Dones lliures en una societat també lliure

Torna el 8 de març, el dia internacional de les dones. No serà que ens vingui de nou perquè la data, les mobilitzacions previstes i la causa que ho justifica han estat al centre de l’actualitat des de fa setmanes i setmanes. Les reivindicacions de les dones, la lluita de les dones, els problemes de les dones, què fan les dones, on no estan (encara) les dones, dones en la història, en la política, en l’empresa, els micromasclismes, les manades i altres macromasclismes, els sostres de vidre, la bretxa salarial, “jo sí que et crec”, “ara ens sentiran”…

Mira si en surten de temes de reflexió o de conscienciació entorn de la condició femenina! Excés? Saturació? Se’n fa un gra massa? Ve’t aquí un dels debats suscitats pels volts del 8 de març, i m’afegeixo al convenciment no de que no se n’hagi de parlar o de que la causa de la igualtat de sexes no sigui prou important (només faltaria!), sinó de que de vegades la qüestió sigui presentada per les pròpies interessades (i pels interessats: caldrà ser paritari aquí, no?) com el problema més important de la Humanitat, l’únic filtre a través del qual cal analitzar la realitat social, sense més consideracions.

No sé si m’explico. La setmana passada ja abordava la qüestió parlant de les conseqüències del desgraciat tuit del gran Toni Albà: ja sabeu, va ser apartat del programa Polònia. La probable perspectiva d’impacte negatiu en les audiències del programa va aconseguir el que no han aconseguit les continuades pressions de lobis de tota mena que deu patir Polònia i que ben segur tenen més força que el que pugui tenir un hipotètic lobi violeta: l’autocensura al programa de TV3 que tots teníem per modèlic pel que fa a la seva llibertat en tractar tot tipus de temes i personatges. Vull creure que en la decisió de Toni Soler i el seu equip va ser determinant aquesta de vegades (recalco de vegades) omnipresent i fins i tot aclaparadora idea que senyoreja decisions i comportaments sota l’epígraf “perspectiva de gènere”. Un concepte que en la meva opinió no s’ha entès del tot bé, i on s’hi aixopluguen “on són les dones?” , “primer les dones”, “sobretot les dones” o, en els casos més extrems, “només les dones”. Els exemples en el dia a dia de la política, la cultura, l’esport o la publicitat, són continuats.

Em pregunto si aquesta manera de veure les coses és realment eficaç per l’objectiu final que tots els homes i dones perseguim, la igualtat de sexes en totes les seves facetes. Enfront del que podríem etiquetar com “monotema” (amb permís del procés sobiranista) comencen a sorgir veus no que en qüestionin civilitzadament determinats aspectes com estic fent jo ara en aquest apunt, sinó que s’hi oposen de forma oberta i desvergonyida. El feixisme llastimosament puixant i els seus adlàters i aliats, en les seves diferents variants (partits, associacions, mitjans de comunicació i xarxes socials) han sabut recollir aquest plantejament, donar-li la volta, rebutjar-lo i retornar-lo a la societat com només ells saben fer, és a dir exhibint intolerància, provocació i grolleria. Potser encara és pitjor el fet de que aquesta alternativa a un feminisme central o omnipresent és presentada amb l’equívoca denominació de “feminisme liberal”, quan de liberal no en té res perquè ni persegueix realment l’alliberament de les dones en tant que tals ni lluita per una societat on els drets i les llibertats siguin plenament respectats i protegits. Estan embrutant els dos mots i els seus conceptes, el feminisme i el liberalisme.

Dones lliures en una societat també lliure. Aquest és el meu lema particular per al 8 de març.

[Imatge: Femke Halsema és l’alcaldessa d’Amsterdam; lindanieuws.nl]

Nosaltres també

El 8 de març arriba enguany amb una novetat important: una vaga feminista, convocada per determinats sindicats i associacions per posar en evidència la importància d’una meitat de la població quan deixa, ni que sigui per unes hores, de treballar, estudiar, tenir cura de persones properes o consumir. Aquesta és la pretensió de la mobilització de demà.

Naturalment, jo no faré vaga. Dic “naturalment” tot i que podria fer-ne com una mostra de solidaritat a favor de la igualtat de sexes i de rebuig a la violència masclista, les injustícies laborals o el famós “sostre de vidre”. No faré vaga perquè les mateixes convocants diuen que si els homes deixem de treballar, la vaga perd tot el seu sentit, No deixa de ser congruent amb el raonament de cert feminisme i de la seva concepció discriminatòria de la societat, dividint-la en dues meitats i focalitzant reivindicacions, lluites i accions a favor d’una d’aquestes meitats, la més desafavorida històricament (que ningú nega) i avantposant-ho per sobre de qualsevol altra consideració (la famosa perspectiva de gènere).

No estic d’acord amb aquest plantejament, i així ho he manifestat cada 8 de març en aquest bloc, i porto ja uns quants anys. Els darrers dies l’actualitat ens ha obsequiat amb una altra mostra de com aquesta fal·lera (sens dubte benintencionada) pot acabar comportant efectes no previstos: en determinats municipis s’ha decidit que, en hores nocturnes, els autobusos puguin parar i permetre baixar a les viatgeres on aquestes ho sol·licitin per fer-les sentir més segures en zones mal il·luminades o poc transitades. Lloable decisió, que aplaudeixo, però que automàticament crea una discriminació a favor de la resta d’usuaris (els homes) que, em pregunto, per què no tenen dret a les mateixes mesures de seguretat. Que no érem iguals?

Per sort el feminisme va evolucionant en la bona direcció. Ahir els mitjans de comunicació comentaven el declivi del Femen, aquella organització internacional d’activistes que muntaven el ciri tot despullant-se en situacions estratègicament ben estudiades (amb càmeres a prop, vaja). Les accions han anat tenint l’impacte buscat però el grup ja estava completament amortitzat i, en tot cas, eren les darreres cuades d’aquell feminisme de “dona violada, baró castrat” que il·lustrava la proclama amb contundents eines de tall. Avui està en boga quelcom més amigable, per exemple el #metoo, l’exitosa campanya contra l’assetjament sexual liderada per celebritats i que posa en primer pla una problemàtica patida, i de quina manera, per milions de dones a tot el món.

Me too significa “jo també” i, donant-li un sentit diferent a l’original significa igualment el que volem en el nou feminisme: “nosaltres també” volem participar de la lluita per la igualtat de les persones, sense establir ni blocs, ni discriminacions, per molt positives que siguin. Sense mirar el sexe (o el “gènere”, si tan us agrada la paraula…) de cadascú de nosaltres. Així sí que m’hi trobaran.

[La dona de la imatge és Gabriela Morreale de Castro, una eminent bioquímica precursora de la detecció precoç de l’hipotiroïdisme congènit en nounats mitjançant la prova del taló; la senyora Morreale va morir el desembre passat i, malgrat la seva importància en el món de la ciència i de la investigació, la seva desaparició va passar completament desapercebuda. Posant la seva foto a l’apunt d’avui faig un petit homenatge a les dones que, vencent moltes adversitats, assoleixen llocs destacats a la societat i no sempre se’ls ho té en compte; imatge: notife.com]