Històries des de casa (22: posa’ls bé)

“Posa’t-la, posa-l’hi. Espero haver posat bé els pronoms”. Així començava l’apunt d’ahir. Vint-i-quatre hores després, he de corregir-ho. És posa-te-la, posa-la-hi. L’alarma m’ha saltat amb l’article d’Albert Om de l’Ara d’avui, que em copia el títol, només que el d’ell està ben escrit. Un punt de suficiència em va dur a no comprovar-ne la correcció, quan tothom sap que els pronoms febles, i específicament la combinació de pronoms, és de les coses més complicades que hi ha en català.

Cal alleugerir les regles d’aquest apartat gramatical de la nostra llengua? De cap manera! Per dues raons. La primera, perquè també en això sóc molt tradicional, i per això m’oposo o com a mínim discrepo de les modificacions de les darreres dècades (guionets, accents diacrítics i altres). Si comencem a simplificar totes les normes (traducció: fer-les més semblants al castellà perquè siguin més comprensibles per a segons qui), estem traint d’alguna manera la llengua, perquè li llevem les seves senyes d’identitat, el que fa del català una llengua diferent i diferenciada de la resta. En la mesura en què és igual que les altres, deixa de tenir sentit la seva existència. Què serà el següent, la ce trencada?

La segona raó per la qual no vull que em toquin els pronoms febles (crec que hi ha una novel·la de Montserrat Roig amb un títol similar) és que, com ja s’ha demostrat en casos anteriors, obrir el debat sobre aquest tipus de qüestions lingüístiques és com obrir la caixa de Pandora: entesos i no tan entesos, cunyats lingüistes, mestretites nostrats i agotzonats virgilis envairan tota mena de mitjans d’expressió amb els seus pros i contres, portant-nos a una indigesta polèmica que en res ajudarà a la supervivència del català. Al contrari: recordeu que aquestes reformes es van introduint amb l’excusa de fer més planer l’aprenentatge (i l’ús, se suposa) de la llengua: els alumnes a l’escola o els adults que es decideixen a aprendre català, què veuran d’atractiu en aquesta olla de grills en què convertim les disputes lingüístiques? Més aviat hi perdran interès.

De manera que no ens toqueu els pronoms febles. Al contrari, protegiu-los. Si es diuen així, per alguna cosa serà.

[Imatge: upf.edu]

Recordant el seny ordenador de la llengua

Enguany es commemoren els 150 anys del naixement de Pompeu Fabra i els 100 de la publicació de la primera gramàtica de qui fou considerat el “seny ordenador de la llengua catalana”. La Generalitat ha proclamat l’Any Pompeu Fabra i ha endegat nombrosos actes per acostar al gran públic la vida i l’obra de l’il·lustre gracienc, enginyer de formació i filòleg d’afició, vocació, passió i servei.

A Tarragona, la celebració s’ha concretat en l’organització per part d’Òmnium Cultural del Tarragonès de quatre conferències i una sortida a Prada de Conflent. Avui s’ha fet el primer dels actes, que ha anat a càrrec del gramàtic Jordi Ginebra, el comissari de l’Any Fabra, i de l’escriptor Josep Vallverdú, que ha dissertat sobre l’obra fabriana amb el mestratge amb què ens té acostumats. Els llargs i sincers aplaudiments finals per part del públic no eren únicament de cortesia.

Ginebra, en presentar les línies mestres de l’Any, ha esmentat la web creada a l’efecte i ens ha “imposat” el deure de consultar-la un cop per setmana (s’anirà actualitzant de forma contínua) per assabentar-se de les darreres novetats. Caldrà fer-ho i intentar participar en cada esdeveniment que es programi, ni que sigui com una mostra de respecte envers qui ens va posar el català, el seu lèxic i les seves normes a l’alçada de qualsevol altra llengua del seu entorn, com es mereixia pel seu gloriós passat literari i per les expectatives que ja s’obrien d’ús normal i habitual en totes les esferes públiques i privades.