Al país del sol neixent

Al Japó han canviat d’emperador. El que ara abdica, Akihito, va prendre possessió de la seva dignitat la vigília de la mort del meu pare. Sempre relaciono ambdós esdeveniments, que no tenen res a veure l’un amb l’altre. Si la memòria no em falla, en aquella ocasió van aparèixer, emperador i emperadriu, participant en una d’aquelles cerimònies tan japoneses, sòbries i encarcarades, plenes de símbols tant arcaics com fascinants pel que fa als gestos, protocol, roba o objectes. Ella, la filla d’un fabricant de fideus, de nom Michiko (cosa que feia molta gràcia al meu pare), va aparèixer coberta de no sé quants vestits, un sobre l’altre, com mana la tradició, avançant acompassadament enmig del respectuós silenci dels presents. L’abdicació ahir i l’acte del relleu avui a càrrec del nou emperador Naruhito (que aviat farà seixanta anys!) han seguit aquesta tònica, amb jaqués, vestits llargs, reverències i mirades abaixades, en la línia de l’educació i timidesa tòpicament japoneses. Quina enveja. Així sí que donaria gust ser monàrquic. Potser l’única nota discordant de les cerimònies, a ulls nostres, seria la discriminació que les dones pateixen encara. No tardarà el dia en què un país tan avançat en tants camps regularitzi aquests sorprenents anacronismes.

Malgrat tot, el Japó no és un país que m’atregui especialment. Me l’imagino molt densament poblat, asfixiant, com si no tingués pràcticament naturalesa ni paisatges rurals. No és cert, és clar, però les imatges que ens arriben d’aquelles illes invariablement remeten a multituds de persones atrafegades, poc comunicatives i bolcades en el seu treball i en les seves obligacions, cosa que tampoc em sembla gens malament. Hi ha un famós encreuament de carrers a Tòquio, amb multitud de passos zebra, que exemplifica a la perfecció aquesta manera de viure. L’únic estímul que em faria viatjar al país del sol naixent és desplaçar-me pel metro de Tòquio que, com se sap, també es caracteritza per uns combois perpètuament ocupats per mils de persones que pugnen per encabir-s’hi, amb la inestimable ajuda dels oshiya, nom que reben els empleats que, proveïts d’uns immaculats guants blancs, empenyen els viatgers fins que les portes poden tancar-se.

No és probable que el flamant Naruhito passi mai per l’experiència de passar pel tràngol que passen diàriament milers de toquiotes al subsòl de la ciutat, més si tenim present que encara el seu avi, Hirohito, va conservar la divinitat fins el 1945, any que es dignà parlar al poble per primera vegada, tal era el distanciament del poder imperial. I, malgrat tot, continua meravellant com aquella gent saben compatibilitzar hàbilment tradició i modernitat d’una manera que sembla que ningú en surti molest o perjudicat. Justament el contrari del que ens passa aquí.

[Imatge: destinoinfinito.com]

Menú del dia: el menjar japonès

La insòlita al·locució de l’emperador japonès al seu poble, fa uns dies (la tercera en un segle!), fent-lo saber que necessita ja la jubilació, ha posat de fugaç actualitat aquell país asiàtic, alhora “occidental” i “oriental” i alhora conegut i desconegut. No serà sobrer, doncs, dedicar el capítol d’aquesta setmana de la sèrie gastronòmica al menjar d’aquell país.

Serà casualitat o mala sort, no sé, però tot el meu entorn social està caracteritzat per una rara unanimitat de rebuig al menjar japonès. Jo tampoc hi tinc una especial devoció però disposat com estic sempre a provar coses diferents (si no són massa “diferents” és clar) arrossego aquesta mancança en l’apartat de les meves experiències vitals. El fet és que són comptades les ocasions en què he menjat en un restaurant japonès. Dues, tres? Fa temps escassejaven, fins que en un moment determinat la proliferació de restaurants xinesos, tant calcats els uns dels altres, va fer que alguns d’ells canviessin d’orientació. N’hi va haver prou per canviar la carta, modificar quatre elements decoratius i substituir el rètol de “Gran Muralla” pel de “Sakura”. Tothom s’ho empassava quan és prou conegut que les cultures xinesa i japonesa s’assemblen com un ou a una castanya, però aixi és de conformista la societat. A banda que per ser autènticament japonesos, caldria agenollar-se sobre el tatami com fan ells i menjar amb palets, prestacions que tampoc proliferen. L’última innovació comercial són aquestes paradetes en hipermercats on el personal autòcton, abillat per a l’ocasió, prepara a la vista del públic els productes que després es dipositen en safates de porexpan per a la seva venda. A un preu no barat precisament.

La raó principal perquè a molta gent no li faci el pes el menjar nipó ha esdevingut un tòpic: perquè és peix cru. Hi ha una part de veritat en aquesta afirmació però tot és molt més complex. Efectivament el sushi, el plat més conegut, acostuma a elaborar-se amb peix cru marinat però aquella mena de caneló d’arròs bullit i algues admet molts altres farciments. Potser aquesta prevenció al peix cru es remet als perills de l’anisakis o a aquell peix que si no s’especeja adequadament és altament verinós. No sé, el cas és que molta gent fascinada per la tecnologia o el manga japonesos fa un expressiu rictus quan li esmentes una gastronomia plena de tallarines, arrossos i tempures, que no són peix ni es preparen crus però que poden resultar tant exquisits com la més arrelada de les nostres preparacions culinàries.

A qui tingui la sort de tastar-los, お食事をお楽しみください!(bon profit!).

[Imatge: www.sushilinks.com]