Confusions sexuals

És curiós el que passa amb l’Església catòlica a la nostra societat. Com menys influència té, més transcendència li donem als actes o afirmacions que protagonitza, especialment quan no agraden a una majoria. En el fons és un reconeixement implícit de que tenim por que la multisecular institució religiosa sigui més determinant a les nostres vides del que és en realitat.

Em refereixo, és clar, a la darrera notícia protagonitzada pel desconcertant bisbe de Solsona, Xavier Novell, que ha tingut l’ocurrència d’endinsar-se en el procel·lós món de la sexologia i la psicoanàlisi tot afirmant en un document que “Jo em pregunto si el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents no serà deguda a que en la cultura occidental, la figura del pare estaria simbòlicament absent, desviada, esvaïda. Fins i tot la virilitat semblaria qüestionada”. Tot plegat hauria d’haver quedat en el que és: una opinió expressada en el si d’una confessió religiosa concreta, en el marc de dos drets fonamentals: el de creença i la llibertat d’expressió. Hauria d’haver quedat en això i tal dia hagués fet un any, però no, ha calgut donar-li el més desproporcionat dels altaveus: sorollada a les portes de l’església per part de l’activisme LGTB, versió 2.0, innòcua declaració de persona non grata per part d’algun ajuntament i denúncies per homofòbia.

Siguem una mica seriosos: les afirmacions de Novell poden ser, i ho són, equivocades, antiquades o fora de lloc, poden ocasionar menyspreu, gràcia o indiferència, s’hi podrà estar d’acord o no, però no són en cap cas una mostra d’homofòbia perseguible o condemnable. Ni mereixen mogudes populars, ni mocions als ajuntaments ni cap sanció administrativa per part de l’organisme competent en la matèria (que serien 300 euros de multa, ja veus tu). La lluita contra l’homofòbia és tota una altra cosa i es lliura en altres camps: contra el bullying a les escoles, contra la discriminació en segons quins àmbits laborals, contra les agressions físiques en l’espai públic, contra determinats sectors socials intolerants… I no diguem si traspassem les fronteres: aquí el camp per recórrer és enorme i la lluita, titànica.

Quan abordem el tema d’una actuació desafortunada de l’Església catòlica, com és el cas que ens ocupa, sempre s’ha d’acabar traçant un paral·lelisme i formulant la mateixa pregunta que mai no obté resposta: si l’afirmació naftalínica del bisbe Novell ha merescut aquestes reaccions enragées del sector progre de la nostra societat, quina no hauria de ser la reacció contra les prèdiques de certs imams a les mesquites, justificant autèntiques salvatjades medievals? Per què és tan escandalosa una opinió sobre sexualitat simplement passada de moda i en canvi tothom calla davant dels fets (no paraules) de les versions més extremistes de la religió germana? Us ben asseguro que els gais que moren lapidats o llançats de dalt d’una torre en alguns països islàmics haguessin estat encantats de patir una “confusió en la seva orientació sexual” per culpa de la “figura absent” dels seus respectius pares, en lloc de patir el tràgic final que van tenir.

[Imatge: www.elperiodico.com]

Platges complicades

Quan la societat occidental ja començava a deixar enrere polèmiques sobre la conveniència, oportunitat, llibertat o tolerància d’anar nus o amb poca roba a les platges (recordem: que si top-less, que si platges nudistes, que si platges “tèxtils”, que si platges “familiars”…), herència d’una encara més llunyana època de moralitats, decències, censures i multes, previ ús de la cinta mètrica en cuixes i escots, ara resulta que el que està perseguit és anar massa tapat.

De moment el despropòsit ha fet acte de presència en alguns municipis costaners de la França mediterrània, governats per uns alcaldes conservadors que han prohibit l’ús del denominat burquini, aquesta estrafolària vestimenta que usen algunes dones musulmanes. Raons de la mesura? Diverses, i cap de plenament convincent a mon avis. Que atempten al principi de laïcitat (suposant que l’aital burquini sigui realment una peça usada amb motivacions religioses: què sabran ells?), quan hauria de prevaldre el principi de llibertat personal, com proclama en primera posició el trilema revolucionari francès. Que ho fan per raons d’higiene: hi podria estar d’acord però si realment s’anhelés la netedat i la pulcritud als llocs comuns, començant per les platges, se n’haurien de prohibir moltes, de coses. Finalment, s’addueix que l’ús d’aquesta mena d’hàbits de licra poden provocar altercats. El que provoca és una altra cosa.

Tot s’emmarca en el context actual de la possibilitat d’atemptats terroristes i en la desesperada necessitat (en part comprensible) de les autoritats de prendre qualsevol mesura per evitar-los. Bé, però prohibir aquests vestits, no provoca precisament l’efecte contrari? Què pensarà un musulmà quan comprovi que és objecte d’unes prohibicions ben peculiars i ineficaces? Sentir-se perseguit, quan no víctima de la societat on ha de viure i conviure. Al respecte, ja han sortit les inevitables i injustificades protestes d'”islamofòbia” per part d’alguns col·lectius defensors dels drets humans que només tenen capacitat de reacció enfront de determinats atacs a determinats col·lectius socials, obviant-ne completament d’altres. Parlant de protestes: les feministes, alguna cosa a dir al respecte?

Podem usar banyadors llargs, curts o, segons quins llocs, prescindir-ne, però ara resulta que no ens podem tapar tot el cos per motius político-higiènico-ideològics (per cert, si un home es posa burquini també el sancionaran? gran pregunta). Entre això, les ràdios, les pilotetes, els crios, la música dels xiringuitos, els gossos, les banderes vermelles i la manca de serveis, fruir de les platges és cada vegada més complicat.

[Imatge: www.tendenciasturismo.com]

Tapi’s

Ha estat notícia els darrers dies la pensada d’un grup d’iranians que, en protesta per l’obligació de les dones de portar sempre el vel posat, han penjat fotos on el vel se’l posen els homes. A vegades no som prou conscients de determinades realitats del món i afortunadament estan aquestes iniciatives per recordar-nos-ho i conscienciar-nos-en. Des que aquell fatídic 1979 el xa (de Guatemala) va ser derrocat pels aiatol·làs (‘guatepitjors’), unes estrictes normes socials es van implantar a l’Iran, la més cridanera de les quals obliga les dones, m’imagino que des de la pubertat, a tapar-se els cabells sempre que estan en un lloc públic, sigui quina sigui la circumstància. Per garantir el compliment d’aquestes obligacions es va crear una mena de policia “de la moralitat” que, com si de vigilants de zona blava es tractessin, denuncien i imposen multes a les descarades iranianes.

Resulta curiós, o potser no tant, que la nostra progressia, que sempre està a la que salta en temes d’igualtat de sexes i d’alliberament de la dona, no alci mai la veu per aquestes situacions. Perquè es prengui consciència d’aquesta injustícia i ens fem una idea del que representa, només cal acudir als llibres d’història i recordar en quina situació es trobava l’estat espanyol durant la postguerra, amb circulars de governadors civils obligant a posar-se el barnús quan se sortia de l’aigua o dictaminant, amb morbosa precisió, la longitud i forma de les peces de bany. O també amb disposicions diocesanes comminant els feligresos (i sobretot feligreses) a tapar-se ben tapats els colzes, els escots i les cames. Bé doncs aquestes normes, feliçment engolides per la paperera de la història, són les que imperen, corregides i augmentades, a l’Iran del segle XXI.

No és sobrer recordar que aquesta obsessió té l’origen en una interpretació rigorista d’una religió, en aquest cas l’Islam. Que les religions no són massa amigues de la plena llibertat i igualtat de les persones és cosa sabuda però això no hauria de ser cap justificació per no exigir una ràpida evolució cap a la plena igualtat dels sexes. L’acció viral dels iranians coincideix amb la decisió del papa Francesc d’obrir la porta (de manera tímida, no fos cas que algú patís un cobriment) per al diaconat de les dones (per permetre les “dones diaconesses”, com diu la notícia d’Europa Press). Un pas més cap al sentit comú. Déu meu, que lent que és tot!