Cinc de sis

No, no és cap castell: són les previsions electorals de diumenge passat (més aviat desitjos personals) que vaig pronosticar en aquest mateix bloc i que s’han complert. Gairebé les encerto totes.

  1. A l’Ajuntament de Tarragona, la suma de les quatre forces catalanistes i progressistes ha aconseguit arribar a la majoria absoluta (14 regidors) i, d’aquesta manera, plantejar-se la possibilitat de posar fi a dotze anys de Ballesteros i substituir-lo per Pau Ricomà (ERC). Les converses s’han iniciat, però no serà fàcil posar d’acord aquesta formació, Junts per Tarragona, CUP i Podem. L’experiment, que seria interessant en termes d’alternança política i higiene democràtica, estarà farcit, si qualla, d’amenaces de tota mena.
  2. A Altafulla, l’EINA (versió local d’ERC) ha guanyat i el seu cap de llista, l’amic Jordi Molinera, serà el nou alcalde amb el previsible suport de Junts per Altafulla (Hèctor López Bofill). Una campanya constant i treballada (em consta) ha fet possible una merescuda victòria. Enhorabona!
  3. ERC ha guanyat, per la mínima, a Barcelona, tal i com vaig expressar en el meu apunt. L’actualitat està copada pel joc de pòquer que estan lliurant fins a cinc formacions polítiques per resoldre qui governarà la Ciutat Comtal i qui alçarà la vara d’alcalde. Les notícies que ens arriben retraten molt bé què és la política post-electoral: Manuel Valls (C’s) ja no troba que Colau (BeC) sigui tan populista i tan no-sé-què, si del que es tracta és barrar el pas a Maragall perquè, oh escàndol, és d’ERC i per tant independentista. Partit que, sigui dit de passada, continua sentint-se dir que torna traïdorament a la cleda autonomista i eixamplabases, per part del sector més apressat i ventilat de l’independentisme nostrat.
  4. L’única errada en la meva particular quiniela fou la no entrada al consistori barceloní de la llista de Jordi Graupera. Es podran criticar moltes coses de l’experiment d’aquest filòsof, de dividir el vot, de ser una colla d’il·luminats (“secta daviniana, van arribar a dir-los)… però el cert és que ha estat una estimulant alenada d’aire fresc en el resclosit món de la política partidista (d’aquí les crítiques, és clar), amb imaginatives propostes ideològiques i innovadores formes d’ordenar la participació política que, tard o d’hora, s’aniran obrint pas fins a generalitzar-se.
  5. En cinquè lloc, expressava la meva frisança perquè l’independentisme arribés al somniat 50 % dels sufragis al Parlament. Sembla que hi ha disparitat d’opinions sobre això i no han tardat a sortir els nostres més conspicus homo obsessus independentistes que, calculadora en mà, han demostrat que s’ha passat la desitjada ratlla. Això sí, amb alguna trampeta al solitari (que si els vots en blanc no compten, que si falten vots de l’estranger, que si cal comptar els Pirates com a indepes…). Faré la vista grossa i acceptaré els raonaments com a animal de companyia, tot sigui per omplir més el farcell de les bones notícies que ens estan arribant de l’exterior aquests dies.
  6. I, efectivament, quatre són els europarlamentaris dels nostres que han estat escollits (Puigdemont, Junqueras, Comín i Riba). Clara Ponsatí es podrà incorporar a la llista per una insospitada carambola: el Brexit de mai acabar i posar-se en pràctica deixarà lliures un munt de seients al Parlament Europeu, que seran redistribuïts entre la resta d’estats.

Cinc de sis. Aquests dies torno a veure l’ampolla mig plena.

[Imatge: elnacional.cat]

Reflexions en dia trist

Just un any després de l’empresonament d’Oriol Junqueras i Joaquim Forn, es fan públiques les peticions de penes per als nostres polítics. Es demanen un fotimer d’anys de presó (per posar urnes!) com a conclusió a una surrealista manipulació dels fets de 2017, un autèntic despropòsit jurídic segons els entesos en lleis.

Només unes reflexions, que m’arriben a raig. Primera, solidaritat absoluta i incondicional cap a Junqueras, Forn i resta de presos i exiliats. Qualsevol gest, efectiu o simbòlic, és poc per denunciar la injustícia que suposa la seva situació personal, per alleugerir-los el patiment o per agrair-los el pas que va donar en el seu moment. Segona, està bé que els nostres líders, branca poder autonòmic, formulin solemnes missatges de protesta, de fermesa i de contundència, però hom espera alguna cosa més, alguna concreció d’estratègia, de decisions, d’accions en un futur més o menys immediat. El necessari tacte que han d’observar (que si un nou 155, que si nous episodis repressius, que no convé ensenyar totes les cartes, ens en fem el càrrec) no ha d’impedir transmetre a la societat catalana la idea de que anem endavant, no de que ens estem quiets perquè no hi ha més remei. Tercera, això també val per ANC i Òmnium, que semblen a vegades presoneres dels mateixos dubtes i contradiccions però que no tenen igual necessitat que els polítics d’anar amb peus de plom. Quarta, fora retrets entre uns i altres; no parlo d’unitat, ni de llistes electorals, ni d’estar al cent per cent d’acord amb tot, només de respecte entre ells i entre tots. Cinquena, avui torna a ser un dia trist, un més després d’un any (o quatre o deu o tres-cents, depenent on vulguem posar el comptador del redreçament nacional, però cada jornada desesperançadora ha acabat essent desmentida pel destí, amb alguna notícia optimista i engrescadora. Avui no ha de ser diferent i el mon dona moltes voltes.

[Imatge: foto ANC, elnacional.cat]

 

Hora de parlar (4)

“Desgraciada la generació amb jutges que mereixen ser jutjats.” (El Talmud)

 

En el període comprès entre setembre (cop d’estat i concentració davant el Departament d’Economia) i desembre (eleccions al Parlament amb reedició de la victòria independentista) de l’any passat es concentren tots els esdeveniments polítics, socials i judicials que determinen la situació actual. Tot l’anterior (sentència de l’estatut, consultes municipals, el 9-N…) és indispensable també per entendre els darrers esdeveniments, però ja és història.

S’han analitzat molt els darrers episodis en clau de victòria o fracàs. Efectivament, la jornada del Primer d’Octubre (no 1 d’octubre com s’està dient) va ser tota una demostració de bona organització, participació ciutadana i dignitat, mentre que els titubeigs i desconcertants (in)decisions de les nostres autoritats el 10 i el 27 d’octubre cal anotar-les en el passiu del procés, en el sentit de que ens van fer recular bon tros de camí i van envalentir encara més els nostres enemics en la seva estratègia repressiva. Però més enllà de jornades positives o negatives a l’hora de fer el balanç de l’aconseguit fins ara, que ens ha portat inevitablement a parlar d’encerts i desencerts, de culpables i innocents i fins i tot d’herois i traïdors per part d’algun ex-conseller de peculiar trajectòria, m’agradaria introduir-hi un punt de vista diferent.

El que va passar l’octubre de 2017 en aquest país va significar un tomb en la relació entre governants i governats, entre polítics i ciutadans o, dient-ho de forma més metafòrica, entre els despatxos i els carrers. M’explico. El que va passar és que els nostres governants van complir els seus compromisos, cosa a la qual no estem avesats del tot. La determinació de Puigdemont i el seu nucli més fidel, la tossuderia de Junqueras i els seus, la responsabilitat de la CUP (en tant que formació política) van ser decisius perquè es culminés i s’acabés portant fins a les darreres conseqüències (puntualitzem: fins el 27 d’octubre) el contingut del programa de transició nacional (o full de ruta, o com se’n vulgui dir): l’aprovació de les lleis de desconnexió, la celebració del referèndum i la declaració d’independència. Siguem honestos: per poc ingenus que fóssim, no esperàvem que es duria a terme, acostumats com estàvem al recurs al pragmatisme, al canvi de plans, a la dilatació de terminis, a l’aigualiment de propostes, al desencantament de la població en nom de la real-politik… I quan sí que podien estar justificades aquests maneres de fer, quan la prudència potser hagués demanat no anar fins el final (l’estat ja estava donant proves més que evidents de fins on estava disposat a arribar per fer fracassar els plans dels catalans), els nostres dirigents se la van jugar, per sorpresa i admiració (tot alhora) del conjunt de la ciutadania. El temps i els fets han confirmat que les mostres de tacte i de prudència en el moment de convocar i celebrar el referèndum no haguessin resultat estranyes: criticables o descoratjadores potser sí, però estranyes no. De manera que és just reconèixer-ho i posar-ho en valor, quan tenim nou persones (set polítics “professionals” entre ells) privades de llibertat i uns quants més a l’exili per fer el que els demanàvem i van dir que farien. Sempre els ho agrairem.

[Continuarà] 

Hem tornat a guanyar

Quan vaig fer públic, entre els meus cercles personals, que la meva preferència electoral era Junts per Catalunya vaig afegir, a mode d’argumentació o justificació,  l’opció encapçalada pel president Puigdemont era, de les tres possibles per qualsevol ciutadà que estigui a favor de l’alliberament de Catalunya, la que més ens acostava a la situació just abans de l’aplicació del 155 i, per tant, que més inquietava Espanya. Bé doncs, els resultats finals dibuixen un panorama en què la ciutadania sembla haver volgut endarrerir el rellotge a aquell crucial moment del 27 d’octubre, entre la declaració d’independència i l’akelarre del Senat espanyol: confirmant la mateixa majoria parlamentària i donant prioritat a Junts per Catalunya, en tant que llista del president i sense motivacions ideològiques. Ahir a la nit era tot un goig contemplar conciutadans nostres, uns a l’exili o sortits de la presó i uns altres exhausts per una campanya plena de dificultats i impediments de tota mena, celebrar entusiàsticament el què es tracta d’una autèntica victòria, amb totes les lletres.

Em preguntava aquests dies de campanya electoral què passaria l’endemà dels comicis i com es gestionaria la incerta situació creada, el més semblant a un sudoku no apte per a determinats cervells. El resultat ha aïllat (despejar en català: ho ignorava) una de les incògnites: ja no caldrà cap torcebraç entre Puigdemont i Junqueras, una inquietant perspectiva. Ara que estan tant de moda les autocrítiques, potser el venerable partit republicà en farà una i entendrà com n’estava d’equivocat quan basava la seva propaganda electoral en la imperiosa necessitat de guanyar a Ciudadanos, sabent que quedar primer en unes eleccions de sistema proporcional no garanteix res d’especial en la pràctica, sabent també que l’important era que guanyés (ara sí) per majoria absoluta el bloc groc i, en fi, sabent també que apostant per una victòria d’ells introduïen un factor de crisi en la mai prou ferma unitat indepe. Quan Marta Rovira destacava que el seu candidat presidencial era Junqueras, encara ho enredava més, per molt que l’afirmació es revestís d’apel·lacions a la solidaritat amb el de Sant Vicenç dels Horts, que tots compartim.

Em deixava la CUP. Potser és injusta la davallada que ha patit, atesa la determinació amb què ha estirat del carro en tantes ocasions en què la política més “professional” no acabava de donar prou passes endavant, però la formació també ha d’entendre que la força de què disposava fins ara era en bona mesura vots prestats per sectors de les altres formacions independentistes, convençuts de que l’etapa que ara s’obre no demana, almenys de moment, massa apel·lacions a la desobediència o a tirar pel dret sense més ni més. Insisteixo en això d’almenys de moment. No vull creure, en canvi, que hi hagi hagut un vot de càstig per les seves galdoses giragonses en l’afer del “pas al costat” d’Artur Mas.

La nit electoral ens ha deixat molta teca. Per exemple, i ja que parlem de la CUP,  el cubell de la història ha començat a rebre nous inquilins. La representació del PP podrà seure còmodament en un sofà a partir d’ara i els Comuns, més coneguts com l’Unicorni Rosa, paguen amb una dramàtica reducció de la seva força electoral el fet de no entendre encara, a aquestes altures de la pel·lícula, que la cosa no va de dretes i esquerres, sinó d’interpretar o no els anhels de canvi de la societat. Pel que fa a Iceta, el ballador, què voleu que us digui. Jo pensava que els socialistes traurien més bons resultats però vistos els seus posicionaments polítics dels darrers temps, amarats de cinisme i covardia, m’alegro de la seva insignificança  parlamentària.

Hem guanyat. Hem tornat a guanyar. Aquesta vegada amb una mà lligada al darrere, els líders neutralitzats i mil ulls i orelles sobre els discursos que es feien, les pancartes que es penjaven o els llaços que la gent es col·locava a la roba. S’obre un nou període d’esperança, ara amb la certesa de ser majoria en unes eleccions acceptades per tothom, amb l'”afer intern” portada de tots els diaris del món i, molt important, amb la constatació de que l’estat és incapaç de doblegar-nos, per moltes porres reals o simbòliques que utilitzi. S’obre un nou període d’esperança on caldran grans dosis de realpolitik i d’astúcia. I de paciència. Sense paciència, no hi ha independència.

 

 

Govern, llibertat

Amb la detenció i empresonament avui de nou consellers del Govern de la Generalitat, la justícia/govern/PP/estat (que al final ja són indistingibles) traspassa la darrera línia vermella que separa una democràcia més o menys acceptable d’un règim que fa por. Han perdut el sentit comú, ells que tant ens refreguen per la cara la paraula seny (l’única que saben pronunciar -malament- en català), tot prenent unes duríssimes decisions que, aquesta és l’esperança, els esclataran a la cara en el moment més oportú.

Aquesta nit, vuit bones persones i Santi Vila dormiran a la presó pel gravíssim delicte d’haver complert un programa electoral i per haver-ho fet de forma exquisidament democràtica, “sense fer mal a ningú” com bé ha dit avui un dels nostres líders després de conèixer la notícia.

Què hem de fer? La societat catalana ha de reaccionar amb fermesa però amb serenitat. Comencen a sorgir veus que, de forma comprensible, demanen alguna cosa més que concentracions, cassolades, clavells o mans enlaire. “S’ha acabat la revolució dels somriures” (Toni Castellà): hi estic plenament d’acord. No sé si l’opció ha de ser una vaga general o boicots selectius, s’ha parlat d’això i de més coses: Sigui el que sigui que se’ns proposi, estem disposats a la mobilització. Per la meva part només demano una cosa: unitat de tots els agents implicats. La unitat ens farà imbatibles, avui, les properes setmanes i el 21 de desembre.

Junqueras, Romeva, Turull, Mundó, Borràs, Forn, Rull, Bassa: no esteu sols. Volem la vostra llibertat. I també la de Vila, malgrat tot.

 

‘Quien con infantes pernocta…’

Els representants de la CUP han “plantat” el conseller Junqueras a l’hora de reunir-se amb ell pels pressupostos encara pendent d’aprovar. La raó? com a protesta per l’actuació policial en el desallotjament d’una antiga sucursal bancària de Gràcia okupada de fa temps. Què tindrà a veure una cosa amb l’altra?

Els nois (i les noies) de la samarreta continuen donant mostres de com són realment i de quant equivocats estàvem molts quan abans i immediatament després de les darreres eleccions els vam posar en el sac (de vots i de diputats) dels partidaris de la llibertat definitiva de la nostra nació. Avui ha estat la infantil rabieta contra Junqueras, ahir va ser l’aprovació d’un document posant en qüestió el suport a l’actual govern (un impresentable incompliment de contracte, per molt assembleària que hagi estat la seva aprovació), i demà serà la negociació de cada una de les partides dels pressupostos, que pot convertir-se en un autèntic calvari si cal cedir davant les exigències dels anticapitalistes. Això no és seriós.

L’ex-president Mas ha proposat retrocedir a la casella de les eleccions plebiscitàries i no em sembla malament: per guanyar-les o per perdre-les, però en tot cas sense comptar amb aquesta trepa d’immadurs que ni fan ni deixen fer.

[Imatge: www.ara.cat]