Tapant vergonyes

Marta Ferrusola i Carme Forcadell, el tripijoc fiscal i la dignitat institucional, la decepció i l’esperança, el passat i el futur de Catalunya. L’actualitat ha fet coincidir, de forma gens casual ni innocent si ens fiem del nostre olfacte, aquestes dues dones.

Quan vaig assabentar-me de la darrera revelació periodística sobre els negocis dels Pujol (el missatge en clau religiosa de Marta Ferrusola), confesso que em pensava que era una broma. Si s’ho haguessin inventat els d’El Jueves hagués tingut menys imaginació. A l’espera de la comprovació de la veracitat del document (potser no ho és: és sorprenent la quantitat de faltes d’ortografia que conté), només em queda sorprendre’m de lo rupestres que arriben a ser els mètodes que usen les elits, polítiques o econòmiques, en els seus afers. Ho vam veure en la comptabilitat de la persona de la que usted me habla (Bárcenas), amb xifres gargotejades en uns fulls més propis dels anys cinquanta del segle passat; ho vam veure a l’apassionant episodi de La Camarga, inclosos gerro i micròfon; i ho veiem ara amb la “mare superiora” ordenant el “traspàs” de dos “missals” al “mossèn”. Que evocadores són les cometes quan es coneix el doble sentit de les paraules!

La nota de marres, és clar, ja ha donat peu a una fecunda successió de “memes”, com es diu ara. Llàstima que la volada de la vergonyosa notícia ha estat en part afavorida pels qui més interessats estan en enfosquir el fet, aquest sí verdaderament vergonyós, d’ahir: que la Carme Forcadell, tota una presidenta d’un parlament democràtic, hagi d’anar a declarar a un jutjat pel fet de, oh escàndol, permetre que la cambra que ella presideix es pugui discutir de tot, del que sigui. Perquè aquesta és una de les funcions més bàsiques i genuïnes dels parlaments democràtics, dic jo…

[Força Carme, força Anna; imatge: www.elpuntavui.cat]

 

Una altra que tal

Ahir parlàvem del discurset de Rita Barberá del passat diumenge i de les seves seqüeles i conseqüències. L’endemà, la intervenció d’una altra dona ens deixa també una barreja de vergonya i tristesa. Em refereixo a la compareixença de Marta Ferrusola a la comissió del Parlament que investiga corrupteles diverses.

Francament, per dir el que va dir millor que callés. És més, tinc entès que havia anunciat que s’acolliria al seu dret a no declarar, però sí que en va deixar anar unes quantes. Jo l’anava escoltant per la tele i va arribar un moment que vaig haver de tancar-la (la tele, vull dir) perquè em produïa pena i m’incomodava. Ja no eren respostes pintoresques com ara dir que la seva empresa de floristeria va omplir de plantes el despatx del president Pujol, o cíniques i desvergonyides com que els seus fills van amb una mà davant i l’altra darrera (i com s’ho fa algun d’ells per conduir Porsches i Lamborghinis?). El que em va resultat definitivament penós va ser quan, en un moment en què es va veure acorralada per les preguntes de l’oposició (no precisament brillant i encertada, dit sigui de passada), va deixar anar “em fa molta pena aquest diàleg, Catalunya no s’ho mereix”.

Passen els anys i el seu posicionament no ha variat: aquesta identificació entre pujolisme i Catalunya, que abans tenia algun sentit o que era útil per construir i enfortir un país de cara a objectius nacionalment més ambiciosos, però que ara fa més mal que bé. Avui, els únics verdaderament interessats en l’equiparació entre Pujol, la seva família i el seu ideari amb Catalunya són els enemics d’aquesta. Francesc-Marc Álvaro ho explica molt bé en aquest article, que subscric totalment. El president Pujol i el seu món són cosa del passat.

Veient Marta Ferrusola contestant els diputats, amb un punt d’altivesa, no sé perquè vaig recordar la dona de Ceaucescu defensant-se en aquell judici-comèdia previ a l’execució del matrimoni romanès. Naturalment, no desitjo per a ella aquest final, això no fa falta ni dir-ho; només vull que estigui més calladeta i es retiri a cuidar les seves plantes de Queralbs, activitat que segur que fa molt bé.

[Imatge: www.naciodigital.cat]