Llibres a ull (i 5: papanates)

Trio per acabar la sèrie estiuenca un llibre de Quim Monzó. No una novel·la o un recull de contes, sinó un dels diversos reculls d’articles periodístics que ha publicat els darrers anys: Esplendor i glòria de la Internacional Papanates. Com diu la contraportada, es tracta d’una crònica brillant i lúcida de l’arribada al poder de “l’imperi de la plastilina”, d’aquesta manera d’entendre la política i la societat que en les darreres dècades ha aconseguit impregnar-ho tot. Un fenomen difícil de definir amb precisió però que Monzó aconsegueix donar-li una certa forma tant en aquest com en altres llibres. La correcció política, la sexualitat, l’ecologisme, la publicitat, el llenguatge, la restauració… tot passa per l’adreçador de Monzó fins a transformar-lo en peces breus, excel·lentment escrites, que posen al descobert les incoherències i els despropòsits d’una societat “papanates” (tanoca o babaua, que serien alguns dels seus equivalents normativament acceptats). L’escriptor és perfecte per fer un retrat aproximat d’aquesta manera de ser i de comportar-se, i ens prevé dels seus perills, cosa que agraïm els que, com ell, som de reconeguda aversió a la relació social i poc amics de modes i tendències banals i fugisseres.

El primer article parla de l’omnipresent moda de la depilació púbica i el darrer de les causes solidàries postisses d’Angeline Jolie. Un i altre tenen les dones com a protagonistes, però no crec que això tingui res a veure amb dedicar al llibre a Maria Grazia Cucinotta, una actriu italiana de cognom sensacional.

[Imatge: foto de l’autor]

Llibres a ull (4: personatges)

Amb el títol Vidas de hombres ilustres, el llibre d’avui (herència del pare) és un recull de dotze biografies de personatges importants de la història. Dic recull perquè es tracta, literalment, de dotze fascicles apareguts no sé ben bé en quina publicació dels anys 1932 i 1933, amb paginació independent i relligats posteriorment amb unes sòlides tapes vermelloses. Relligats amb una errada: la separata amb els índexs es va inserir entre els fascicles 11 i 12 i no al final com correspondria, cosa que jo, obsés de l’ordre, no puc treure’m del cap cada vegada que fullejo el volum. Cada retrat (fet amb rigor però amb algunes llicències per fer-lo més amè i sense notes ni bibliografia) és obra d’un autor diferent. L’edició és curosa i les il·lustracions són abundants. Un llibre d’aquells a conservar per molts motius.

La llista de personatges biografiats abasta figures polítiques, literàries, científiques i religioses, des de Napoleó fins a Edison, des de Cervantes fins a Tolstoi. La selecció és interpretable i, amb ulleres actuals, segurament el més discutible seria el fet que d’entre els dotze elegits hi ha una sola dona (Santa Teresa de Jesús) en un llibre que ja deixa ben clares les coses amb el títol. També hi ha una sola dona entre els autors, curiosament (o no gens) la de la santa d’Àvila: Carmela Eulate, una porto-riquenya precursora del feminisme antillà, segons m’informa la senyora Viqui. Tampoc hi ha cap català, a no ser que fem cas de les surrealistes teories de l’Institut Nova Història; llavors en compto cinc (Colom, Cervantes, Shakespeare, El Cid i Santa Teresa).

No recordo haver-les llegit totes, però la de Napoleó sí, amb aquest final que sempre m’ha semblat impactant i rodó: “Una rata enorme, de las que abundaban en la isla (Santa Helena), había devorado el corazón de Napoleón Bonaparte“.

[Imatge: foto de l’autor]

 

Llibres a ull (2: el Congrés nord-americà)

És aquella mena de llibres que només a mi se m’ocorreria comprar, i és el que vaig fer a alguna botiga de llibres de segona mà que abans sovintejaven al carrer Aribau de Barcelona. Casi que em vaig haver d’excusar de la meva adquisició davant del dependent:

  • És que a mi m’agraden aquesta mena de publicacions, sap?
  • Sí, sí, -va respondre ell, molt professional-, tothom té les seves preferències, és la manera de despatxar-ho tot -afegí, més o menys.

Encara no he dit de què va. És un directori del Congrés nord-americà de 1975 amb tota mena de dades sobre aquella cambra, sobre la Casa Blanca i sobre la resta d’institucions constitucionals dels Estats Units: biografies de representants, senadors, consellers i governadors; nom i adreça (llavors apartat de correus) de mils d’alts càrrecs de l’administració, classificats per departaments (les conselleries, diguéssim) i agències federals; la llista de totes les ambaixades i consolats que els ianquis tenien repartits pel món; composició dels tribunals i corts judicials; dades sobre els corresponsals de premsa, ràdio i televisió davant les institucions nord-americanes, etc.

És clar que no és un llibre per llegir, sinó una guia per consultar. Una espècie de llistí telefònic de més de mil pàgines. O més aviat per trobar-hi alguna curiositat: estem parlant d’un país (EUA) i d’un any (1975) prou allunyats en l’espai i el temps com perquè la utilitat del volum sigui mínima. Potser el que em cridà més l’atenció des que me’l vaig comprar (per 400 pessetes o almenys aquesta és la xifra que apareix escrita en llapis) són els mapes de cada un dels cinquanta estats nord-americans amb la seva divisió per districtes electorals. Allí la legislació electoral és estricta, cada diputat elegit en un districte representa aproximadament el mateix nombre de ciutadans, de manera que l’enorme i deshabitat estat de Nevada és un sol districte, mentre que el petit territori de Nova York es divideix en 38 minúsculs districtes. Potser no és la solució més justa, però no origina les picabaralles, tàctiques i càlculs d’aquí, origen de la inexistència d’una llei electoral, per vergonya nostra. Les comparacions són odioses, també entre Estats Units i Catalunya.

[Imatge: foto de l’autor] 

 

Llibres a ull (1: allò que el vent s’endugué)

(Què millor que passar l’estiu parlant no de política o de problemes socials sinó de llibres? Dedicaré els propers apunts a alguns llibres de casa, triats a ull, el primer que em cridi l’atenció, sense gaire criteri)

Ni me’n recordava que el tenia, però l’actualitat m’ha refrescat la memòria. Lo que el viento se llevó, de Margaret Mitchell, és una novel·la més coneguda per la pel·lícula a què va donar lloc. És una edició d’Aymà Editor del 1951, traducció de Julio Gómez de la Serna, el germà de Ramón, el de les greguerías. M’imagino que és herència de la mare, perquè hi ha la dedicatòria d’un tal Francesc, “fervent admirador”. És de tapa dura, folrat de tela. La lletra menuda (no apta per vistes cansades com la meva), atapeeix a doble columna 454 pàgines amb les peripècies d’Escarlet O’Hara, Rett Butler, Ashley Wilkes, Melanie Hamilton, Mammy i companyia a la plantació Tara i altres escenaris durant la guerra de Secessió nord-americana. Il·lustren el llibre, intercalades en el text, fotos d’actors i escenes de la pel·lícula. Són rotogravats, aquella tècnica usada a les portades de La Vanguardia, quan era encara més espanyola que ara. Clou el llibre un apèndix que parla del film, amb més fotos: l’estrena a Atlanta i Clark Gable rebent l’homenatge del públic.

Per força aquesta pel·lícula havia de marcar una època. Tinc entès que fou la primera gran producció en color, premiada amb diversos Oscar i estrenada a l’estat espanyol en plena postguerra: les escenes en aquelles mansions georgianes, els balls, els vestits d’època (tot són miriñaques)… fins i tot l’incendi d’Atlanta, havien de frapar un públic ansiós d’espectacle, distracció i intrigues amoroses, i l’adaptació de la novel·la de Mitchell no devia decebre perquè reunia tots els requisits. Tot era glamour, magnificència i argument despreocupat en aquella cinta, però l’actualitat, amarada de revisionisme i correcció política, l’ha convertida en un producte sospitós. Potser això fa que encara tingui més interès el seu visionat. En tot cas com a pòstum homenatge a Olivia de Havilland, darrera supervivent de Gone with the Wind, desapareguda aquesta setmana. Ella també tenia foto al llibre que corre per casa.

[Imatge: foto de l’autor]

Presentació del llibre de Boye

Ahir Gonzalo Boye, el de les crispetes, va presentar el seu llibre Así están las cosas al passeig de les Palmeres de Tarragona. Vaig assistir-hi. La cosa no tindria més importància si no fos perquè va ser la meva primera presència “física” en un acte públic o social, després de quatre mesos de confinaments i restriccions de tota mena. Durant aquest temps, mitjançant la màgia de les noves tecnologies, he “assistit” a actes a Barcelona (assemblea de lectors de Vilaweb), Las Palmas (presentació del llibre Nacionalismo canario 3.0o Tarragona (trobada d’associats de la Crida Nacional, amb boicot de trolls inclòs), però fins ahir no havia experimentat aquesta estranya sensació d’estar amb més gent, a prop però no massa i saludant cares conegudes rera mascaretes de models variats.

L’advocat xilè presentava el seu segon llibre de memòries sobre les inacabables singladures jurídiques del procés sobiranista. Boye va fer de Boye: agut, didàctic, contundent, optimista… Va dir el que cal dir i va callar el que cal callar. Es va guanyar els presents quan va dir que l’únic “delicte” dels polítics exiliats fou complir el que els ciutadans els van encomanar, argument incontestable de la defensa davant dels tribunals europeus, els de veritat. Va explicar interioritats sobre seguiments, intents de segrest de Puigdemont o espionatges telefònics, de rabiosa actualitat. Ens va posar la mel a la boca amb la imminent aparició del llibre del president exiliat, el manuscrit del qual només Boye ha tingut el privilegi de llegir. A preguntes del públic sobre com aconseguir la unitat davant les discrepàncies que mostren els diferents grups polítics independentistes, va remetre la solució als propis electors; nosaltres serem els que, amb el vot, acabarem separant el gra de la palla i posant cadascú al lloc que mereix.

Ahir al passeig de les Palmeres, per coses de la covid, estàvem literalment junts però separats. Figuradament caldria estar separats però junts, formant una pinya o potser una melée. La comparació no és gratuïta: el presentador de l’acte d’ahir, l’amic Pere Grau, va afirmar que el rugbi té molts més punts en comú amb la nostra lluita política del que ens pensem. Cada dia ens reserva una sorpresa.

[Imatge: @juristestgn]

Històries des de casa (18: quan aixequin la persiana)

D’entre les moltes iniciatives que la sempre inquieta societat catalana ha llançat els darrers dies, n’hi ha una pensada tant per parar el cop d’un sector econòmic estructuralment problemàtic com per facilitar a cada catalanet la possibilitat de contribuir-hi còmodament des de casa, ara que ens sobren hores. Em refereixo a Llibreries Obertes. Sota el lema “Perquè tornin a aixecar la persiana, demana els teus llibres ara!”, la web proposa ajudar les llibreries del nostre país. És molt senzill: es tracta de comprar (i avançar el pagament, clar) de forma virtual un o més llibres a les nostres llibreries de referència, amb l’expectativa de poder-los recollir ben aviat a les botigues. Un compromís poc costós que serà de gran ajuda al món editorial i llibreter, que continua tenint un paper decisiu en l’àmbit cultural, però que arrossega problemes estructurals derivats de les noves maneres de comunicar-se i de consumir productes culturals. Doncs ara tenim l’oportunitat de que les llibreries tornin en certa manera la pilota: serà precisament el món digital, amb els seus innegables avantatges, el medi amb què ajudarem a l’altre món, l’analògic de tota la vida: el llibre que es pot llegir, però també tocar, acariciar i col·locar en una prestatgeria, enlloc d’un text que apareix en una pantalla insulsa, permanentment llardosa de tant passar-li el dit.

Jo ja m’he firat, i he encarregat el llibre d’Artur Mas, el del cor calent i el cap fred, que podria haver adquirit al quiosc on segueixo recollint la premsa cada dia, però que prefereixo fer-ho als amics de La Capona tarragonina. No el podré obtenir, probablement, fins després de Sant Jordi, festa del llibre que enguany, com casi tot, es farà però a destemps. A cada problema, una solució.

[Imatge: colpublirp.com]

 

Històries des de casa (13: lectures)

La falta de temps ja no és excusa per no llegir llibres. O per no llegir-ne un dia sí un dia no, a estones, que és el que em passava a mi quan fèiem vida “normal” (no fa ni dues setmanes!). Als diversos prestatges repartits per la casa esperen pacientment centenars de llibres per ser llegits per qui això escriu: història, assaig, política, llengües, biografies, literatura…

Tot arribarà. De moment he acabat Cataluña, año cero d’Ernesto Ekaizer, crònica bastant meticulosa (i una mica plúmbia, ja que és de temàtica jurídica) del postprocés i del judici, des de l’octubre de 2017 fins la sentència. Abans havia llegit Tota la veritat, una altra crònica aquesta vegada d’abans del referèndum: sis periodistes expliquen molts episodis entre bambalines del que es va coure en aquells frenètics mesos. Completarà la trilogia de llibres sobre el procés Assaig general d’una revolta, de Francesc-Marc Álvaro, encara per encetar, reflexió necessària per ajudar a posar els peus a terra a tots aquells que ens vam fer més il·lusions del compte quan es produí la (no) revolta.

Des d’ahir ocupa la meva atenció tant de dia com de nit (cap a les cinc em desvetllo i necessito llegir en paper per passar l’estona) Pseudohistòria contra Catalunya, impecable crítica a les manipulacions i fal·làcies de determinats historiadors (titulats o no) per a reconstruir al seu gust el passat tant de l’estat espanyol com de Catalunya i fer-lo encabir en els respectius plantejaments ideològics, amb un punt en comú: com diu el títol, és una interpretació dels fets antics que acaba perjudicant la nostra nació.

I, esperant torn, la voluminosa biografia de Churchill escrita pel qui fou president de la Comissió Europea, Roy Jenkins. Passa del miler de pàgines, potser és el volum més gruixut de la meva biblioteca i vaig suspendre momentàniament la seva lectura quan anava per l’any 1907… Les males notícies que ens arriben cada dia fan preveure que tindré temps més que suficient per enllestir-lo ben aviat.

 

Les minories socials (presentació de llibre)

Dijous passat es va presentar al Seminari de Tarragona Les minories socials i la justícia. Època medieval i moderna, recull de les aportacions presentades a les Jornades d’Història Mn. Sanç Capdevila, celebrades a Tarragona el 2017. La presentació, a càrrec de Mn. Manuel Fuentes (director de l’Arxiu Històric Arxidiocesà), el Dr. Antoni Maria Jordà (catedràtic de la URV) i Manuel Rivera (editor), es va fer al Saló d’Actes. Tot hi haver estudiat tres anys al Seminari, no recordo haver entrat mai al Saló d’Actes, una gran estança de decoració un punt carrinclona i poc acollidor per celebrar segons què.

A la fredor de l’escenari hi contribuí dijous l’escassa presència de públic, tot i l’interès que sens dubte desperten les temàtiques tractades al llibre des de l’òptica històrica i jurídica, però ben actuals si ho traduïm als nostres dies: les minories socials i religioses, jueus i moriscos, heretgies, tribunals inquisitorials, sodomia, bruixes… La dissertació va anar a càrrec del professor Jordà, que es va esplaiar amb detalls de cada un dels capítols del llibre, d’autors com Valentí Gual o Dolors Bramon, dedicats en la seva major part a l’àmbit de la Catalunya Nova. Posà de relleu la varietat de jurisdiccions que simultaniejaven a l’Edat Mitjana (Jordà és catedràtic d’Història del Dret) i la importància dels factors que intervenen en qualsevol judici quan es tracta de laminar una minoria (denúncies, obtenció de proves, testimonis, possibilitats de defensa…). De nou, la més rabiosa actualitat.

Es tracta d’un llibre assequible (10 eurets) i ben editat, com és de rigor a Silva, l’editorial de Manuel Rivera. A la sortida de l’acte, Rivera em recorda que és lector ocasional d’aquest bloc i m’anima a continuar, a publicar més apunts i a donar més canya. No en falten ni ganes, ni raons, Manuel. Només temps.

52 hores

Ha mort Robert Saladrigas, l’autor d’un llibre especial per a mi: 52 hores a través de la pell. Relata el trasllat d’un noi, en tren i en vaixell, de Barcelona a Melilla, on ha de fer el servei militar. Ell i el grup que l’acompanya emprenen un viatge iniciàtic que suposa un trencament en les seves vides, un pas de la comoditat de la llar familiar a un món llunyà i ple d’incerteses. Com que a mi també em va tocar fer el mateix deu anys després del que relata Saladrigas, no vaig poder evitar una forta identificació amb el personatge quan vaig llegir el llibre, circumstància que me’l va fer particularment interessant. L’elegància i correcció de Saladrigas van contribuir-hi molt. Ara hem de lamentar-ne la desaparició.

[Imatge: xtec.cat]

Luter a casa nostra

Ahir es va fer la presentació a Tarragona de l’obra de Josep Lluís Carod Rovira Història del protestantisme als Països Catalans. Acompanyat d’un pastor baptista de la capital i de qui fou directora general d’Afers Religiosos (Montserrat Coll), l’autor va explicar, amb les seves habituals amenitat i ironia, els motius que l’havien dut a elaborar el seu voluminós i documentat llibre: el seu interès per tot el que sigui dissidència i el desconeixement de la importància del protestantisme al nostre país.

Efectivament, la història del protestants és una història de dissidència enfront del dogma catòlic omnipresent, i ben car ho van pagar en èpoques pretèrites, com bé documenta l’obra de Carod. D’altra banda, la presència del protestantisme a casa nostra representà la introducció de noves idees procedents d’uns països que (oh, sorpresa) són els més desenvolupats del món. I encara representà també un focus de catalanisme insospitadament matiner: la traducció al català del Nou Evangeli s’avançà en un any a la Renaixença.

Josep Lluís Carod va fer una detallada descripció de tot allò relacionat específicament amb Tarragona i el protestantisme: personatges, escoles… fins i tot el cementiri. La presència d’aquestes confessions a la capital tarragonina té un mèrit especial, atès el pràctic monopoli que ha exercit sempre, per motius obvis, l’Església catòlica. Una presència constant, a vegades discreta o clandestina i, potser per això, poc o gens coneguda. El llibre de Carod és una aportació de primer ordre per tal de que ho deixi de ser.

L’octubre de 2017 farà 500 anys de les famoses 95 tesis clavades per Luter al castell de Wittenberg: tot un programa està en marxa per commemorar-ho com cal. Almenys, ai, a l’Europa més culta i civilitzada.

 

El dia dels llibres i de les roses (i de les polèmiques)

Al moment de començar l’apunt d’avui sobre Sant Jordi (sense massa idea de què posar-hi, la veritat) un “clinc” del mòbil m’avisa d’un missatge de Whatsapp. Entre ahir i avui aquesta eina ha treballat especialment, com és comprensible. Fins a vint-i-sis m’hi he trobat aquest matí, entre felicitacions personals, desitjos col·lectius de gaudir un bon dia o combinacions originals dels símbols que avui pertoquen. El darrer missatge furga en una polèmica entenc que superada: el suposat masclisme de regalar una rosa a una dona i un llibre a un home. Avui tothom, sense discriminació d’entrecuix, compra per a ell i regala per a l’altre, fent gala la societat d’una igualtat que ja voldríem en molts altres àmbits de la vida.

Tot s’ha de dir: a aquest igualitarisme de Sant Jordi no s’hi ha arribat només a força de noves generacions que han anat fent canviar les coses any rere any. Hi ha ajudat molt la dimensió comercial de l’assumpte, i és que si del que es tracta és de vendre el doble de llibres o el doble de roses, fins el més masclista dels editors o dels floristes (n’hi ha) renuncia de bon grat a la més inconfessable de les seves actituds personals. ‘Vaya’ uns. La pela és la pela.

Les polèmiques de Sant Jordi són unes altres. No és el moment d’estendre-s’hi, però citem-ne algunes. La massificació i el desvirtuament del sentit de la festa (odio les empentes i els cops de colze). Autors literaris versus autors mediàtics (afortunadament aquest any hem evitat Buenafuente). La ridiculesa de la signatura de llibres: quin sentit té que un escriptor, que no coneix de res a qui li compra el llibre, l’hi signi com ho farà a altres centenars o milers que fan pacient cua? Els experiments amb les roses: la gràcia era que fossin vermelles, però no, n’han de fer de colors estranys, fins i tot blau-grana; només falta fer-ne de transparents. Etcètera.

I com es presenta el dia? Per la meva part donaré un volt per la Rambla  de Tarragona, proveït d’una bona dosi de paciència, a la cerca del llibre que tinc pensat comprar-me que serà… (redoblament de tambor) una de les moltes biografies que han sortit del president Puigdemont. A mi, a original ningú no em guanya, ja ho veieu.

Bona diada de Sant Jordi per a tots els meus lectors.

[Imatge: lourdesrecursosinfantil.blogspot.com.es]

Setè llibre

Per als milions de fans (més o menys) dels meus blocs, una bona notícia. Acabo de publicar el setè recull d’apunts, titulat Sabates noves, apareguts entre setembre de 2013 i setembre de 2014 a Les aigües turbulentes i Propera parada… Podeu trobar a Bubok les edicions en paper (a la venda per un mòdic preu) i digital (gratuïta).