L’endemà d’ahir

Que s’ho facin mirar els professionals de les enquestes i els sondeigs. Algun dia se n’haurà de parlar in extenso d’aquest negoci. Ni sorpasso de Podemos ni enfonsament de Convergència: no en van encertar ni una. Particularment significatiu va ser el fracàs del sondeig a peu d’urna que a les vuit del vespre en punt ens serveixen les televisions amb gran aparell dramàtic (compte enrere com si fos una bomba de James Bond, música trepidant…), un exercici de futurologia completament inútil perquè o bé encerten el que en una hora i escaig sabrem igualment o bé la pifien, cas d’ahir, creant falses expectatives als guanyadors i taquicàrdies als perdedors.

Que s’ho faci mirar l’electorat espanyol, així, en conjunt. Que després de parlar tant de superar els errors de la transició, de la necessitat de regeneració democràtica, de llançar a la paperera de la història (aquí sí) partits, polítics i maneres de fer, i de blasmar-los per activa i per passiva, que després de tot això dic, la ciutadania torni a premiar la política de sempre és per fer-s’ho mirar. Tampoc ens haurien d’estranyar tant certs comportaments. Llegeixo que ahir el share televisiu no va ser per els programes de seguiment dels comicis sinó un partit de l’Eurocopa que aquests dies hem de suportar (per cert, forza Italia!).

Que s’ho faci mirar Podemos. Hi ha qui diu que aquest experiment progre-populista acabarà sent un bluf en tota regla. O potser una ampolla de xampany barat, molta bromera i poc gas. Es devia creure les enquestes a què hem fet referència abans, ha pecat de supèrbia i ha passat el que ha passat. Tampoc l’ajuda massa la pluralitat de discursos a tot el territori estatal, pensada per regalar la frase adequada a cada oïda, segons el seu veïnatge. Per exemple, l’oïda catalana, que és la que ens interessa, va ser obsequiada amb benintencionades promeses de referèndum pactat que, naturalment, saltarien (o saltaran, ja veurem com van els pactes) a la primera ronda de negociacions.

Que s’ho faci mirar En Comú Podem, que capitanejava l’esmentada oferta de referèndum. Constatat el relatiu fracàs electoral de la proposta morada, va ser llastimós sentir un Xavier Domènech bastant fora de si desbarrant contra Convergència i determinades polítiques socials que no venien a tomb (va arribar a esmentar els col·legis de l’Opus), tot per desviar el focus d’atenció.

Que s’ho facin mirar, en fi, els partits independentistes. Salvats els mobles amb l’ajuda inestimable de les gravacions a can Fernández Díaz, no caldria que quedessin en l’oblit les pulles que es van dedicar mútuament. Entre bombers no cal trepitjar-se les mànegues i si no van aconseguir posar-se d’acord en concórrer junts (tant difícil era fer-ho al Senat?) almenys haurien de fer l’esforç de que no traspuïn els inevitables ressentiments. Algú em pot explicar quina diferència hi ha entre aquesta manera de fer de Convergència i Esquerra amb el que s’estilava a l’època plenament autonòmica? Cap on anem, cap endavant o cap enrere?

Entrem a l’estiu. El pitjor del panorama serà que ens espera una nova tongada d’audiències reials, reunions, declaracions previsibles o imprevisibles, declaracions i desmentiments… Per molt que ens abstraguem, la política espanyola planejarà sobre les nostres merescudes (?) vacances. I tot per, si abans els catalans no prenem un determini, tornar a les urnes per Nadal, com els torrons aquells.

[Imatge: foto EFE-Quique García; www.publico.es]