Això no calia

Els partits sobiranistes ens han regalat, a amics i a enemics, un nou espectacle completament evitable. Cedir o no cedir als dictats de jutges espanyols, suspendre tots els diputats o només uns quants, votar sí, no o abstenir-se davant qualsevol envit… totes les decisions són legítimes i comprensibles mentre l’existència de presos polítics i exiliats preval sobre tota altra consideració o estratègia. Però el que no es pot fer és anar cada un pel seu cantó i visibilitzar-ho de forma tan evident, amb retrets i acusacions diverses. Això desanima als convençuts, subministra arguments a l’oposició espanyolista i, evidentment, no ajuda gens a allò d'”eixamplar la base”. Com dimonis podem fer per donar a entendre a ERC i PDECAT/Junts per Catalunya (on comença un i acaba l’altre?) que han d’acordar una estratègia conjunta, la que sigui? Com els hem de convèncer perquè la respectin en la forma i en el fons? Quan deixaran enrere, definitivament, aquestes maneres de partit tradicional i assumiran que la ciutadania demanda una altra manera d’organitzar-se políticament i participar en la presa de decisions i en la conquesta democràtica del poder? Propostes innovadores i engrescadores com les primàries de Jordi Graupera o la Crida Nacional per la República van en aquesta direcció. M’he adherit a la segona i ho he fet just abans del teatret d’aquest matí al Parlament, que m’ha ratificat en la meva decisió, espero que bona. La iniciativa és il·lusionant, i desitjo que mantingui el seu caràcter meta-partidista que reforci (millor dit, que lideri) el tram final de construcció de la República. Tinc clar, però, que si aquesta Crida ha d’acabar derivant en un nou partit normal i corrent, a unes sigles més a afegir a la sopa, amb mi que no hi comptin.

 

La bufanda del petit príncep (acte de JxCAT a Tarragona)

El refugi 1 del Port de Tarragona va ser l’escenari ahir per escoltar els candidats de Junts per Catalunya i va quedar petit com ja havia passat fa uns dies amb el d’ERC. Profusió de bufandes i llaços grocs. A l’entrada, venda d’urnes de l’1-O en miniatura i el llibre del president Cata… què? pensat per informar Europa del què està passant al nostre país. Potser ja no cal o potser sí.

Em va tocar seguir el míting a peu dret i en l’espera vaig poder saludar l’amic Hèctor López Bofill, que junt amb Teresa Pallarès i Pere Grau conformen les tres persones de la candidatura amb qui he tingut la sort de coincidir en diferents moments de la meva vida. Procedents, per cert, de Solidaritat, del PSC i de Convergència respectivament, una mostra del caràcter plural i integrador de la candidatura presidencial.

Va presentar l’acte el Pere i parlaren entre més la Teresa (una dels molts socialistes que han caigut del cavall, com Sant Pau), l’ovacionat Jordi Turull, que no es va treure la bufanda malgrat la més que càlida temperatura ambiental, i el cap de llista Eusebi Campdepadrós, que va esmentar emocionadament el seu pare, present a la sala. Com que aquesta campanya electoral no és normal, també van prendre la paraula dos candidats absents. Primer, Jordi Sánchez, de qui es va sentir la gravació telefònica que li ha costat una ignominiosa represàlia a la presó on ja porta dos mesos. Els clams de “llibertat” van ressonar fortament al local de l’acte electoral. I després, cloent l’acte, el president Puigdemont per videoconferència des de Brussel·les.

Es van dir moltes coses. En recordo dues: Turull dient que si complir el mandat dels ciutadans i votar és un delicte, tots som delinqüents. L’altra, quan Puigdemont va contraposar el nostre “som una nació” amb el “som una infecció” tot denunciant l’inqualificable Borrell. Ah, el president també va ironitzar amb la possibilitat de prohibició de la bufanda del Petit Príncep, perquè és groga. Oi que no ho sabíeu?

[Imatge: www.diarimes.com; foto: Cristina Aguilar]