‘Mientras dure la guerra’

Els fets viscuts al paranimf de la Universitat de Salamanca a l’inici de la guerra d’Espanya (¡Venceréis, pero no convenceréis!, ¡Viva la muerte!) van transcendir la mera nota a peu de pàgina dels llibres d’història per passar a esdevenir un símbol ateses les característiques i la significació política d’aquell dramàtic episodi. Recordo que quan jo pràcticament no tenia encara ús de raó política (diguem-ho així), el meu pare ja m’explicava aquells fets fins i tot teatralitzant-los: les bravates de Millán-Astray, l’enfrontament amb Unamuno, l’ambient caldejat i, finalment, el detall de la dona de Franco oferint el braç (i per tant protecció física) al rector de Salamanca. Per cert que aquesta era l’única ocasió en que el pare parlava bé de la Carmen Collares, a qui sempre dedicava tants sarcasmes com mostres d’odi al seu marit, un que ben aviat canviarà de residència.

Bé doncs, aquell novel·lesc episodi és l’escena culminant de la darrera pel·lícula d’Almenábar, Mientras dure la guerra. Comença amb la declaració de l’estat de guerra en el marc de la bellíssima plaça major de Salamanca i se succeeixen, de forma paral·lela, la immediata, despiatada i contundent repressió contra esquerranosos o qualsevol tipus de dissident, les conxorxes entre generals per decidir qui havia de comandar el poder naixent i les creixents contradiccions que tot plegat suposaven per al protagonista de la pel·lícula (interpretat magistralment per un altre basc de caràcter, Karra Elejalde).

Unamuno, com ell mateix reconeix en el discurs del paranimf, era un home de paradoxes, de trajectòria política més aviat erràtica, però que sempre va lluitar pel que creia millor per al seu país, a favor del seu progrés intel·lectual i cultural i fugint de tot el que fes tuf a autoritarisme o militarisme. La primera dictadura li ho pagaria amb un desterrament a Fuerteventura (on el savi bilbaí va fer de la necessitat virtut) i la segona li ocasionaria, indirectament, la mort mes i mig després de l’enrenou del paranimf. L’home de les paradoxes dona suport, efectivament, al cop d’estat del 18 de juliol, en el convenciment, com molts d’altres (significats generals colpistes entre ells) que es tracta bàsicament de restablir l’ordre per salvar una república que només tenia cinc anys de vida, però ben aviat es succeeixen les mostres de desengany: la detenció (que acabaria amb l’afusellament) d’un col·lega seu d’universitat (per rojo) o d’un altre amic seu pastor protestant, sense garanties judicials de cap mena, fan obrir els ulls a Unamuno. La creixent ràbia i impotència davant la situació creada, però també la decepció i abatiment provocats, desenvoquen en l’episodi del 12 d’octubre quan deixa anar (davant d’un auditori ple de falangistes i militars) allò de que guanyarien per la força de la raó, no per res més, guarnit amb alguna referència a bascos i catalans (hi havia el bisbe Pla i Deniel). Home de caràcter, independent, intel·lectualment de sobres preparat i que ja estava de tornada de tot, aquell dia es va permetre un gest de dignitat enmig d’una bogeria col·lectiva que tot just començava. No se’l tornà a veure més en públic.

S’ha dit que la pel·lícula és excessivament “neutral” davant del conflicte entre les dues Espanyes, en el sentit de que la denúncia als sublevats és molt tèbia. No m’ho va semblar pas. En tot cas el film no tracta tant aquest enfrontament entre dos bàndols com dels dubtes i ambigüitats a que es va veure sotmès Unamuno davant del plantejament maniqueu creat i que obligava tothom, dramàticament, a prendre partit incondicionalment. Unamuno, que era qualsevol cosa menys una persona simple o sense formació, no estava disposat a acceptar aquesta imposició.

Per la resta, la pel·lícula està curosament realitzada, tant pel que fa a ritme, intèrprets, ambientació històrica o escenaris interiors o exteriors. Agafen ganes d’anar a Salamanca només per passajar-se per aquells carrers i places multiseculars miraculosament salvats de la modernitat i la voracitat urbanística. Ben segur que la pel·lícula també està pensada per això (passejar-se per la ciutat, vull dir).

[Imatge: cineconene.es]

 

Els ous de Franco

Es critica, i amb bona part de raó, que l’opinió pública perdi tant de temps parlant de la plantada d’estàtues franquistes al Born quan altres temes de més gravetat (estem amb tu, Carme) haurien d’acaparar l’atenció ciutadana. Per tant, l’apunt serà ben breu.

Resumint molt, jo no hagués vist necessàriament malament que s’exhibissin aquestes estàtues sempre que s’expliqués ben explicat i, sobretot, que no s’hagués escollit el lloc que s’ha escollit. Al Born no hi foten res. En un altre lloc no ho veuria malament però és que no entenc res del sentit últim d’aquesta exposició, sinó és crear debat (millor dit: polèmica) en una qüestió ja de per si enverinada: últimament la societat catalana no fa altra cosa que posar i treure estàtues, dialècticament parlant, de la via pública, en un exercici de distracció sota el títol de “memòria històrica” o “memòria col·lectiva”. Resumint encara més: no sabem què fer amb el passat, vet-ho aquí.

Bé, sí que ho sabem: tirar ous a l’estàtua decapitada del dictador. Una mica tard, trobo. Podíem haver estat més valents i tirar-los fa quaranta anys, abans d’allò del llit.

[Imatge: www.elperiodico.cat]

 

Decidim segons què

Diverses entitats, entre elles de tan representatives i importants com Òmnium Cultural o la Comissió de la Dignitat, han expressat el seu rebuig a la consulta que el proper dissabte es farà a Tortosa en relació al monument franquista que s’alça impertèrrit al mig del riu Ebre des de fa no-sé-quants anys. No és que discrepi obertament d’aquest posicionament d’Òmnium i companyia, més aviat no l’acabo d’entendre del tot. Després d’anys i anys d’omplir-nos tots la boca amb l’expressió “dret a decidir”, demanant-lo i exigint-lo a tort i a dret en manifestacions i actes públics, i després d’enaltir-lo com un valor polític fonamental quan no suprem de la nostra societat, resulta que quan es pregunta a la població tortosina sobre la seva baluerna, ara resulta que no agrada. I tot perquè hi ha la possibilitat de que el monument es mantingui. Si aquesta guanya, serà perquè la població així ho ha volgut, ens agradi o no: no era això el dret a decidir? Que es faci el que la gent vol? O el dret a decidir només serveix quan es té la certesa de que triomfarà la nostra opció?

Dit això em pronuncio per la desaparició del monument, tant pel que simbolitza com pel seu poc valor estètic. Sorprèn que no es fes quan tocava i hi havia un consens més generalitzat que ara, una època de moltes i grans susceptibilitats pel que fa a símbols i qüestions identitàries. Això val també per la retirada de no sé quin títol honorífic de Tortosa al dictador Franco, feta pel consistori de pressa i corrents a dos dies de la consulta. Quina casualitat, com per fer-se perdonar l’alcalde Bel la seva posició favorable a mantenir el monument.

Potser tot plegat no té tanta importància però fa ràbia comprovar que en el tan potinejat tema de la memòria històrica mai no acabem de fer net del tot.

[Imatge: ebreexpress.com]

Mil cinc-cents quilos

L’expressió “aquests quaranta anys” referida a la dictadura de Franco i que tant es va repetir durant la transició, cobra una segona vida justament avui. La mort d’aquell individu torna a ser una referència per parlar “d’aquests quaranta anys”.

Recordo molt bé l’instant d’assabentar-me del “final biològic” (eufemisme que circulava en aquell moment) del dictador. Sempre se’m quedarà gravada la imatge del meu pare, incorporat al llit, amb el transistor sobre els genolls, escoltant les notícies que ja parlaven de banderes a mig pal, escoles tancades i les previsiones sucesorias. Al preguntar-li: “Què, ja s’ha mort?”, el meu pare em va ordenar silenci duent-se un dit als llavis mentre em va mirar fixament. Els ulls del meu pare expressaven una barreja d’il·lusió continguda, interès palmari per saber cada detall informatiu i un punt de preocupació pel que pogués passar a partir d’aquell dia. Una mirada inoblidable.

De la “simpatia” que el meu pare tenia pel franquisme i per l’autòcrata que li donava nom podria explicar més d’una anècdota familiar, però em limito a dir que quan el meu pare, després del 1975, encara blasmava els estralls d’aquell individu i es lamentava de la durada del seu règim, la resta de la família li recordàvem els 1.500 quilos de la llosa de la seva tomba, que garantien la impossibilitat de cap mena de tornada enrere.

Segur? Amb els anys, aquesta impossibilitat d’una tornada enrere no sembla tan clara. La commemoració d’aquests nous quaranta anys està posant de relleu aquests dies que el règim no va quedar mort ni molt menys: partits que no el condemnen, plaques i estàtues del gallego i de la seva tropa, negativa a revisar processos judicials o a dignificar les víctimes del franquisme, misses, esqueles, banderes pre-constitucionals… Una llosa molt més lleugera d’aixecar, pel que sembla.

[Imatge: www.elperiodico.cat]