Li ha tocat la grossa

Un altre a qui ha tocat la loteria. Va passar a París: un malià sense papers i treballador a l’economia submergida, veient que un nen estava penjat d’un balcó amb perill de caure, no s’ho va pensar dues vegades i va escalar la casa pis a pis amb prodigiosa agilitat fins aconseguir salvar l’infant. L’incident, a plena llum del dia i en lloc concorregut, va ser convenientment gravat i les imatges aviat es viralitzaren, com es diu ara.

Ja tenim un nou heroi. Com recompensar-lo? Doncs concedint-li el permís de residència que no tenia, buscant-li una ocupació laboral relacionada amb la gesta que va protagonitzar (què millor que el benemèrit cos de bombers?) i essent rebut per, atenció, Monsieur le President. La notícia em suggereix comentaris diversos que, en la seva major part, coincidiran amb el que ja s’ha dit. Ha calgut una heroïcitat “cinematogràfica” d’escassament un minut de durada perquè el noi (de nom Mamoudou Gassama) rebés amb la màxima celeritat la seva regularització administrativa al país de la igualtat i la fraternitat, després d’estar anys en els llimbs legals. La mateixa situació que mils i mils de persones que en el seu moment van iniciar una atzarosa aventura que els va portar a fugir dels seus llocs d’origen (a vegades autèntics inferns polítics o econòmics) i a buscar una existència millor a la metròpoli europea, patint tota sort de calamitats, penúries, discriminacions o condicions precàries: això sí que és tota una heroïcitat, “recompensada” amb unes incoherents polítiques d’immigració, a cavall entre la repressió i el paternalisme.

Que el president Macron hagi perdut el cul i les vores per rebre l’Spiderman parisenc, amb l’esperable atenció mediàtica, forma part de la usual política de gestos de cara a la galeria, però no deixa de ser una mostra més de la demagògia de tota la vida. No conec amb detall la política de Macron envers migrants, refugiats o forasters, i per tant no puc opinar, però molt em temo que les seves intencions últimes no guarden cap relació amb l’escena teatral que va protagonitzar amb el malià (o malienc?, m’ha sorgit el duble).

El revers de l’heroi són dos homes. El primer, el pare del nen a punt d’estimbar-se, que havia deixat sol el seu fill per jugar al Pokémon, aquell joc que va estar fugaçment de moda no fa massa. Sembla que l’home està sincerament penedit i no li trauran la custòdia del nano, però segueixo creient que els pares d’avui dia ja no són el que eren. El segon, qui va llogar Mamoudou perquè li fes feines al sector de la construcció, treballant i cobrant en negre (dit sense segones intencions). Si a l’heroi nacional se l’ha premiat amb papers, feina i recepció presidencial, què es mereix l’individu que l’explotava abusant de la seva situació? Quantes persones viuen amb les mateixes condicions que Mamoudou? Se sap? S’amaga? Es consent? S’investiga? Es castiga? Preguntes i més preguntes d’una França i d’una Europa completament desorientades que no saben quin camí cal prendre davant del repte que representen tants canvis socials i demogràfics.

[Imatge: europe1.fr]

Tots som niçards o ja no?

Cada vegada que la societat s’assabenta d’una notícia com la que anit ens venia de Niça es posen en marxa tres mecanismes de reacció, de forma simultània i perfectament compatibles entre si però dubto que efectius per evitar la seva repetició.

Primer, el mecanisme de la simbologia i dels gestos. Apareixen les espelmes, els “tots som” i els inevitables minuts de silenci, privilegi aquest reservat només a certs morts, en segons quines circumstàncies i en segons quins indrets. No fa gaire hi va haver un altre mortífer atemptat a l’aeroport d’Istanbul, les víctimes del qual també van tenir dret al corresponent minut de silenci; un es pregunta si el fet hagués ocorregut a Ankara la vara de mesurar hagués estat la mateixa, quan totes dues ciutats comparteixen un mateix estat però no un continent. Fóra apassionant descobrir que hi ha algun tipus de protocol establert al respecte. No cal dir que aquest tipus d’actes simbòlics, benintencionats, no tenen absolutament cap mena de transcendència ni per als que hi participen ni per a les famílies dels afectats.

Segon, el mecanisme de la reacció xenòfoba. Inevitablement, s’estén entre una part de la població la necessitat de senyalar responsables i de malfiar-se de tota persona propera que comparteixi algun tret físic, cultural o religiós amb qui ha perpetrat l’atemptat de referència, en un perillós exercici de fals sil·logisme (si alguns A són B i alguns A són C, tots els C són B). Qui hagi estudiat la filosofia del barbara, celarent, darii, ferio (en mala hora retirada del batxillerat) entendrà l’exemple. Aquest matí he viscut el cas, sentint una conversa on algú confessava mirar de reüll qualsevol magribí que es trobés pel carrer i comparant la situació, la seva interlocutora, amb el que passava quan algú es trobava amb un basc, suposant-lo d’ETA. No són bons temps per al relativisme, la reflexió, l’esperit crític, l’empatia o la tolerància davant tot el que ens bombardegen els mitjans de comunicació. Naturalment, aquesta mena de reaccions generalistes tampoc ajuden gens a la solució del problema, més aviat contribueixen a enquistar-lo. La propera fita que aconseguirà aquesta manera de pensar serà la victòria electoral de Marine Le Pen l’any que ve, per a alegria dels de les metralletes (o dels camions en ziga-zaga).

Tercer, el mecanisme de la por. El més comprensible i inevitable. Quan el flaix informatiu ens fa sabedors de que dotzenes o centenars d’éssers humans han mort de la manera més cruel i irracional possible per raons més o menys polítiques o ideològiques, el cervell humà, de forma inconscient, es pregunta si hi pot haver alguna persona propera entre les víctimes, mentre s’hi instal·la la inquietant suposició de que a un mateix li hagués pogut tocar aquesta tràgica loteria. I tot això fa por, naturalment. I aquesta por és la que porta a justificar tota mena de limitacions legals, retallades de drets, molestos controls o intromissions en la privacitat, decidits per uns governs necessitats de donar respostes urgents, acceptats per la societat com a inevitables i rebuts amb alegria tant pels instigadors dels atemptats com per determinats poders més en l’ombra, per motius diferents. I tot això, novament, no ajuda a descobrir la sortida del túnel en què ens hem ficat mica en mica.

Caldrà, doncs, fugir de l’esma dels símbols rutinaris, respondre amb serenitat les actituds reactives i superar la inquietud que pot arribar a alterar qualsevol dels actes quotidians de la nostra societat. Caldrà saber trobar un quart mecanisme de resposta als enemics de la llibertat, la igualtat i la fraternitat, els valors que justament s’enalteixen tots els 14 de juliol.

En memòria de les víctimes de Niça.