Amics per sempre?

Avui fa vint-i-cinc anys de l’obertura dels Jocs Olímpics a Barcelona. Com ja està passant de fa temps amb la transició política, ara toca revisar críticament aquell esdeveniment esportiu i posar-lo a caure d’un burro. És fantàstic: el que fins fa quatre dies concitava una aprovació majoritària, de cop i volta li surten mil pèls als ous: especulació urbanística, espanyolització… res que no se sabés, però que ningú no es preocupava de posar-ho en valor en el mercat de la disputa pública. Potser perquè, com en el cas de la transició espanyola, la realitat dels Jocs de Barcelona no va ser ni exemplar ni modèlica però va ser l’única possible, ateses les complexes circumstàncies que els rodejaren. De manera que trobo una mica sobrers aquests blasmes generalitzats contra Barcelona’92.

Amb una excepció: la razzia contra independentistes (la “garzonada”). En el moment de produir-se, la meva reacció va bascular entre un desig no especialment vehement de que els deixessin anar de seguida (en aquella època jo militava a ERC) i l’íntima convicció de que “alguna cosa hauran fet”. Vint-i-cinc anys després, i a la vista de les informacions que han anat apareixent sobre aquell cas, m’avergonyeixo sincerament d’aquella actitud meva: jo, i una majoria de la societat no érem prou conscients d’aquella flagrant violació de drets humans,  una mostra tenebrosa del que, amb els anys, s’està convertint en una practica cada vegada més habitual.

Per la resta, els Jocs van tenir els seus aspectes bons i dolents, i això ja va a percepcions, opinions i gustos de cadascú. No em va agradar el Cobi i tota aquella estètica infantiloide de Mariscal, i sí que em va agradar Freddy Mercury i Caballé cantant a la meva estimada ciutat de naixença. No em van agradar els Manolos o les sevillanes i sí les tenores de l’orquestra daliniana. També cal valorar el paper dels voluntaris, la molt bona organització i l’absència de grans corruptel·les (fins ara, i creuem els dits).

No he parlat d’esports en concret perquè no és una cosa que segueixi massa, i menys si els seus protagonistes ho són sota una bandera concreta si us plau per força, de manera que no sóc capaç ni tan sols de recordar noms o equips concrets i associar-los a una gesta o una anècdota. En tot cas no vaig assistir a cap de les competicions que es van celebrar. Sí que em vaig desplaçar un vespre a Barcelona per viure en directe aquest vaporós concepte anomenat “esperit olímpic”, i sí, es vivia un ambient joiós i distès en la gent que anava i venia pels exteriors de l’estadi olímpic, sota la torxa olímpica. Ara ens expliquen, com a gran cosa, que allò de L’arquer i la fletxa encesa ja estava preparat perquè no fracassés: jo sempre en vaig estar convençut, però era una altra de les coses que se’ns va amagar o tergiversar i que justifiquen, d’alguna manera, la relectura que estem vivint aquests dies de l’aventura olímpica.

(Imatge: www.enciclopedia.cat)

 

De cromos i d’olimpiades

El diumenge al matí, a l’hora d’esmorzar, era el moment més especial de la setmana. A cada un dels germans ens tocava una xocolatina  que desembolicàvem amb un cert frenesí. Entre l’embolcall i el paper de plata s’hi amagava un cromo, que podia representar un atleta, un llançador de martell o potser un judoka. Falta, ‘repe’, falta… Eren cromos d’un àlbum sobre els Jocs Olímpics i l’escena dominical, que continuo recordant amb enyorança, transcorria el 1964, l’any dels de Tòquio.

Ha plogut molt, i la infantil curiositat que ens despertaven les imatges d’uns esports i d’un esdeveniment mundial (del qual no érem prou capaços encara de copsar-ne la importància) s’ha transformat, almenys per part meva, en una considerable indiferència cap el que passarà els propers dies a Rio de Janeiro. Dic propers dies perquè ni tan sols sé quants en durarà. La contínua degradació les darreres dècades d’allò que en dèiem “esperit olímpic”, que d’alguna manera es respirava de manera inconscient en aquella col·lecció de cromos, hi té molt a veure. Se’ns havia parlat d’esportivitat, de joc net, d’amateurisme (quin mot més lleig, sigui dit de passada), de fraternitat, de pau… i cada quatre anys la cita olímpica descendeix un graó més en aquesta escala de valors: esportistes professionals (què hi pinten Nadal o Gassol?), sospites de dopatge, equips de refugiats (!), nacions sense delegació olímpica (i no miro enlloc)…

A Rio tindrem el lot complet, perquè els Jocs no només s’inauguren amb la desaparició casi total dels valors somniats fa cent anys per Pierre de Coubertin (que també tenia un cromo a la col·lecció, potser el primer de tots), sino que per alegria del periodisme arriben acompanyats d’una quantitat notable de notícies extraesportives, del retard en l’acabament d’algunes instal·lacions (un clàssic) a les amenaces terroristes, o de les convulsions polítiques brasileres (chau, querida) a la presència d’un inquietant mosquit que farà patir més d’un esportista escrupolós.

Quin panorama. Com per canviar de canal. Millor dit, com per no posar la tele per res.

[Imatge: www.todocoleccion.net]