Quan la pluja no sap ploure

No sé si ho va dir Joan Fuster o Raimon. Bé, és igual. El cas és que una vegada més l’enginyosa expressió s’ha materialitzat al nostre país provocant al seu pas desaparicions de persones, destrosses materials i greus afectacions econòmiques. Malauradament ja no són estranyes aquestes catàstrofes als nostres temps, prova irrefutable d’un canvi climàtic que alguns sectors s’atreveixen a qüestionar contra tota evidència. Si aquesta vegada he decidit portar al bloc la notícia de la llevantada de la Conca de Barberà, les Garrigues i comarques limítrofes és perquè en aquesta ocasió em toca més de prop ja que dues de les poblacions més afectades, l’Albi i l’Espluga de Francolí, em són d’especial significació familiar.

Davant les imatges de desolació que ens ofereixen els mitjans, només queda plànyer-se per la dissort dels cinc desapareguts, desitjar un prompte retorn a la normalitat i quotidianitat, agrair l’enorme i desinteressada dedicació de veïns, treballadors públics i voluntaris en les tasques de neteja i esperar que la diligent reacció de les autoritats, amb compromisos de tot ordre, es tradueixi ben aviat en fets palpables. És demanar massa?

[Imatge: elmon.cat]

 

El mossèn que sempre va ser el mateix

Commemorem enguany el centenari del naixement, a l’Espluga de Francolí, del capellà i escriptor Ramon Muntanyola i Llorach. Per aquest motiu s’han organitzat multitud d’actes arreu del territori on va desenvolupar la seva intensa activitat pastoral i literària, com per exemple la conferència d’avui al Seminari tarragoní impartida per Manuel M. Fuentes, director de l’arxiu diocesà, i presidida per l’arquebisbe Pujol i David Rovira, alcalde espluguí.

A Mossèn Muntanyola li va tocar viure una joventut plena de peripècies, incloses la seva detenció durant la guerra, l’assassinat de diversos familiars, un exili a França i una estança a Mallorca, a la zona franquista, abans de ser ordenat i destinat a diverses poblacions de l’arxidiòcesi. Malgrat aquestes vicissituds, el seu tarannà sempre va ser de concòrdia i de reconciliació, en la línia del cardenal Vidal i Barraquer, de qui va ser biògraf. Buscà la proximitat amb els feligresos i una de les eines per aconseguir-ho fou l’impuls de diverses publicacions, com un Full parroquial o la revista Ressò, sempre en català. La defensa i promoció de la llengua va ser una altra de les constants de Muntanyola, que es concretà en una remarcable producció poètica que culminà amb el nomenament com a mestre en gai saber en uns Jocs Florals. La seva darrera destinació diocesana, als anys 60, fou Salou. Com que ell provenia de pobles més petits i rurals i anà a un lloc que començava a destacar com un important punt d’atracció turística, hom assegura que va afirmar: “he passat del cul del món a un món de culs”. Si non é vero, é ben trobato.

Com ha recordat Fuentes a la conferència d’aquesta tarda, Muntanyola va passar a la posteritat com un home que “sempre va ser el mateix”, és a dir, conservà les seves qualitats humanes, literàries, de servei a la seva gent i de fidelitat al seu país i a la seva llengua. Tot un exercici de coherència, virtut de la qual n’està tan mancat el món dels nostres dies.

[Imatge: www.elpuntavui.cat]