Els deixem fer el que hagin de fer?

El primer dia laborable després de la declaració d’independència i, simultàniament, de les primeres mesures impositives de l’article 155 de la Constitució espanyola s’ha caracteritzat per una evident decepció entre aquell sector de la societat catalana que crèiem que s’iniciava un nou període en la història del nostre país, l’inici d’una nova legalitat que, en disputa amb l’espanyola, s’aniria manifestant progressivament en tots els àmbits, des dels més estructurals fins els més simbòlics. Algunes pistes suggerien que per aquí anirien els trets (el conseller Rull entraria al seu Departament com “ministre de la República”), mentre que altres detalls desconcertaven tothom (la substitució del major Trapero o el manteniment de l'”estanquera” al Palau de la Generalitat).

El dilluns és a les acaballes i ja tenim una mica perfilat el panorama. El govern, retirat a la capital europea en situació de semi-exili i apostant, de moment, per la màxima discreció; el gruix del personal polític i el funcionariat acceptant, sense majors escarafalls, les substitucions i disposicions ordenades per la SSS i els seus sequaços; i l’obertura d’un debat, intens i extens com tenim per costum, sobre si hem d’acceptar l’envit de les eleccions autonòmiques del 21 de desembre.

Tothom opina, tothom especula, tothom dona consells, tothom és creu en possessió d’informació reservada i tothom es creu en l’obligació de dictaminar què cal fer en els dos propers mesos. La meva opinió és que entre tots plegats, hauríem de deixar d’atabalar per permetre que, qui de veritat està nel segretto de la situació, analitzi i decideixi les passes a fer en cada moment. Potser ens pot donar la sensació d’una gran improvisació o desconcert, però confio que govern, partits i entitats sobiranistes sabran actuar amb la intel·ligència, cautela i astúcia que han demostrat fins ara. El paper dels simples ciutadans ha de ser, doncs, no destorbar, deixar fer, confiar i seguir les directrius que se’ns puguin donar.

A l’espera de que una novetat important així ho justifiqui, aquest bloc deixarà de parlar d’això que alguns, pejorativament, han anomenat “monotema”, per dedicar els apunts a altres qüestions que, almenys per a mi, també tenen un indubtable interès. Per exemple, demà 31 d’octubre, escau parlar de religió.

[Imatge: Brussel·les, l’altra capital de Catalunya; erasmusconservatoire.be]

 

27 d’octubre de 2017

Apunt curt, apunt d’urgència, apunt d’emoció. Catalunya ja és independent. Amb tots els condicionants que vulgueu, però independent. Amb greus reptes en els propers dies. Millor dit, hores: aquest vespre, una molt eficaç (quan els ha convingut) administració espanyola ordenarà el cessament del Govern de la Generalitat. Serà el primer dels desafiaments a superar en l’etapa de llibertat nacional tot just estrenada.

Les emocions d’aquest blocaire s’acumulen. El record d’éssers estimats que dissortadament ja no hauran pogut veure aquest instant de felicitat. El sentiment de profund agraïment a totes les persones que, abans i ara, amb el seu esforç, amb la seva lluita, amb la seva dedicació i, a vegades, amb la seva vida, han contribuït a què arribés a aquest moment. La necessitat de retrobar-me amb amics i coneguts per compartir l’alegria, més enllà de la fredor d’un mòbil.

Avui és un dia històric. Avui sí. Tant ho és que la data dona títol a l’apunt. Un apunt il·lustrat amb la bandera de Catalunya, que a partir d’avui recobre tot el seu protagonisme i significació. Un apunt que ha deixat enrere la categoria “Independència, compte enrere” per inaugurar “Catalunya independent”. Canvi de categoria, canvi d’estat. La vida segueix igual però s’intueix un futur millor per a tots. Visca Catalunya lliure!