Tanca una altra llibreria

“Enhorabona, i que duri”. Així acomiadava el meu apunt del 6 de setembre de 2008, dedicat a la concessió del Premi El Balcó a la Llibreria de la Rambla, de Tarragona. Malauradament, deu anys després, l’emblemàtic establiment tanca portes. El descens en les vendes, provocat en bona part pels nous hàbits culturals i comercials de la societat, ha determinat que la llibreria es vegi obligada a abaixar la persiana per sempre més. Serà demà dia 30.

Que tanqui un comerç qualsevol ja és en si una mala notícia, però quan aquest comerç és una llibreria amb un currículum tan sòlid d’activisme cultural, cívic i catalanista com el de la Llibreria de La Rambla, la mala notícia es transforma en dramàtica, convertint-se a més en una seriosa senyal d’alarma sobre la realitat del comerç i de la cultura de Tarragona. Una ciutat que assisteix aquests dies, indignada, estupefacta, divertida o indiferent (segons caràcter de cadascú) a  l’espectacle d’uns Jocs Mediterranis plens de despropòsits de tot ordre. La falta d’implicació de la població en aquests Jocs i el tancament de la Llibreria de La Rambla (o d’altres comerços els darrers mesos) potser estan més relacionats del que podria semblar. Quan diumenge s’acabin les competicions, potser serà el moment en què la ciutat (els seus habitants, els seus dirigents, els seus opinion makers) es plantegi seriosament què vol ser de gran (“es repensi”, com es diu ara) i si està disposada a seguir consentint necrològiques comercials, pífies esportives i mostres d’atonia cultural o cívica.

[Imatge: fetatarragona.cat] 

 

 

 

Les ruïnes d’uns Jocs

Dubtava a parlar dels Jocs Mediterranis que ahir van donar finalment inici a Tarragona. Ja m’hi vaig acarnissar en el seu moment (falta d’entusiasme popular, incerteses pressupostàries que van obligar a posposar l’esdeveniment, mascota infumable…) i em semblava que la cita pseudoolímpica no em mereixia, per la meva part, altra cosa que un silenci a cavall entre el respecte i la indiferència. Però no; noves mostres del conflicte polític que estem patint, escenificades a la cerimònia d’inauguració dels Jocs ahir, i la pròpia factura d’aquesta cerimònia, m’obliguen a ficar-hi cullerada.

Vaig ser present a la concentració que ahir l’ANC i l’Òmnium van convocar als jardins tarragonins de la Reconciliació, nom bellament escaient si la darrera proposta precisament conciliadora del president Torra cap a la més alta instància de l’estat espanyol hagués tingut alguna resposta més enllà d’un displicent trasllat de la patata calenta al seu govern en tractar-se d’un tema “polític”. La resposta presidencial a aquest menysteniment al país, a la seva gent i al seu dret a decidir el seu futur va ser del tot encertada: tallar els darrers lligams institucionals amb la Corona espanyola i assistir, tot i així, a l’esdeveniment esportiu. Però Torra va tenir primer temps de fer acte de presència a la concentració abans esmentada i el que més gravat em va quedar de les seves paraules va ser que agraïa molt les mostres de suport (en aquest cas dels tarragonins) “perquè les necessito”. Ho tindrem sempre present.

La inauguració en si no em va agradar per dos motius. El primer, lligat amb el que he dit més amunt, perquè el vaig trobar un acte pensat, sembla que fins els darrers detalls, a major exaltació d’una concepció completament allunyada de la realitat tarragonina i catalana: insuficient ús de la nostra llengua, absència total de mostres culturals (ni tan sols el folklore més tòpic hi tingué cabuda), sospitosa abundància d’estanqueres a les grades (que potser explica la xiulada que va rebre el nostre president) o la sorprenent aparició de paracaigudistes de l’exèrcit en un esdeveniment que sempre se’ns havia venut com de pau i conciliació. El segon motiu de desgrat fou l’acte en si. El desenvolupament dels diferents quadres, escenes i números musicals i l’embolcall de tot plegat va ser pobríssim, cutre i avorrit, com de festa de fi de curs, oferint una imatge que Tarragona no es mereix. El motiu principal de l’escenari era un pluvium romà (única referència pròpiament local) rodejat de ruïnes: no se m’acut millor metàfora dels Jocs i de les seves circumstàncies.

[Imatge: ccma.cat]