Llibertat d’expressió

Com m’agrada la foto de l’apunt. La primera vegada que l’he vista, aquest matí, patia que no fos un muntatge i que, en realitat, els estadants del palau de la plaça Sant Jaume no s’haguessin acoquinat a l’hora de lluir la bandera reivindicativa que toca posar cada 28 de juny. Si tenim en compte que les altes instàncies judicials espanyoles han prohibit situar en llocs públics banderes no oficials, el gest de la Generalitat l’honora. Benvingudes aquestes desobediències. Altres costaran més.

Antigament, no fa tants anys, els colors d’aquesta bandera i tot el que representen no és que no es poguessin posar als balcons de conselleries o ajuntaments, és que estaven amagats, reclosos en la discreció de cercles reduïts de la nostra societat. El 2020 veiem, potser ja sense sorpresa, que tothom puja al carro de les reivindicacions dels col·lectius LGTB, tinguin a veure-hi o no, incloses entitats i empreses completament alienes als sectors directament concernits. Ja està bé aquesta presa de consciència, al cap i a la fi afecta a tota la societat, però que tinguin en compte que la verdadera lluita no consisteix en omplir de coloraines per un dia el logotip de l’empresa o canviar la icona del Twitter. Això és molt fàcil de fer ara (fa un quart de segle hagués tingut molt més de mèrit). L’important és contrarestar, fer front i vèncer les petites (o no tan petites) mostres d’homofòbia o transfòbia que quotidianament es donen en la nostra societat. L’Observatori contra l’Homofòbia va fer públiques l’altre dia unes dades ben preocupants en aquest sentit. Agressions, insults, menyspreus, discriminacions en locals públics… demanen una resposta de la nostra societat: de les coses grosses, no deixar-ne passar ni una i que caigui el pes de la llei, i de les petites, una mica més de respecte i tolerància entre tots plegats.

La Generalitat ha penjat la bandera just a sobre de la pancarta que proclama la llibertat d’opinió i expressió. Un dret humà. És això: respecte a totes les formes d’expressió sentimental, afectiva, identitària, sexual o del que sigui.

‘Call me by your name’

Nord d’Itàlia, ambient rural, anys vuitanta. L’estiu transcorre despreocupadament i plàcida per a Elio, un jove que omple el temps llegint, tocant el piano, desplaçant-se en bicicleta, banyant-se i duent una més aviat limitada vida social. En aquestes, apareix Oliver, un nord-americà que s’instal·la a la gran vil·la familiar per col·laborar amb el pare d’Elio en tasques arqueològiques. Ja es veu a venir que entre els dos passarà alguna cosa, i sí. De fet, la major part del metratge de la pel·lícula l’omple la lenta aproximació entre ells dos, els diàlegs amb sobreentesos, furtius contactes físics, el paper de terceres persones (els pares, les amigues -i l’amiga, en singular- del noi…), i tot en bucòlics i envejables escenaris de la Llombardia.

El títol de la pel·lícula fa referència a un joc que pacten els dos protagonistes: anomenar l’altre amb el propi nom, transformant la naixent relació amorosa entre ells en una mena de mirall on un es reflecteix en l’altre (és una interpretació personal meva, no cal fer-ne gaire cas). Call me by your name és un drama romàntic que no es fa mai embafós i és la història d’una relació gai tractada amb una gran elegància. Potser aquest tractament (i al fet que els protagonistes siguin jueus) ha ajudat a que tingui quatre nominacions als Oscar, entre elles a la millor pel·lícula i a l’actor protagonista (el franco-nordamericà Timothee Chalamet), totalment justificades. Si el film s’alça amb les estatuetes ho celebraré pel que té d’aposta per un cinema europeu (és una coproducció amb Itàlia), reposat i normalitzador del fet LGTB, allunyant-se tant d’hipocresies com de correccions polítiques i sense buscar la polèmica fàcil. Normalitzador, repeteixo.

[Imatge: variety.com]