De divendres no passa

Ja tenim aquí la venjança final de l’estat, llargament preparada esperant el moment propici. La intervenció (i suspensió, de facto) de l’autonomia catalana suposa una mena de cop d’estat, o de declaració de guerra incruenta si voleu, en tota regla, de conseqüències imprevisibles. M’afegeixo als milions de veus que la condemnen i que es comprometen a la defensa de les nostres institucions (multiseculars, cosa que a vegades no es té en compte).

Falta, però, un requisit formal, la seva aprovació al Senat espanyol. Ja és mala pata, tant de blasmar per la inutilitat d’aquesta cambra legislativa, i per una vegada que té una funció encomanada específicament resultarà ser donar el vist-i-plau (un mer tràmit) a l’ocupació colonial de la Generalitat al més pur estil castellà, amb armes i bagatges. Simultàniament, el Parlament de Catalunya celebrarà el ple que donarà resposta a aquest atac frontal espanyol que suposa, entre més mesures, que perdi tota la seva raó de ser, esdevenint una assemblea deliberativa de lleis sectorials i mocions intranscendents.

Què passarà la setmana que ve? Preparem-nos per a un nou compte enrere fins divendres. Notícies, rumors, anades i vingudes, xup-xup de xarxes socials, converses amicals amarades d’incerteses o de seguretats, de temors o d’il·lusions… Crec que el Parlament hauria de tirar endavant la declaració d’independència, per raons d’oportunitat i d’actualitat internacional, a banda de que és un mandat legal. També perquè em sembla percebre, això ja és molt subjectiu, que una majoria de la societat és conscient de la nostra força i, de retruc, de la debilitat de l’estat, exemplificada amb l’atac final a les nostres institucions, una mica a la desesperada.

Parlamentaris, president, consellers, tots estem amb vosaltres per als dies difícils que vindran. No afluixeu! com deia avui un casteller de Valls, exemplificant el que és un crit generalitzat de la societat catalana. Però si afluixeu, si considereu que, comptat i debatut, és un risc massa gran per vosaltres, per nosaltres i per al país, entendré la decisió. Altres no que no ho entendran. La gent és molt valenta davant d’un ordinador o teclejant missatges al mòbil, però no té ni idea dels mil i un condicionants que tenen que sortejar els governants cada dia. Imaginem-nos el que ha de ser decidir sobre el futur polític d’un país, pràcticament en termes de caixa o faixa.

Si el procés d’independència acaba postergat per enèsima vegada i l’article 155 clava els seus penons en territori català, sempre ens quedarà el consol de veure la inviabilitat de dur a bon port les seves propostes, perquè don Mariano, i el seu govern, i el seu partit, i els partits que li donen suport (vergonya eterna, PSOE+sucursals!), no saben en quin jardí es fiquen. Els inventors de les guerrilles contra Napoleó bé que haurien de saber-ho. Però no, no ho saben. De fet no saben res de res.

 

Un record de Molins

Mes i mig després del traspàs de Francesc Sanuy, ens arriba la notícia de la mort de Joaquim Molins, que el succeí com a conseller de Comerç i Turisme, i, doncs, com el meu superior laboral. A diferencia de Sanuy, vaig tenir l’oportunitat de saludar Molins quan visità els Serveis Territorials de Tarragona del Departament que encapçalà entre 1986 i 1988. Era un home extrovertit, charmant, molt expressiu de cara. Saludà un a un tots els treballadors de la casa, fins que arribà el torn d’una companya de feina, una funcionària ja gran, propera a jubilar-se, i que havia ingressat molt jove a l’administració. Molins se li va dirigí amb una d’aquestes preguntes genèriques que es fan quan no se sap massa bé què preguntar als desconeguts: “i vostè quants anys fa que treballa a l’administració?”. La companya li va respondre una xifra d’anys considerable (no voldria equivocar-me, peró probablement més de 40). Al sentir-ho, Molins es posà a riure de forma estentòria, fins a encomanar el seu bon humor a tots els presents, inclosa la companya, a qui la reacció del conseller podia haver mes aviat disgustat. Però fou tot el contrari: aquest era el mèrit, un dels mèrits, del conseller Molins, el seu envejable do de gents que ben probablement feia més planera la vida o la feina als qui l’envoltaven en el dia a dia, i que avui, malauradament, hem perdut.

(Imatge: arxiu la Marxa, www.naciodigital.cat)

Com a cal sogre

El president espanyol ha estat objecte aquest matí d’una broma radiofònica, ràpidament esbombada per tots els sistemes virals de comunicació. Un col·laborador d’un programa de Ràdio Flaix s’ha fet passar pel president Puigdemont i ha aconseguit sense cap dificultat parlar amb Rajoy. Posteriorment li ha revelat la broma i li ha agraït el fair play. Més enllà de la valoració que podem fer de la facècia (hi ha hagut qui s’ha escandalitzat i qui ho ha trobat la mar de divertit), sobten les errades en els protocols de comunicació de la Moncloa. Se suposa que és un lloc que ha d’estar molt protegit en aquest aspecte i que l’accés telefònic al president del govern espanyol ha de passar uns rigorosos filtres per evitar precisament el que ha passat avui.

Caldrà concloure que el poder polític és molt més vulnerable del que a vegades pensem. Al respecte, puc explicar una anècdota personal. En una ocasió, parlo dels anys vuitanta, em van encarregar una gestió a les oficines del Diari Oficial de la Generalitat, que en aquells moments tenia la seu al Palau. Em van especificar que, en arribar al Palau, havia de demanar per Secretaria General de Presidència, ja que aquest era l’òrgan del qual depenia el butlletí oficial. A l’entrar a Palau, potser pels nervis o per un simple descuit, vaig demanar per la “Secretaria de la Presidència”. L’encarregat de l’accés, sense cap impediment ni comprovació de cap tipus, em va deixar entrar i em va indicar com havia de fer per arribar als dominis de la secretària particular del president (Pujol), la totpoderosa Carme Alcoriza. Resultat: sense voler, em vaig trobar tot sol al saló de Montserrat i amb l’oportunitat de colar-me per estances i despatxos i tafanejar el que hagués volgut, amb tot el que això podia comportar en termes de seguretat.

El malentès es va resoldre de seguida i en pocs minuts vaig poder accedir al lloc on havia de fer la gestió que tenia encomanada. L’anècdota revela la relaxació que hi havia en aquella època, tot i que les amenaces terroristes, els motius per provocar algun tipus de desordre o el nombre de friquis o sonats no devien ser molt diferents que els actuals.

Sempre s’insisteix que els governants han de ser més accessibles i estar més en contacte amb la societat, i no sembla que aquesta lloable idea es pugui fer realitat, però sempre hi ha alguna porta falsa per aconseguir-ho, com ha quedat patent amb el que ha passat aquest matí (o el que em va passar a mi ja fa trenta anys).

[Imatge: www.president.cat]