Cinc de sis

No, no és cap castell: són les previsions electorals de diumenge passat (més aviat desitjos personals) que vaig pronosticar en aquest mateix bloc i que s’han complert. Gairebé les encerto totes.

  1. A l’Ajuntament de Tarragona, la suma de les quatre forces catalanistes i progressistes ha aconseguit arribar a la majoria absoluta (14 regidors) i, d’aquesta manera, plantejar-se la possibilitat de posar fi a dotze anys de Ballesteros i substituir-lo per Pau Ricomà (ERC). Les converses s’han iniciat, però no serà fàcil posar d’acord aquesta formació, Junts per Tarragona, CUP i Podem. L’experiment, que seria interessant en termes d’alternança política i higiene democràtica, estarà farcit, si qualla, d’amenaces de tota mena.
  2. A Altafulla, l’EINA (versió local d’ERC) ha guanyat i el seu cap de llista, l’amic Jordi Molinera, serà el nou alcalde amb el previsible suport de Junts per Altafulla (Hèctor López Bofill). Una campanya constant i treballada (em consta) ha fet possible una merescuda victòria. Enhorabona!
  3. ERC ha guanyat, per la mínima, a Barcelona, tal i com vaig expressar en el meu apunt. L’actualitat està copada pel joc de pòquer que estan lliurant fins a cinc formacions polítiques per resoldre qui governarà la Ciutat Comtal i qui alçarà la vara d’alcalde. Les notícies que ens arriben retraten molt bé què és la política post-electoral: Manuel Valls (C’s) ja no troba que Colau (BeC) sigui tan populista i tan no-sé-què, si del que es tracta és barrar el pas a Maragall perquè, oh escàndol, és d’ERC i per tant independentista. Partit que, sigui dit de passada, continua sentint-se dir que torna traïdorament a la cleda autonomista i eixamplabases, per part del sector més apressat i ventilat de l’independentisme nostrat.
  4. L’única errada en la meva particular quiniela fou la no entrada al consistori barceloní de la llista de Jordi Graupera. Es podran criticar moltes coses de l’experiment d’aquest filòsof, de dividir el vot, de ser una colla d’il·luminats (“secta daviniana, van arribar a dir-los)… però el cert és que ha estat una estimulant alenada d’aire fresc en el resclosit món de la política partidista (d’aquí les crítiques, és clar), amb imaginatives propostes ideològiques i innovadores formes d’ordenar la participació política que, tard o d’hora, s’aniran obrint pas fins a generalitzar-se.
  5. En cinquè lloc, expressava la meva frisança perquè l’independentisme arribés al somniat 50 % dels sufragis al Parlament. Sembla que hi ha disparitat d’opinions sobre això i no han tardat a sortir els nostres més conspicus homo obsessus independentistes que, calculadora en mà, han demostrat que s’ha passat la desitjada ratlla. Això sí, amb alguna trampeta al solitari (que si els vots en blanc no compten, que si falten vots de l’estranger, que si cal comptar els Pirates com a indepes…). Faré la vista grossa i acceptaré els raonaments com a animal de companyia, tot sigui per omplir més el farcell de les bones notícies que ens estan arribant de l’exterior aquests dies.
  6. I, efectivament, quatre són els europarlamentaris dels nostres que han estat escollits (Puigdemont, Junqueras, Comín i Riba). Clara Ponsatí es podrà incorporar a la llista per una insospitada carambola: el Brexit de mai acabar i posar-se en pràctica deixarà lliures un munt de seients al Parlament Europeu, que seran redistribuïts entre la resta d’estats.

Cinc de sis. Aquests dies torno a veure l’ampolla mig plena.

[Imatge: elnacional.cat]

Enhorabona

Ahir va acabar la primera fase de les primàries a les eleccions municipals de Barcelona, amb la previsible victòria d’un dels principals impulsors d’aquest procés, Jordi Graupera. Ens hem de felicitar d’aquesta iniciativa, de la seva organització, de la seva participació, dels seus resultats i del seu fair play, d’una estimulant experiència del que haurà de ser, més prompte que tard, la manera lògica i democràtica de decidir qui ha d’ocupar els diversos nivells de representació política de la nostra societat.

No és estrany que els mitjans de comunicació no s’hagin fet prou ressò d’un procés democràtic i transparent d’aquestes característiques, un contrast amb les formes encara omnipresents en les formacions polítiques tradicionals, dominades per ‘cambalaches’ en despatxos i petits comitès, fidelitats canines o lideratges sospitosament indiscutits. Si hem de construir una República, haurà de ser de nova planta (amb perdó) i un dels seus valors bàsics haurà de ser la radicalitat democràtica en l’elecció de representants i en la presa de grans decisions.

Aquestes flamants maneres de concebre la cosa pública ja comencen a ser enteses per algunes formacions polítiques (Solidaritat des de fa anys, Demòcrates, la CUP en part i, possiblement, la nounada Crida Nacional) i confiem que ben aviat ho facin la resta, si realment entenen que això de la República no va de records antics ni de gestos buits de contingut sinó de donar forma i fer efectives les demandes de la nostra societat en ple segle XXI.

Enhorabona a Jordi Graupera. He seguit fins on m’ha estat possible la seva campanya, les seves estimulants idees de filòsof i de polític sobre què ha de ser la Barcelona dels propers trenta anys, i les seves propostes més concretes sobre els grans reptes que té com a ciutat i com a capital, l’habitatge, el turisme o la mobilitat. Alguns dels atacs o menyspreus que ha rebut em confirmen que ell i l’experiència electoral que ha ajudat a fer rodar estan al costat correcte de la història.

[Imatge: elcritic.cat, foto: Jordi Borràs]

De les Glòries a Pedralbes (crònica de l’11-S)

Crònica personal d’un nou Onze de Setembre. Primer, els comentaris intranscendents, després, una reflexió apressada.

  • De Tarragona surten rumb a Barcelona fins a quaranta autocars (2.000 conciutadans, xifra mai vista!). El meu és l’últim en fer-ho per culpa d’un despistat que s’havia confós d’hora i que arriba esbufagant i demanant perdó ajuntant les mans, com fan els indis, mentre li dediquem uns irònics aplaudiments. Endavant.
  • Just abans d’arribar a Barcelona, el voluntari de l’ANC que fa de guia ens recorda que no anem a una manifestació, sinó a una concentració. Per dir que no és cap marxa diu que “no anirem enlloc”, afirmació que es presta a més d’una interpretació.
  • L’avinguda de Pedralbes, per on baixem de camí a la Diagonal, és transforma en una riuada de gent que dóna ambient i color a un barri tradicionalment quiet i ensopit. Com se sap, no és una zona especialment de la ceba i per tant sorprèn descobrir-hi un bon grapat d’estelades penjades dels balcons. Dinem de bocates i aigua, tirats a la gespa d’un dels nombrosos jardins del barri més benestant de Barcelona: tot un contrast.
  • Ens situem al tram on l’eficacíssima organització ha tingut a bé assignar la comarca del Tarragonès, entre poders fàctics ben significatius: la Caixa, el Corte Inglés i l’editorial Planeta. Aquesta circumstància no m’ha ocasionat, de moment, cap mena de seqüela personal.
  • Atenció! Ens demanen silenci perquè està a punt de començar la performance de les 17,14. Una empresa difícil, quan s’és un milió de persones, per molt disciplinades i conscienciades que siguem. La gent no pot tancar la boca ni un instant. Ara toca produir una onada sonora a base de sorolls guturals i aplaudiments que, efectivament, es desplaça ràpidament creant un efecte d’allò més original. Per cert, l’acció sonora va de Glòries a Pedralbes, dada que també es presta a més d’una interpretació.
  • Incidències, mínimes. A pocs metres, es demana insistentment la presència d’un metge i deduïm que algú ha patit un desmai. La calor no és desorbitada i el sol tampoc pica massa. Més coses: en la llunyania s’observen unes fumeres de colors. Un atemptat? La gent, que ja està cremada? No, semblen ser unes bengales.
  • La presència de banderes és enguany més esquifida. Parlo tant d’estelades com d’altres nacions minoritzades o estats (se suposa que) amics. En descobreixo una formada per una creu blanca i quadres vermells i negres. No sé què representa però tinc manera de saber-ho perquè qui la porta no és altra que el professor de la Rovira i Virgili Pere Navarro, vell conegut.
  • Un altre personatge conegut, que reconec quan ja tornem a l’autocar és Andreu Van der Eynde, un dels advocats dels presos polítics. Camina de rigorós incògnit, parlant pel mòbil i vestit com les tres quartes parts de manifestants amb la samarreta de color corall. Potser són manies meves, però observant les peces de roba, jo diria que aquesta tonalitat reforça el bronzejat de les cares de la gent i per tant afavoreix la seva imatge. Bona idea escollir aquest color.
  • S’acaba la concentració. Ordenadament, cívicament, els manifestants comencem a dispersar-se camí dels autocars de tornada. Encara tenim temps de fer el turista: al carrer Manuel Girona descobreixo una estàtua de Gaudí, de mida natural. No sabia de la seva existència. M’hi faig una foto (a sota).
  • I fins aquí, les anècdotes. Ha estat el primer Onze de Setembre després de les convulsions que aquesta la nostra nació ha viscut el darrer any, sota l’ombra de l’existència de presos i exiliats polítics i davant d’una notòria desorientació tant de la classe política com de les entitats cíviques i de la pròpia societat pel que fa a les estratègies a prendre en els propers mesos. Unes convulsions, una ombra i una desorientació que s’han traduït en un canvi de paradigma en el comportament dels manifestants. Potser m’ho ha semblat a mi, però enguany la gent comparegué a l’acte de la Diagonal no crispada però sí amb el rostre més greu; l’entusiasme i espontaneïtat d’altres anys, pel que fa a càntics i consignes, era menys aparent; els somriures festius de la Via Catalana s’havien transformat en una seriosa exigència de solucions a l’atzucac creat entre tots; el “català emprenyat” donava pas al “català disposat a tot”, però que demana també saber on va i unes certes garanties d’èxit, que ja no accepta fer marxa enrere però que valora l’imprescindible realisme que les circumstàncies demanden.
  • El promotor de les primàries de Barcelona, Jordi Graupera, ha traçat el que crec que és el millor diagnòstic de la concentració d’ahir: el perill de ritualitzar-la, de convertir-la en una demostració anual de que som capaços de reunir cada any un milió de persones, sense tirar un paper a terra com diu el tòpic, d’enorgullir-nos-en, però que al cap i a la fi no tingui conseqüències pràctiques posteriors. Cal lligar mobilització i política. La proposta personal del filòsof o la Crida engegada pel president Puigdemont van en aquesta línia si volem transformar la increïble energia, persistència i dignitat que representen, any rere any, les demostracions de l’Onze de Setembre en alguna cosa més que una colorista foto als mitjans informatius.
  • I el que va en la línia justament contrària, el que allunya dramàticament mobilització de política són decisions incomprensibles com la moció que han pactat a Madrid el PDCAT i el PSOE i que, en el moment de redactar aquest apunt ha estat afortunadament retirada. Potser han fet cas a l’Elisenda Paluzie, per a alguns, l’única líder autèntica en aquests moments, quan ahir en la seva intervenció demanava als polítics “que ens tracteu com a adults. Som molt conscients de les dificultats, de la duresa de la repressió, i no us demanem impossibles però sí rigor, honestedat i determinació”. Doncs això.

[Imatges: Vilaweb i autor]