Històries des de casa (36: ara que no tinc vint anys)

És ben bé que aquest confinament ens està obligant a esprémer les meninges i dedicar una part de les llargues hores en dur a la pràctica alguna cosa original i, sobretot, que ho sàpiga quanta més gent millor. Al respecte, la darrera i efímera moda a Twitter consisteix en penjar-hi una foto de quan un tenia més o menys vint anys i, si pot ser, acompanyar-lo amb un comentari de desigual enginy. A la facècia s’hi ha afegit una multitud de persones, inclòs un servidor. La contemplació de gent coneguda (perquè és famosa o perquè és amiga-coneguda-saludada, segons la taxonomia de Pla) o desconeguda desperta una barreja de sentiments, que poden anar de l’enyorança per una joventut perduda o en declivi fins a la constatació de que no sempre una cara, un cos o un aspecte físic empitjoren amb els anys, sinó que adquireixen solera com el bon vi.

Com sempre passa quan mires fotos de dècades enrere (agradable passatemps en tardes de pluja), més enllà de l’absència d’arrugues, canes, panxes o bosses als ulls, sobten les indumentàries i els complements en el vestir. Allò que en un moment determinat va ser el dernier cri es va transformar als pocs anys en uns risibles abillaments que s’amagaven de la vergonya pública al fons de l’armari de cadascun. Així anàvem vestits? americanes de pana, pantalons acampanats, maxifaldilles, muscleres, crepats, rastes… nois vestits com los Manolos, noies ad-lib…, una manera d’empolainar-se que provoca riallades, rialletes, vergonya aliena o simplement curiositat, depenent de qui contempla les imatges.

El repte viral (perquè ho qualifiquen així: “repte viral”) de Twitter està pensat sobretot per gent que, com jo, fa molts i molt anys que ja no en tenim vint, com li ha passat al Serrat, que cada vegada que li vencen dues dècades ha de reinventar la lletra d’una de les seves cançons més populars. El problema és que al segment millenial, molt elevat a Twitter, també li ha fet gràcia participar en la proposta i ens trobem amb centenars de persones que no han bufat les trenta espelmes i ja han penjat una foto que, te la miris com te la miris, no té cap interès. Tampoc té cap mèrit fer-ho: l’han xuclat del mateix telèfon mòbil i l’han publicat. Plis-plas. Per contra, la foto que publico jo avui és una en paper enganxada en un àlbum, escanejada, editada i tornada a arxivar a l’ordinador. Tot un procés laboriós pels que vam néixer en l’era pre-digital. Està feta durant un viatge a Gran Bretanya quan tenia exactament vint anys. Deixant de banda ulleres i coll de camisa, pràcticament no he canviat…

Biarnés, moda a peu de carrer

Fins el 22 de desembre es pot visitar als Tinglados del Port de Tarragona l’exposició “Joana Biarnés, moda a peu de carrer”, un recull de diversos reportatges fotogràfics de la que fou la primera fotògrafa professional a Catalunya, la terrassenca Joana Biarnés. La temàtica de la mostra és la moda dels anys 60 i 70. Biarnés feia posar els seus models (majoritàriament femenins) en escenaris poc sofisticats, encara que a vegades les peces mostrades fossin d’alta costura, pelleteria i similars: davant d’un quiosc, al costat d’un cinema de barri, fins i tot a la boca d’una estació de metro, un contrast que revelava una manera original i innovadora a l’hora de plantejar el seu treball.

La mostra és una capbussada a dues dècades de la nostra infància i primera joventut i té un cert punt nostàlgic, malgrat que tracti una temàtica que em resulta molt aliena: el Bocaccio, Carnaby Street, París (Massiel preparant-se per l’Eurovisió), l’Eivissa de l’ad-lib, roba sintètica, minifaldilles, botes de xarol, desfilades amb un públic de senyores crepades… Una d’aquestes senyores objectiu de la càmera de Biarnés ha estat aquests dies de fugaç actualitat: Carmen collares Polo, seguint atentament el passi d’haute couture, acompanyada de filla i néta, assegudes totes tres en seients entapissats, mentre la resta del públic s’havia de conformar amb cadires de tisora. Es notava qui manava (o qui mana, per ser més exactes).

[Imatge: ccma.cat]

 

 

SCAN 2016

La biennal SCAN Tarragona, festival internacional de fotografia, celebra enguany la sisena edició. Del 19 d’octubre de 2016 al 8 de gener de 2017, SCAN ofereix un variat repertori d’exposicions, conferències, tallers i activitats fotogràfiques, a càrrec de nombrosos artistes internacionals, que fan que la ciutat torni a ser punt de trobada de la fotografia de creació, amb la presència de nombrosos professionals i amants de la fotografia.

Jiaxi

He visitat avui una de les exposicions programades, que sota el títol Talent Latent pot contemplar-se en un dels tinglados del Port de Tarragona (per cert, amb un accés casi clandestí de tant discret com és). Hi exposen deu fotògrafs. A destacar, per al meu gust, Fernando Maselli (impressionants paisatges alpins), Massimiliano Maddalena (un exercici d’estil amb 99 visions del mateix paisatge) i Tatiana Vinogradova (punyent galeria de gais de la Rússia actual, a la penombra tant en sentit literal com figurat).

Miñarro[Tota la informació sobre SCAN a www.scan.cat; imatges: de dalt a baix, fotografies de Tatiana Vinogradova, Jiaxi Yang i Oriol Miñarro]

 

Costures a flor de pell

“És una mica dura”, m’avisa a l’entrada de l’exposició la noia (una coneguda de fa molts anys), mentre me n’ofereix el prospecte. El comentari és un pèl exagerat, tot i que el tema de l’exposició fotogràfica és sensible: el càncer de mama.

Es tracta d’un projecte del fotògraf holandès Koen Suidgeest, que va convèncer fins a dues-centes dones que havien patit la malaltia perquè posessin per a ell mostrant els pits amb les cicatrius o marques deixades pel procés curatiu. I una selecció d’aquestes imatges són les que s’exposen: dones de totes les edats, somrients i desinhibides, després d’haver passat amb èxit el dolorós procés patit. Una autèntica lliçó de coratge per a tots.

La foto de dalt és una de les exposades. Com faig amb tots els apunts, el penjaré a Facebook. Coneixent els peculiars gustos estètics d’aquella casa, no és improbable que censurin una imatge que aporta tantes sensacions positives. Serà una nova mostra de la hipocresia i desorientació moral del món que ens ha tocat viure.

[La mostra Costures a flor de pell pot contemplar-se al Tinglado 1 del Moll de Costa del Port de Tarragona fins a l’11 de desembre; imatge: www.laciutatdetarragona.com]

Post scriptum, 7 de desembre de 2016: doncs sí, Facebook va publicar la foto però sospitosament tallada per baix, fent desaparèixer els mugrons. Igualet que els censors del Ministeri d’Informació franquista.

 

Una nova visió

Queden tres setmanes per poder visitar l’exposició “Gabriel Casas, fotografia, informació, modernitat” al CaixaFòrum de Tarragona.

Gabriel Casas i Galobardes (1879-1973) fou un fotògraf d’entreguerres avançat al seu temps. Vinculat a les avantguardes artístiques, fou dels primers a aplicar els recursos estètics de la denominada Nova Visió, relacionada amb la Bauhaus i caracteritzada per enquadraments i contrapicats sorprenents. L’exposició en mostra exemples (cotxes, antenes de ràdio… i també la famosa foto del nen davant un aparador de llibreria, a la imatge). Casas va destacar en les seves col·laboracions en la premsa gràfica en un moment, els anys trenta, en què les fotografies van deixar de ser meres il·lustracions del text per passar a tenir vida pròpia com a obres d’art. Va conrear diversos gèneres, el retrat, el reportatge periodístic, la foto de denúncia social, el cartellisme polític… Sens dubte, un autor i una obra de gran interès.

[L’exposició romandrà oberta fins el 29 de maig; imatge: www.museunacional.cat]