Un altre Pont, si us plau

Amb la conferència sobre “La llengua catalana durant el pontificat de l’arquebisbe Pont i Gol”, pronunciada per l’escriptor Francesc Roig al Seminari de Tarragona, s’ha clos el cicle organitzat amb motiu del doble aniversari del Cardenal Vidal i Barraquer (150è del naixement i 75è de la mort). La temàtica de les cinc xerrades que ha comprès el cicle, lluny de centrar-se en la figura d’aquest eclesiàstic, s’ha estès tant a l’època històrica que li tocà viure com a aspectes de la vida de l’arxidiòcesi tarragonina. Per exemple, la conferència d’ahir.

La dissertació era d’especial interès, per tractar d’una època i d’un procés que tots (els que tenim una edat) tenim en la memòria: l’evolució de l’Església catòlica, universal i tarragonina, empesa per l’esperit del concili Vaticà II, paral·lela al canvi polític i institucional que demandava la societat de finals dels 60 i principis dels 70. En aquest escenari, i pel que fa a la diòcesi tarragonina, la controvertida figura del cardenal Arriba i Castro (gallec, influent, tradicional, superat per la història: espero tornar algun dia al bloc per parlar d’aquest personatge) és substituïda per la del doctor Josep Pont i Gol, ponentí, senzill, planer, proper a la seva feligresia.

L’església tarragonina necessitava, efectivament, un canvi i un dels aspectes on primer es va notar la petja de Pont i Gol fou en el lingüístic, nucli de la conferència d’ahir. En les formes i en el fons, el canvi de pontificat va ser evident: quan el nou arquebisbe va fer l’entrada oficial a la ciutat (amb parada militar inclosa) s’adreçà en català, gest que va ser contestat pel públic amb un significatiu: “ja era hora!”. Convé tenir present que això passà el 1971. Mans a l’obra, no tardà en disposar la traducció a la nostra llengua dels diferents textos litúrgics, seguint l’esperit conciliar com també oficialitzant el que ja era una pràctica habitual a moltes parròquies. Al respecte, el que fou secretari de Pont i Gol, mossèn Barberà (present a la conferència), explicà una curiosa anècdota. Pont i Gol havia participat, durant el concili, en algunes reunions de treball per elaborar la traducció de textos al català, d’on en va sortir la del Credo; la catalana és l’única versió que tradueix Deum de Deo per Déu nat de Déu i no per Déu de Déu: aquesta darrera expressió semblava als pares conciliars una mena de renec…

Roig rememorà també una conferència de Pont i Gol, significativament l’any de la mort del dictador, al Centre de Lectura de Reus amb el títol “La llengua de l’Església”, on deixà ben explícites les seves idees i intencions sobre la qüestió. L’acte tingué un discret ressò en els mitjans de l’època, més dominats que ara per unes determinades elits que sempre van recelar de la figura i l’obra d’aquell eclesiàstic de tarannà bonhomiós i aparença discreta, com de capellà de poble (els sectors reaccionaris de la diòcesi el van batejar malintencionadament com “l’espardenyetes”), que avui trobem a faltar. Conec una tarragonina, molt de la ceba, compromesa de fa dècades amb la llengua i la cultura, que sempre s’exclama amb enyorança: “un altre Pont i Gol és el que necessitem!”.

[Imatge: arquebisbattarragona.cat]

Estimar la justícia, odiar la iniquitat

Ahir a la tarda es presentà al Seminari de Tarragona el llibre Cardenal Vidal i Barraquer. Testimoni fidel (1943-2013), recull de les conferències que fa tres anys es feren amb motiu del setantè aniversari de la mort del recordat eclesiàstic cambrilenc. Bona taula d’oradors: l’arxiver Manuel Fuentes, l’arquebisbe Pujol, l’historiador Solé i Sabater i l’editor de l’obra, Manuel Rivera. Especialment interessant el tercer, ben conegut de fa anys a través de llibres i d’intervencions en tota mena de mitjans de comunicació per la divulgació dels anys trenta, aquest període de la nostra història tan dramàtic de recordar i difícil d’abordar amb objectivitat. Tant Solé com Fuentes van posar de relleu la complexa situació, paradoxal fins i tot, amb què es va trobar un sector de la nostra societat que participava doblement del catolicisme i del catalanisme i que, en definitiva, patí una persecució també doble. El cas més paradigmàtic seria Carrasco i Formiguera si bé ahir, per raó del lloc on ens trobàvem, els intervinents i el protagonista del llibre, de qui es parlà va ser del cardenal Vidal i Barraquer, aquell personatge mirat amb recel per les autoritats republicanes però també per la poc evolucionada Església espanyola, perseguit pel faisme revolucionari, crític amb la carta col·lectiva de l’episcopat, que no signà i mort a l’exili per “estimar la justícia i odiar la iniquitat”

El record popular del cardenal Vidal va tenir un moment culminant el 1978, quan les seves despulles tornaren a Catalunya, procedents de l’exili suís, per ser enterrades a la catedral tarragonina. Aquella data, viscuda amb gran intensitat col·lectivament, en un moment de plena recuperació de les llibertats democràtiques i de les institucions catalanes, la recordo especialment. El trist periple del “Cardenal de la Pau”, com se’l coneix, acabava amb tota justícia a la diòcesi que governà, deixant-nos el mestratge del que hauria de ser un prelat: independència política, prudència en el govern, amor al país i a la llengua. Em pregunto com cotitzen aquests valors en l’actual jerarquia eclesiàstica catalana.

[Imatge: Viquipèdia]

 

Confusions sexuals

És curiós el que passa amb l’Església catòlica a la nostra societat. Com menys influència té, més transcendència li donem als actes o afirmacions que protagonitza, especialment quan no agraden a una majoria. En el fons és un reconeixement implícit de que tenim por que la multisecular institució religiosa sigui més determinant a les nostres vides del que és en realitat.

Em refereixo, és clar, a la darrera notícia protagonitzada pel desconcertant bisbe de Solsona, Xavier Novell, que ha tingut l’ocurrència d’endinsar-se en el procel·lós món de la sexologia i la psicoanàlisi tot afirmant en un document que “Jo em pregunto si el fenomen creixent de la confusió en l’orientació sexual de força nois adolescents no serà deguda a que en la cultura occidental, la figura del pare estaria simbòlicament absent, desviada, esvaïda. Fins i tot la virilitat semblaria qüestionada”. Tot plegat hauria d’haver quedat en el que és: una opinió expressada en el si d’una confessió religiosa concreta, en el marc de dos drets fonamentals: el de creença i la llibertat d’expressió. Hauria d’haver quedat en això i tal dia hagués fet un any, però no, ha calgut donar-li el més desproporcionat dels altaveus: sorollada a les portes de l’església per part de l’activisme LGTB, versió 2.0, innòcua declaració de persona non grata per part d’algun ajuntament i denúncies per homofòbia.

Siguem una mica seriosos: les afirmacions de Novell poden ser, i ho són, equivocades, antiquades o fora de lloc, poden ocasionar menyspreu, gràcia o indiferència, s’hi podrà estar d’acord o no, però no són en cap cas una mostra d’homofòbia perseguible o condemnable. Ni mereixen mogudes populars, ni mocions als ajuntaments ni cap sanció administrativa per part de l’organisme competent en la matèria (que serien 300 euros de multa, ja veus tu). La lluita contra l’homofòbia és tota una altra cosa i es lliura en altres camps: contra el bullying a les escoles, contra la discriminació en segons quins àmbits laborals, contra les agressions físiques en l’espai públic, contra determinats sectors socials intolerants… I no diguem si traspassem les fronteres: aquí el camp per recórrer és enorme i la lluita, titànica.

Quan abordem el tema d’una actuació desafortunada de l’Església catòlica, com és el cas que ens ocupa, sempre s’ha d’acabar traçant un paral·lelisme i formulant la mateixa pregunta que mai no obté resposta: si l’afirmació naftalínica del bisbe Novell ha merescut aquestes reaccions enragées del sector progre de la nostra societat, quina no hauria de ser la reacció contra les prèdiques de certs imams a les mesquites, justificant autèntiques salvatjades medievals? Per què és tan escandalosa una opinió sobre sexualitat simplement passada de moda i en canvi tothom calla davant dels fets (no paraules) de les versions més extremistes de la religió germana? Us ben asseguro que els gais que moren lapidats o llançats de dalt d’una torre en alguns països islàmics haguessin estat encantats de patir una “confusió en la seva orientació sexual” per culpa de la “figura absent” dels seus respectius pares, en lloc de patir el tràgic final que van tenir.

[Imatge: www.elperiodico.com]