, en tren i en vaixell, de Barcelona a Melilla, on ha de fer el servei militar. Ell i el grup que l’acompanya emprenen un viatge iniciàtic que suposa un trencament en les seves vides, un pas de la comoditat de la llar familiar a un món llunyà i ple d’incerteses. Com que a mi també em va tocar fer el mateix deu anys després del que relata Saladrigas, no vaig poder evitar una forta identificació amb el personatge quan vaig llegir el llibre, circumstància que me’l va fer particularment interessant. L’elegància i correcció de Saladrigas van contribuir-hi molt. Ara hem de lamentar-ne la desaparició.

[Imatge: xtec.cat]

Luter a casa nostra

Ahir es va fer la presentació a Tarragona de l’obra de Josep Lluís Carod Rovira Història del protestantisme als Països Catalans. Acompanyat d’un pastor baptista de la capital i de qui fou directora general d’Afers Religiosos (Montserrat Coll), l’autor va explicar, amb les seves habituals amenitat i ironia, els motius que l’havien dut a elaborar el seu voluminós i documentat llibre: el seu interès per tot el que sigui dissidència i el desconeixement de la importància del protestantisme al nostre país.

Efectivament, la història del protestants és una història de dissidència enfront del dogma catòlic omnipresent, i ben car ho van pagar en èpoques pretèrites, com bé documenta l’obra de Carod. D’altra banda, la presència del protestantisme a casa nostra representà la introducció de noves idees procedents d’uns països que (oh, sorpresa) són els més desenvolupats del món. I encara representà també un focus de catalanisme insospitadament matiner: la traducció al català del Nou Evangeli s’avançà en un any a la Renaixença.

Josep Lluís Carod va fer una detallada descripció de tot allò relacionat específicament amb Tarragona i el protestantisme: personatges, escoles… fins i tot el cementiri. La presència d’aquestes confessions a la capital tarragonina té un mèrit especial, atès el pràctic monopoli que ha exercit sempre, per motius obvis, l’Església catòlica. Una presència constant, a vegades discreta o clandestina i, potser per això, poc o gens coneguda. El llibre de Carod és una aportació de primer ordre per tal de que ho deixi de ser.

L’octubre de 2017 farà 500 anys de les famoses 95 tesis clavades per Luter al castell de Wittenberg: tot un programa està en marxa per commemorar-ho com cal. Almenys, ai, a l’Europa més culta i civilitzada.

 

El dia dels llibres i de les roses (i de les polèmiques)

Al moment de començar l’apunt d’avui sobre Sant Jordi (sense massa idea de què posar-hi, la veritat) un “clinc” del mòbil m’avisa d’un missatge de Whatsapp. Entre ahir i avui aquesta eina ha treballat especialment, com és comprensible. Fins a vint-i-sis m’hi he trobat aquest matí, entre felicitacions personals, desitjos col·lectius de gaudir un bon dia o combinacions originals dels símbols que avui pertoquen. El darrer missatge furga en una polèmica entenc que superada: el suposat masclisme de regalar una rosa a una dona i un llibre a un home. Avui tothom, sense discriminació d’entrecuix, compra per a ell i regala per a l’altre, fent gala la societat d’una igualtat que ja voldríem en molts altres àmbits de la vida.

Tot s’ha de dir: a aquest igualitarisme de Sant Jordi no s’hi ha arribat només a força de noves generacions que han anat fent canviar les coses any rere any. Hi ha ajudat molt la dimensió comercial de l’assumpte, i és que si del que es tracta és de vendre el doble de llibres o el doble de roses, fins el més masclista dels editors o dels floristes (n’hi ha) renuncia de bon grat a la més inconfessable de les seves actituds personals. ‘Vaya’ uns. La pela és la pela.

Les polèmiques de Sant Jordi són unes altres. No és el moment d’estendre-s’hi, però citem-ne algunes. La massificació i el desvirtuament del sentit de la festa (odio les empentes i els cops de colze). Autors literaris versus autors mediàtics (afortunadament aquest any hem evitat Buenafuente). La ridiculesa de la signatura de llibres: quin sentit té que un escriptor, que no coneix de res a qui li compra el llibre, l’hi signi com ho farà a altres centenars o milers que fan pacient cua? Els experiments amb les roses: la gràcia era que fossin vermelles, però no, n’han de fer de colors estranys, fins i tot blau-grana; només falta fer-ne de transparents. Etcètera.

I com es presenta el dia? Per la meva part donaré un volt per la Rambla  de Tarragona, proveït d’una bona dosi de paciència, a la cerca del llibre que tinc pensat comprar-me que serà… (redoblament de tambor) una de les moltes biografies que han sortit del president Puigdemont. A mi, a original ningú no em guanya, ja ho veieu.

Bona diada de Sant Jordi per a tots els meus lectors.

[Imatge: lourdesrecursosinfantil.blogspot.com.es]

Setè llibre

Per als milions de fans (més o menys) dels meus blocs, una bona notícia. Acabo de publicar el setè recull d’apunts, titulat Sabates noves, apareguts entre setembre de 2013 i setembre de 2014 a Les aigües turbulentes i Propera parada… Podeu trobar a Bubok les edicions en paper (a la venda per un mòdic preu) i digital (gratuïta).