Hem tornat a guanyar

Quan vaig fer públic, entre els meus cercles personals, que la meva preferència electoral era Junts per Catalunya vaig afegir, a mode d’argumentació o justificació,  l’opció encapçalada pel president Puigdemont era, de les tres possibles per qualsevol ciutadà que estigui a favor de l’alliberament de Catalunya, la que més ens acostava a la situació just abans de l’aplicació del 155 i, per tant, que més inquietava Espanya. Bé doncs, els resultats finals dibuixen un panorama en què la ciutadania sembla haver volgut endarrerir el rellotge a aquell crucial moment del 27 d’octubre, entre la declaració d’independència i l’akelarre del Senat espanyol: confirmant la mateixa majoria parlamentària i donant prioritat a Junts per Catalunya, en tant que llista del president i sense motivacions ideològiques. Ahir a la nit era tot un goig contemplar conciutadans nostres, uns a l’exili o sortits de la presó i uns altres exhausts per una campanya plena de dificultats i impediments de tota mena, celebrar entusiàsticament el què es tracta d’una autèntica victòria, amb totes les lletres.

Em preguntava aquests dies de campanya electoral què passaria l’endemà dels comicis i com es gestionaria la incerta situació creada, el més semblant a un sudoku no apte per a determinats cervells. El resultat ha aïllat (despejar en català: ho ignorava) una de les incògnites: ja no caldrà cap torcebraç entre Puigdemont i Junqueras, una inquietant perspectiva. Ara que estan tant de moda les autocrítiques, potser el venerable partit republicà en farà una i entendrà com n’estava d’equivocat quan basava la seva propaganda electoral en la imperiosa necessitat de guanyar a Ciudadanos, sabent que quedar primer en unes eleccions de sistema proporcional no garanteix res d’especial en la pràctica, sabent també que l’important era que guanyés (ara sí) per majoria absoluta el bloc groc i, en fi, sabent també que apostant per una victòria d’ells introduïen un factor de crisi en la mai prou ferma unitat indepe. Quan Marta Rovira destacava que el seu candidat presidencial era Junqueras, encara ho enredava més, per molt que l’afirmació es revestís d’apel·lacions a la solidaritat amb el de Sant Vicenç dels Horts, que tots compartim.

Em deixava la CUP. Potser és injusta la davallada que ha patit, atesa la determinació amb què ha estirat del carro en tantes ocasions en què la política més “professional” no acabava de donar prou passes endavant, però la formació també ha d’entendre que la força de què disposava fins ara era en bona mesura vots prestats per sectors de les altres formacions independentistes, convençuts de que l’etapa que ara s’obre no demana, almenys de moment, massa apel·lacions a la desobediència o a tirar pel dret sense més ni més. Insisteixo en això d’almenys de moment. No vull creure, en canvi, que hi hagi hagut un vot de càstig per les seves galdoses giragonses en l’afer del “pas al costat” d’Artur Mas.

La nit electoral ens ha deixat molta teca. Per exemple, i ja que parlem de la CUP,  el cubell de la història ha començat a rebre nous inquilins. La representació del PP podrà seure còmodament en un sofà a partir d’ara i els Comuns, més coneguts com l’Unicorni Rosa, paguen amb una dramàtica reducció de la seva força electoral el fet de no entendre encara, a aquestes altures de la pel·lícula, que la cosa no va de dretes i esquerres, sinó d’interpretar o no els anhels de canvi de la societat. Pel que fa a Iceta, el ballador, què voleu que us digui. Jo pensava que els socialistes traurien més bons resultats però vistos els seus posicionaments polítics dels darrers temps, amarats de cinisme i covardia, m’alegro de la seva insignificança  parlamentària.

Hem guanyat. Hem tornat a guanyar. Aquesta vegada amb una mà lligada al darrere, els líders neutralitzats i mil ulls i orelles sobre els discursos que es feien, les pancartes que es penjaven o els llaços que la gent es col·locava a la roba. S’obre un nou període d’esperança, ara amb la certesa de ser majoria en unes eleccions acceptades per tothom, amb l'”afer intern” portada de tots els diaris del món i, molt important, amb la constatació de que l’estat és incapaç de doblegar-nos, per moltes porres reals o simbòliques que utilitzi. S’obre un nou període d’esperança on caldran grans dosis de realpolitik i d’astúcia. I de paciència. Sense paciència, no hi ha independència.

 

 

En campanya (i 7: l’altre piromusical)

Mirava ahir per televisió el piromusical de la Mercè, aquesta banal distracció de masses barcelonines elevada a la categoria de gran espectacle mediàtic per obra i gràcia de TV3, i la meva ment no podia evitar relacionar-ho amb la campanya electoral que en quatre hores acabarà formalment (de facto però, les xarxes socials bulliran fins a l’obertura d’urnes, quin remei). La transcendència i l’envergadura del tema estrella d’aquestes eleccions demanaven per part de totes les formacions polítiques, sembla, argumentacions de calat, profunditat en els debats i seriosa exhibició de dades contrastades, i ens hem trobat en canvi amb una successió de coets, trons i piules de coloració i estridència diverses, com si del divertimento de Maria Cristina es tractés, que res no aporten a ningú: no fan canviar el sentit del vot ni als que estem convençuts ni als que no.

Sense anar més lluny, el PP ens ha obsequiat avui amb un video. Quaranta-vuit hores abans de que el xollo català se’ls acabi, es despengen amb una desesperada demostració d’amor cap a tots nosaltres en forma d’una successió de floretes en la llengua de Verdaguer (com dirien els cursis). Remata el vídeo Rajoy vocalitzant perquè units guanyem. Són la segona, tercera i quarta paraula en català que li hem sentit mai dir (la primera va ser l’inevitable seny pronunciat en seu parlamentària). Qui tingui temptacions de retreure a Rajoy aquesta escassedat idiomàtica, que sàpiga que el gallec guanya, en aquests moments, a Felipe González per 4 a 0.

I de l’andalús volia parlar. Com que allò de dir que la situació actual sembla l’Europa dels trenta quedava molt i molt malament, i tenint en compte que aquestes comparacions insultants són patrimoni d’El Mundo cap enllà, es va permetre l’altre dia una innovació historiogràfica al respecte i relacionar “dret a l’autodeterminació” amb Stalin, un insospitat petard llançat per un polític en plena decadència i sense conseqüències com s’ha vist després.

També restarà en l’oblit l’afirmació del seu company de files ideològiques Miquel Iceta, cridant-li al respectable que ho volen ser tot, catalans i espanyols, i que ningú els ha de fer triar entre Miró i Velázquez. Tal sorprenent afirmació diu molt del concepte de la cultura d’aquesta gent, més enllà del gastat argument (leit motiv de la Chacón) de que no podem elegir entre el pare i la mare… Cal recordar a Iceta que, posats a triar entre pintors també tenim Renoir, Durer o Kandinski i que, com a català, admiro Velázquez sigui el que sigui nacionalment: el que no vull és que el Museu del Prado, on està exposat el genial pintor sevillà, sigui estatal o madrileny, segons convingui, quan es calculen les balances fiscals i sempre en contra nostre, és clar.

Iceta, en fi, haurà deixat en aquesta campanya una altra figura pirotècnica com és el seu desenfrenat ball al ritme de “Don’t stop me now”. Una anècdota que haurà servit només per distreure al personal, igualet igualet que el castell de focs. Com era allò de la lluna i el dit? Bé, si que va ser aprofitat pels seus oponents: l’inevitable Albiol, del PP, va retreure-li-ho tot pronunciant aquella frase fetitxe de l’unionisme: con la que está cayendo en Cataluña…” Em sembla que l’únic que està caient a les enquestes és, precisament, el seu partit.

Bé, podríem seguir amb més focs d’artifici però l’apunt m’ha sortit llarg, la campanya electoral s’ha fet no llarga sinó infinita (quants mesos portem així?) i hem d’anar acabant. A aquesta hora, al mateix escenari que el piromusical d’ahir està tenint lloc l’acte final de Junts pel Sí. Els petards seran substituïts, ara sí, per la darrera argumentació, la darrera crida a la il·lusió, el darrer reclam de vot perquè diumenge s’alcin, ells i els companys de la CUP, amb la victòria. Bon viatge pels guerrers. Ítaca ja s’albira.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

En campanya (5: ‘Perdoni, jo no l’he interromput’)

M’encanten els debats electorals televisats. Més n’hi hagués, més en veuria. Parlo dels catalans. És de lamentar que, mica en mica, vagin degenerant, i el que abans eren posades en escena formals amb candidats oferint propostes a ritme de cronòmetre, ara cada vegada més són olles de grills que no desmereixerien massa en un plató de televisió privada espanyola. De fet, un dels tres darrers que hem tingut l’oportunitat de visionar va ser emès per un dels canals espanyols que més s’han significat per la seva parcialitat contra l’independentisme català. Considero, tot i això, una fita destacable que els senyors de La Secta es decidissin a organitzar un debat entre els caps de llista. Almenys en aquella ocasió no vam poder acusar-los d’amagar veus sobiranistes, com tenen per costum (2,5 entre 7 és una pica en Flandes, perquè m’imagino que el debat va ser retransmès a tot l’estat).

Sigui com sigui, aquí tenim els nostres candidats abocant missatges, interrompent-se (com els agrada a ells, i que poc que ens agrada a nosaltres!) i brandant les inevitables làmines amb algun gràfic de barres blaves i vermelles, i tots ells moderats (o no) pel periodista de torn que no sempre afina en la seva delicada tasca.

Aquest paper va correspondre ahir a Mònica Terribas, a TV3. Llunyana l’època de la professional incisiva, que clavava les seves afilades ungles, a joc amb els tacons d’agulla, en el sofert entrevistat, ahir Terribas ens va semblar com si estigués de tornada de tot, confraternitzant amb els candidats com si en fos un més.

Raül Romeva va estar fluixet. Tot s’ha de dir: li correspon el pitjor paper, l’enemic a abatre, el que ha de respondre tothom i amb dos talons d’Aquil·les com són el fet de no ser ell el candidat a president i el fet d’haver de donar compte d’una administració de la qual no ha format part. Els altres ho sabien i s’hi van abraonar. Romeva (a qui no crec que li afavorís excessivament el vestuari que va triar) va fer el que va poder però no va estar brillant. En un moment determinat li va començar a brillar la calva per la suor. Miau! Al final del debat va semblar sobreposar-se: va saber mig acorralar Albiol (“respectarà el resultat de les urnes: la millor notícia de la nit”) i va fer un bon minut final adreçat als espectadors, amb l’inevitable esment dels fills i (futurs) néts.

Antonio Baños va estar, de nou, impressionant. Potser perquè representa una formació sense lligams ni compromisos que no siguin amb el seu teòric electorat, va estar irònic, planer, brillant. No és un polític a l’ús i això s’agraeix. Fins i tot perdonem la insòlita combinació de camisa marró, corbata vermellosa i sabates clares amb que vestia qui, segons sembla, és considerat un dandi [sic], no sé si per la seva gent o pels seus enemics.

De la resta d’intervinents, què voleu que us digui. Inés Arrimadas em va semblar el que m’imagino que és, una noia repipi i maleducada, de missatge previsible: és un calc, en dona, d’Albert Rivera. La mateixa misteriosa simbiosi que succeeix entre Ramon Espadaler i el seu pare polític Duran i Lleida: mouen igual el cap de costat cada vegada que parlen de seny i de diàleg mentre imploren un espai polític que la realitat s’ha encarregat de superar. García Albiol, en su línea, defensant l’indefensable amb aquella pinta de ganàpia d’escola, que va un curs retardat. Va recorre de nou al corralito, amb gran alegria de la Terribas, que no sabia com ficar cullerada en la tertúlia televisiva. Miquel Iceta semblava el més despreocupat de tots, com si no li importés massa el resultat de les urnes, i mira que té un paper galdós representant un partit amb fugues cap a l’independentisme, Podem & friends i C’s. I finalment, Lluís Rabell, que per no ser tampoc un polític diguem-ne professional se’n surt bastant bé del fregao on s’ha ficat. Amb aquella pinta que té de carnisser (un se l’imagina amb davantal blanc i un ganivetot de fulla ampla), va saber transitar durant tot el debat amb prou cintura.

No crec que els debats televisius condicionin gaire el vot dels ciutadans. De fet no crec que el condicionin tampoc el gruix d’anuncis, blocs i notícies que hi fan referència, de manera que tot aquest zel que hi posen les candidatures (i que ha ocasionat penoses decisions de la Junta Electoral, completament fora de lloc) és producte d’una lectura antiquada del fet comunicatiu: avui mana la xarxa, no els tubs catòdics. Però com voleu que entenguin això els mateixos partits que pretenen aconseguir vots amb arguments tan casposos com la procedència geogràfica dels nostres avis?

[Imatge www.naciodigital.cat]