‘Política, manual de instrucciones’

Estem en campanya electoral, oi? Ja casi que m’oblidava. Des que vaig obrir aquest bloc, sempre he mantingut la tradició de dedicar diversos apunts a l’apassionant període (mode irònic, si us plau) que precedeixen uns comicis. Fins avui. He deixat passar els dies sense dir res, indiferent als soporífers, per reiterats, missatges que ens adrecen els líders de sempre que aquesta vegada, com a única concessió al nostre benestar mental, s’han abstingut de penjar-se, figuradament, dels fanals de les nostres ciutats. Amb excepcions.

Però tot i així, el meu interès per la política és massa fort i la meva afició per cada aspecte d’aquesta matèria és massa present com per continuar aquest obstinat silenci, de manera que calia trobar una bona excusa per publicar alguna cosa. La cartellera cinematogràfica ha acudit en la meva ajuda i me l’ha donada (no l’ajuda, ni la cartellera, ni la cosa: l’excusa) amb la pel·lícula Política, manual de instrucciones. Es tracta, ni més ni menys, que d’un documental sobre la gènesi de Podemos com a partit polític, des de la seva assemblea fundacional a Madrid fins als bons resultats obtinguts a les eleccions espanyoles del 20 de desembre. El treball és obra de Fernando León de Aranoa, director d’indubtables bones referències, i el resultat és, des del punt de vista estríctament formal, prou acceptable.

La factura de la pel·lícula va ser ben simple, consistint en diverses càmeres gravant el dia a dia de la formació del partit, actes, reunions, assemblees, congressos, contactes internacionals, tot, fins a totalitzar centenars d’hores de pel·lícula, que van acabar convertides en dues, prèvia acurada selecció del què es podia ensenyar i el què no. I aquí rau l’intríngulis de tot plegat perquè el conjunt ens ofereix una imatge amable i condescendent de la formació morada. No és un video electoral de Podemos però s’hi acosta. Molta reunió de simpatitzants, participativa i xupi-guai, i poca negociació vis-a-vis, molt Equador i poca Veneçuela, molt Pablo Iglesias i poc Juan Carlos Monedero (i encara menys Pablo Echenique, cosa també significativa). Afegim-hi la tesi de que entre el 15-M i Podemos hi va haver un contínuum sense solució de continuïtat, que crec que no és el cas, i tindrem la pel·lícula perfecta per projectar en vigílies del 26 de juny i engrescar les masses. A jutjar per la meva experiència personal (dues persones a la sala de projeccions, contant-me jo) no sé si aquest film haurà fet molt forat entre la soferta ciutadania disposada a anar a les urnes.

[Imatge: www.guiadelocio.com]

 

 

De nou en campanya (5: planxem i arruguem en comú)

Avui toca parlar del conglomerat aquest progressista i catalano-espanyol que té tants noms i tantes sigles, però que tots tenim clar qui són. I toca parlar-ne perquè una de les seves veus més destacades, Ada Colau (que no és candidata) va deixar anar en un míting de Madrid (ciutat de la qual no és alcaldessa) unes afirmacions que han provocat un cert rebombori. Concretament, que Madrid “pot tornar a ser la nostra (referint-se als catalans) capital”. Després ha hagut de matisar les seves paraules, seguint aquest “anar planxant i anar arrugant” molt típic d’aquella/es formació/ons, possiblement degut a la pluralitat de partits, entitats, parers i sensibilitats que els caracteritza: “confluència” en diuen ells; “pila de greix” en podrien dir els seus enemics, que no són pocs.

No és el meu cas. Des de fa un temps intento no passar-me de rosca amb aquesta gent (necessiten urgentíssimament una paraula-marca que els defineixi amb precisió). Tot el contrari, potser acabaran tenint un paper més important del que ens pensem en el desllorigador del procés sobiranista. Almenys una part d’ells. Jo m’aprofitaria del que tenen de bo.

Contestant a la senyora Colau i a les seves inquietuds capitalines, cal recordar-li que la situació és exactament la contrària a la que ella afirma: Madrid no serà la nostra capital perquè ja ho és ara, aquest és el problema. O no és la capital que decideix corredors mediterranis, envaeix competències i presenta querelles contra els nostres dirigents polítics?

L’entusiàstica afirmació de Colau va precedir la de Pablo coletas Iglesias, que no es cansa de repetir que amb ell al poder ens autoritzaria un referèndum. No sé, això em sona massa a l’apoyaré de Zapatero pronunciat en un moment en què tenia coll avall que perdria les eleccions (abans de l’11-M). Després va passar el què va passar. Es pot, doncs, formular el següent principi polític: tota promesa en favor de més llibertats per Catalunya pronunciada per un dirigent espanyol és inversament proporcional a la probabilitat que tingui d’arribar al govern i fer-ho realitat. No puc negar que em sona bé el discurs podemita d’aquesta campanya (ideologies a banda, naturalment), però molt em temo que quedarà arraconat en un petit grup parlamentari de l’oposició. I si, al contrari, tinguessin un resultat espectacular (vés a saber), doncs no passa res: es planxa l’arruga.

[Imatge: www.eldiario.es]