Presentació del llibre de Boye

Ahir Gonzalo Boye, el de les crispetes, va presentar el seu llibre Así están las cosas al passeig de les Palmeres de Tarragona. Vaig assistir-hi. La cosa no tindria més importància si no fos perquè va ser la meva primera presència “física” en un acte públic o social, després de quatre mesos de confinaments i restriccions de tota mena. Durant aquest temps, mitjançant la màgia de les noves tecnologies, he “assistit” a actes a Barcelona (assemblea de lectors de Vilaweb), Las Palmas (presentació del llibre Nacionalismo canario 3.0o Tarragona (trobada d’associats de la Crida Nacional, amb boicot de trolls inclòs), però fins ahir no havia experimentat aquesta estranya sensació d’estar amb més gent, a prop però no massa i saludant cares conegudes rera mascaretes de models variats.

L’advocat xilè presentava el seu segon llibre de memòries sobre les inacabables singladures jurídiques del procés sobiranista. Boye va fer de Boye: agut, didàctic, contundent, optimista… Va dir el que cal dir i va callar el que cal callar. Es va guanyar els presents quan va dir que l’únic “delicte” dels polítics exiliats fou complir el que els ciutadans els van encomanar, argument incontestable de la defensa davant dels tribunals europeus, els de veritat. Va explicar interioritats sobre seguiments, intents de segrest de Puigdemont o espionatges telefònics, de rabiosa actualitat. Ens va posar la mel a la boca amb la imminent aparició del llibre del president exiliat, el manuscrit del qual només Boye ha tingut el privilegi de llegir. A preguntes del públic sobre com aconseguir la unitat davant les discrepàncies que mostren els diferents grups polítics independentistes, va remetre la solució als propis electors; nosaltres serem els que, amb el vot, acabarem separant el gra de la palla i posant cadascú al lloc que mereix.

Ahir al passeig de les Palmeres, per coses de la covid, estàvem literalment junts però separats. Figuradament caldria estar separats però junts, formant una pinya o potser una melée. La comparació no és gratuïta: el presentador de l’acte d’ahir, l’amic Pere Grau, va afirmar que el rugbi té molts més punts en comú amb la nostra lluita política del que ens pensem. Cada dia ens reserva una sorpresa.

[Imatge: @juristestgn]

Que no decaigui

Casualitats de la vida, el dia triat per engegar el compte enrere per les eleccions (crucials) del 27 de setembre ha estat la Mare de Déu dels Dolors. Una coincidència involuntària, és clar, però que serveix per il·lustrar l’actual moment del procés sobiranista del nostre país: decaigut en la mobilització social i gens sorprenentment preocupant en l’àmbit partidista. La primera de les dues realitats la vam poder constatar ahir mateix a la concentració de l’Assemblea i Òmnium a la Plaça de la Font de Tarragona, amb una participació menor a la dels moments més engrescadors de la història recent de vies i ves baixes. Tot s’ha de dir: es tractava d’un acte sense més objectiu que recordar-nos que queden sis mesos justos per les eleccions definitives, fins a les quals les persones mínimament entusiasmades o convençudes amb el procés (i el seu esperat desenllaç), que són moltes, hauran de mantenir el tremp i la il·lusió demostrats fins ara.

Que no decaigui. A aquest objectiu s’hi van dedicar Oriol Grau, presentador de l’acte, i els ja insubstituïbles Albert Cortés i Rosa Maria Codines, representants tarragonins de les dues entitats dinamitzadores del procés, un camí que s’està fent més llarg que un dia sense pa. Ens van parlar que avui (per ahir) és “quan tot comença” però en realitat hauria de ser “quan tot acaba” i si això no ha estat així la culpa cal buscar-la, aquesta vegada sense discussió, en uns polítics incapaços de mirar més enllà d’interessos a curt termini.

A l’acabar els parlaments (i la interpretació de “l’Estaca” i “Els Segadors”), l’Oriol Grau va convidar els presents a portar fins el carrer Major la pancarta que recordarà als tarragonins els mesos que queden fins el 27-S. Va advertir que potser ens creuaríem amb la primera processó de Setmana Santa: la dels Dolors. Ens hi podíem haver afegit.

[Imatge: aspecte de l’acte d’ahir; foto Ricard]