Sense trens i amb l’ai al cor

Entro al menjador i el moment de tancar la porta coincideix amb un anormal soroll, com un tro o un fort cop de vent. Què haurà estat això? Surto al balcó i aviat tinc la resposta: una bola de foc a la zona de les indústries químiques, ben visible des de casa. Ja estic acostumat a veure anormals flamarades de les xemeneies però això ha estat un accident, sens dubte. La primera reacció que tinc és agafar el mòbil, gravar-ho i enviar-ho a les xarxes socials. Potser haurà estat poca cosa, un ensurt.

Començo l’apunt amb aquesta descripció, a mig camí entre l’inici de novel·la i el d’una crònica periodística urgent, per parlar del que ha passat aquesta setmana a la petroquímica tarragonina. Sí, va ser un ensurt però també un tràgic accident que ha provocat tres morts (una d’elles de forma inversemblant, increïble), diversos ferits, considerables danys i, com era de témer, polèmiques de tot ordre.

Els complexos petroquímics del Camp de Tarragona són aquella inevitable realitat amb què hem de conviure els habitants d’aquesta zona del territori. L’hem mig acceptat a contracor i ens acostumat a la seva existència, en part donant per bo aquell mantra de que “dóna molts llocs de treball”. Fins i tot de nit i de lluny, amb les seves lluminàries, ofereixen un paisatge bonic, impactant, espectacular, com de pel·lícula futurista. Però la claror del dia ens torna a la realitat de gegantesques instal·lacions plenes d’inquietants dipòsits, xemeneies, canonades, escales, aixetes, palanques i altres adminicles convenientment protegits per tanques i càmeres de seguretat, que no sembla que ens hagin de dur res de bo.

I no, no ens porten res de bo, més aviat contínues incidències (sense perill, diuen) que no acaben de tranquil·litzar del tot, per molt habituals que siguin. De nit, les flamarades de les xemeneies, anormalment grosses, il·luminen de vegades el paisatge com si fos de dia. Els fums que deixen anar aquestes fàbriques, per molts controls que passin (els passen?) són perfectament perceptibles a molta distància, si el vent així ho facilita i són una molèstia per a persones amb dificultats respiratòries. No és anecdòtic que la iniciativa popular més mobilitzada al territori contra aquesta problemàtica s’anomeni Cel Net i que reclami contínuament uns controls més rigorosos.

I després hi ha el perill de que passin coses com les de l’altre dia: un escapament d’una substància tòxica, un vessament, una explosió… que sota la còmoda (entre cometes) etiqueta d’accident pot fer que tothom eludeixi possibles responsabilitats. La patronal d’aquestes empreses és, no cal dir-ho, molt poderosa i encara que se’ls exigeixi que compleixin escrupolosament totes les mesures de seguretat, és difícil aconseguir-ho o corroborar-ho. Tenen prou armes: la Repsol, la BASF, totes les grans firmes del sector col·laboren habitualment en tota mena d’iniciatives ciutadanes, culturals i patrimonials, i administracions i entitats no sembla que entenguin del tot que aquests patrocinis són absolutament interessats. És una altra explicació de per què acceptem de mala gana la presència d’aquests monstres industrials.

Amb l’explosió a la fàbrica IQOXE es van reproduir les habituals crítiques i polèmiques sempre que hi ha una desgràcia d’aquest tipus. Que si el PLASEQCAT no va funcionar bé, que si les sirenes no van sonar (per cert, si haguessin sonat la gent es queixaria d’alarmisme), que si es va actuar tard… A mi no em va semblar que, des del punt de vista tècnic i polític, les coses es fessin tan malament. Potser la imatge de consellers, funcionaris, policies i bombers embotits en aquella petita sala del 112 tenia un punt de sobreactuació, però si Torra i Aragonès no haguessin fet acte de presència, els laments de “Barcelona no ens estima” serien clamorosos (i procedents de tot el ventall ideològic). Caldrà revisar plans i protocols, no hi ha cap mena de dubte, perquè sempre s’han de millorar i quan passen aquests tipus d’accidents cal prendre-se’ls com una oportunitat per fer-ho.

Si la patronal, els governants i els equips tècnics han de ser criticats, si hi ha fonament per fer-ho, també ho ha de ser la societat en general. Un senzill seguiment de les xarxes socials en aquelles primeres hores va permetre assistir a una vergonyosa desfilada de notícies no contrastades, fakes i disbarats diversos. Des de la senyora que afirmava que “mi marido trabaja ahí” i “ya llevamos cinco muertos seguros” fins a la viralització del vídeo d’una impactant explosió… esdevinguda a la Xina vés a saber quan. El neguit i el desconcert dels primers moments no és una excusa per llançar a les xarxes alegrament, és un dir, aquesta mena de despropòsits. S’ha de ser més responsable.

La notícia de l’accident va mig tapar un altre contratemps per a aquestes sofertes contrades del sud del Principat: el tancament de la línia ferroviària entre Vandellòs i Port Aventura, que deixa sense trens, entre altres, Salou, una població de 25.000 habitants i de molts més mils de visitants ocasionals, la base del turisme, l’altra gran font de riquesa del territori, un potent sector econòmic obligat igualment a suportar l’imperi del petroli i dels productes químics. És greu que poblacions importants quedin desproveïdes d’un servei públic tan bàsic com el tren, però també és decebedora la manca d’unitat i de decisions de les administracions i de la societat del Camp per impedir-ho o almenys pal·liar-ho, llevat de les digníssimes actuacions de la Plataforma del Transport Públic. Però això potser és un debat que de moment no toca en una setmana en què el Camp de Tarragona ha estat sobretot notícia (trista, com en moltes ocasions) per altres raons.

[Imatge: Vilaweb]

Una República per evitar això, també (de nou)

No fa ni tres mesos del darrer accident de tren a Catalunya i ahir un altre de ben similar colpejà les nostres oïdes. L’apunt que en aquella ocasió vaig publicar és perfectament reproduïble avui perquè res no ha canviat: a més d’expressar la solidaritat amb totes les víctimes, cal denunciar una vegada més tant l’enganyós traspàs de competències en Regionals i Rodalies com la manca d’inversions o manteniment en les línies i, finalment, expressar l’anhel (la necessitat, més aviat) de culminar la llibertat nacional del nostre país, única solució que ens queda per aconseguir que els trens no descarrilin o que arribin a l’hora.

I com ho tenim, això de “culminar la llibertat nacional” o sigui, esdevenir un estat normal, democràtic, pròsper i europeu? El got és mig ple o mig buit, depenent de l’estat d’ànim de cadascú, però també de les ziga-zagues que experimenta cada hora que passa el denominat procés. Més enllà de baralles i baralletes entre partits o entitats, més enllà de lliris repetitius i eixorcs, més enllà d’hiperventilacions verbals, el cert és que, com aquella pel·lícula de Fellini, la nave va. Tres iniciatives han iniciat el seu camí pensades per resoldre els errors i el trencaclosques resultants dels fets d’octubre de 2017 i per superar el seu principal responsable, el sistema polític del moment: em refereixo a la institució del Consell de la República, la constitució de la Crida Nacional i el fenomen de les primàries a molts municipis de Catalunya. Tres fórmules imaginatives i de futur que ja han rebut, bon senyal, el menyspreu d’alguns i el silenci o indiferència de molts altres. Personalment, tot el que sigui deixar de banda capelletes, marmotes, lliris i caputxes comptarà amb la meva simpatia.

Però aquestes mogudes són més a mig termini i l’actualitat marca centrar l’atenció en l’apartat “repressió”. Entrem en una fase potser decisiva d’aquesta història. Dimarts començarà el judici de la vergonya, un judici que ha de servir per treure els colors a l’estat. Cal confiar tant en la fermesa dels encausats i en l’habilitat de les seves defenses com en la ineptitud del sistema judicial espanyol, almenys a la seva cúspide, presoner de la lògica política a qui deu el seu encimbellament. Espanya, de fet, no ens ha fallat mai i la farà tan grossa (i aquesta vegada, amb senyal televisiu pel mig) que cal aprofitar cada despropòsit de paraula, obra i omissió que surti d’aquella barroca sala madrilenya on tindrà lloc el judici polític més important en dècades.

Què cal fer? Ahir vaig assistir a l’assemblea de l’Òmnium Cultural del Tarragonès, on se’ns van explicar els detalls de la campanya #joacuso, pensada per posar en el centre del debat la injustícia que suposa l’empresonament, judici i tot fa preveure que condemna d’unes persones pel sol fet de donar veu al ciutadà, de forma pacífica i democràtica, atenent a uns compromisos electorals previs. Per molt que repetim aquesta realitat, mai no som prou conscients de la gravetat del que suposa. De moment, com a primeres accions de protesta, se’ns convoca a una manifestació a Barcelona i a una vaga general uns dies després. Aniria bé que ambdues fossin multitudinàries i pacífiques, que servissin per mantenir la tensió del moment. Res més desitja l’enemic, a part de la por i de la desunió, que el desànim o la rendició. No els donarem aquest gust. Mai.

[Imatges: Vilaweb i ccma.cat]