Divagacions estiuenques

Sembla que la meteorologia, encertant o no els dictats de Tomàs Molina i companyia, s’ha decidit a compassar-se amb el calendari i oferir-nos el que toca al juliol: calor, xafogor i puntuals tempestes mal repartides. Com que el termòmetre s’enfila per sobre dels 30 graus (casi 40, combinant-ho amb la humitat ambiental), la massa cerebral tendeix a reblanir-se, de manera que és possible que qualsevol informació que ens arribi sigui processada de manera no prou correcta. A mi em passa que aquests dies, sentint algunes notícies, m’assalta el dubte de si no les he entès del tot, fruit segurament de la calitxa a què feia referència. Diversos exemples (tranquils, cap de les informacions té res a veure ni amb el procés, ni amb les “llarenades”, ni amb coquetejos monclovites):

Una expedició de nois a la remota Tailàndia queden atrapats a dins d’una cova sense poder sortir per culpa d’unes inundacions. Gran notícia estival. Els nois són tailandesos, detall important a l’hora de contrastar-ho amb l’ampli desplegament de què ha gaudit l’accident a les nostres latituds, explicable només pel decaïment del ritme trepidant de l’actualitat quan arriba juliol. Ja tenim de què parlar molts dies, o això ens temíem quan algú va afirmar, ben agosaradament, que els nois estarien mesos (sic) tancats a la cova sense poder sortir, cosa que, afortunadament, no ha passat perquè ja estan tots sans i estalvis en un hospital. A veure: jo, que com és obvi, ni he estat mai a l’escenari dels fets, ni en conec cap detall, ni tinc cap idea ni d’espeleologia, ni de submarinisme, ni de salvaments, vaig veure ben clar des del minut u que l’aventura tindria un final ràpid i (sense ironies perquè parlem de Tailàndia) feliç, com així ha estat. Les mateixes persones que van poder entrar a la cova, per molt estreta que fos, també en podrien sortir després, encara que fos amb ajuda, dic jo. Em pregunto de qui va ser la idea de pronosticar que el problema duraria mesos, si no fos per convertir-lo en un xou mediàtic per fer bullir l’olla.

Posant-nos més seriosos, ja hi ha qui ha tret a col·lació molts altres nois i nens i adults que també precisen un salvament mentre naveguen en fràgils embarcacions molt més a prop nostre, sense que s’hi destinin tants desplegaments mediàtics, logístics o sanitaris: tot el contrari, les ONG que fan el que poden per ajudar aquests pobres desgraciats encara són acusats de col·laborar en el tràfic il·legal d’immigrants. Com hi ha món.

La segona notícia que m’he hagut de llegir dues vegades ha estat la decisió del grup municipal d’ERC de Barcelona d’impugnar la dedicació d’un carrer a un alcalde republicà de Santa Coloma de Gramenet represaliat i afusellat pel franquisme. La raó? Cordeu-vos: no complia amb una norma sobre la paritat de sexes que, pel que sembla, hi ha prevista a l’hora de batejar vies públiques. Ras i curt, l’alcalde (de nom Celestí Boada) va cometre l’error de néixer (i morir de forma tràgica) home, i el seu ampli historial esquerranós i antifeixista no ha servit de res davant de tan implacable argument. La notícia no passaria de ser una nova i vergonyosa mostra de papanatisme progre (com bé va titllar-la Quim Monzó), sinó fos perquè la resta de grups polítics no havien posat cap objecció a l’assumpte. No sé com ha acabat tot plegat, però Esquerra es va cobrir de glòria.

La tercera notícia també toca el cada dia més relliscós tema de la igualtat sexual i la lluita contra el masclisme. En plena efervescència de les festes de San Fermín, origen de fets reprovables i que van donar lloc a escandaloses decisions judicials de tots conegudes, el govern espanyol proposa com a solució que el consentiment de la dona per a una relació sexual ha de ser un “sí” explícit, sense dubtes ni condicions. Això està molt bé i vull creure que tots compartim la filosofia (entre d’altres raons, per evitar sentències que ens cauen de les mans al llegir-les) però pregunto com quedarà constància d’això a l’hora de la veritat? Circula per la xarxa una facècia consistent en un document on els dos interessats en el futur encontre sexual han de signar conforme estan plenament d’acord en consumar-lo. Què més li caldrà a la dona perquè quedi clar que la relació és consentida? Arribarà el dia que hi hagi d’intervenir un notari perquè aixequi acta de la cita i de les intencions lúbriques del personal?

Bé, sembla que tantes divagacions estivals han aconseguit el què em proposava: oblidar-me de la calor.

[Imatge: wisegeek.com]

Hem tornat a guanyar

Quan vaig fer públic, entre els meus cercles personals, que la meva preferència electoral era Junts per Catalunya vaig afegir, a mode d’argumentació o justificació,  l’opció encapçalada pel president Puigdemont era, de les tres possibles per qualsevol ciutadà que estigui a favor de l’alliberament de Catalunya, la que més ens acostava a la situació just abans de l’aplicació del 155 i, per tant, que més inquietava Espanya. Bé doncs, els resultats finals dibuixen un panorama en què la ciutadania sembla haver volgut endarrerir el rellotge a aquell crucial moment del 27 d’octubre, entre la declaració d’independència i l’akelarre del Senat espanyol: confirmant la mateixa majoria parlamentària i donant prioritat a Junts per Catalunya, en tant que llista del president i sense motivacions ideològiques. Ahir a la nit era tot un goig contemplar conciutadans nostres, uns a l’exili o sortits de la presó i uns altres exhausts per una campanya plena de dificultats i impediments de tota mena, celebrar entusiàsticament el què es tracta d’una autèntica victòria, amb totes les lletres.

Em preguntava aquests dies de campanya electoral què passaria l’endemà dels comicis i com es gestionaria la incerta situació creada, el més semblant a un sudoku no apte per a determinats cervells. El resultat ha aïllat (despejar en català: ho ignorava) una de les incògnites: ja no caldrà cap torcebraç entre Puigdemont i Junqueras, una inquietant perspectiva. Ara que estan tant de moda les autocrítiques, potser el venerable partit republicà en farà una i entendrà com n’estava d’equivocat quan basava la seva propaganda electoral en la imperiosa necessitat de guanyar a Ciudadanos, sabent que quedar primer en unes eleccions de sistema proporcional no garanteix res d’especial en la pràctica, sabent també que l’important era que guanyés (ara sí) per majoria absoluta el bloc groc i, en fi, sabent també que apostant per una victòria d’ells introduïen un factor de crisi en la mai prou ferma unitat indepe. Quan Marta Rovira destacava que el seu candidat presidencial era Junqueras, encara ho enredava més, per molt que l’afirmació es revestís d’apel·lacions a la solidaritat amb el de Sant Vicenç dels Horts, que tots compartim.

Em deixava la CUP. Potser és injusta la davallada que ha patit, atesa la determinació amb què ha estirat del carro en tantes ocasions en què la política més “professional” no acabava de donar prou passes endavant, però la formació també ha d’entendre que la força de què disposava fins ara era en bona mesura vots prestats per sectors de les altres formacions independentistes, convençuts de que l’etapa que ara s’obre no demana, almenys de moment, massa apel·lacions a la desobediència o a tirar pel dret sense més ni més. Insisteixo en això d’almenys de moment. No vull creure, en canvi, que hi hagi hagut un vot de càstig per les seves galdoses giragonses en l’afer del “pas al costat” d’Artur Mas.

La nit electoral ens ha deixat molta teca. Per exemple, i ja que parlem de la CUP,  el cubell de la història ha començat a rebre nous inquilins. La representació del PP podrà seure còmodament en un sofà a partir d’ara i els Comuns, més coneguts com l’Unicorni Rosa, paguen amb una dramàtica reducció de la seva força electoral el fet de no entendre encara, a aquestes altures de la pel·lícula, que la cosa no va de dretes i esquerres, sinó d’interpretar o no els anhels de canvi de la societat. Pel que fa a Iceta, el ballador, què voleu que us digui. Jo pensava que els socialistes traurien més bons resultats però vistos els seus posicionaments polítics dels darrers temps, amarats de cinisme i covardia, m’alegro de la seva insignificança  parlamentària.

Hem guanyat. Hem tornat a guanyar. Aquesta vegada amb una mà lligada al darrere, els líders neutralitzats i mil ulls i orelles sobre els discursos que es feien, les pancartes que es penjaven o els llaços que la gent es col·locava a la roba. S’obre un nou període d’esperança, ara amb la certesa de ser majoria en unes eleccions acceptades per tothom, amb l'”afer intern” portada de tots els diaris del món i, molt important, amb la constatació de que l’estat és incapaç de doblegar-nos, per moltes porres reals o simbòliques que utilitzi. S’obre un nou període d’esperança on caldran grans dosis de realpolitik i d’astúcia. I de paciència. Sense paciència, no hi ha independència.

 

 

Els impossibles possibles (acte d’ERC a Tarragona)

El Teatre Tarragona es va omplir del tot (i em consta que hi va haver gent que es va quedar al carrer) en l’acte electoral d’ERC a la nostra ciutat. Parlaren, entre altres, Ernest Maragall, Toni Castellà, Carles Mundó (justament ovacionat de forma prolongada) i Marta Rovira. També va parlar, en certa manera, Oriol Junqueras. A falta d’una connexió per videoconferència (“privilegi” de què gaudeix el president Puigdemont), l’organització passa alguns talls d’un discurs de Junqueras, intueixo que el de la seva proclamació com a secretari general de la veterana formació.

Tenia especial interès a sentir què deien i què no deien els oradors, per tractar d’endevinar la gran incògnita que tenim l’electorat indi i a la qual, especialment PDECAT i ERC, no saben o no poden donar resposta exacta: què faran el 22 de desembre, sabuts els resultats, amb la doble realitat amb què es trobaran si guanyen, la legitimitat republicana del 27-D i la legalitat autonòmica que, implícitament, han acceptat concorrent als comicis de dijous vinent.

Doncs bé, al míting d’ahir s’intuïa alguna pista en aquest sentit. Ben poques vegades es va citar el president legítim i la seva situació legal, i en cap moment es va fer esment a la necessitat (o no) del seu retorn i proclamació/confirmació com a president. Sembla que els trets vagin en favor, si guanya ERC, de constituir una mena de govern de gestió presidit per Marta Rovira, la dirigent més important del partit sense problemes amb la justícia, almenys de moment, deixant que l’exili belga sigui una mena de govern simbòlic en stand by. Abonaria aquesta tesi de la gestió l’especial insistència en l’acte d’ahir, per part de molts dels oradors, en parlar de l’acció de govern i dels èxits dels consellers republicans, la renda garantida, el tancament de la Model o les polítiques de memòria històrica, per exemple. És a dir, enèsima pròrroga autonomista en nom de la realpolitik (versió pessimista) o aturar-se i prendre aire per renovar forces (versió optimista, i manllevo l’expressió d’un article d’Eduard Voltas de fa poc). No dic que sigui una mala solució.

La darrera a parlar ahir va ser Rovira, precisament, mostrant una samarreta (groga!) amb què se l’havia obsequiat, amb el lema “els impossibles”. I d’això va anar el seu discurs, de com en els darrers mesos els impossibles (tant els reptes de les conselleries d’ERC com els reptes generals de país) han esdevingut possibles. El proper 21 de desembre es perfectament possible, desitjable i necessari un triomf de les forces sobiranistes. L’impossible que caldrà convertir en possible és una altra qüestió: com es resol el difícil sudoku post-electoral per tal de conjuminar legalitats i legitimitats, realisme i ambició, fidelitat a la ciutadania però també a cada un dels tres electorats. I tot això sense perdre de vista les presons espanyoles, l’exili brussel·lès, la continuïtat o no del 155, les escomeses judicial i mediàtica i la impunitat dels grupets feixistes. Distrets ho seguirem estant, això segur.

[Imatge: delcamp.cat; foto: Josep M. Llauradó]

Jordi Carbonell i de Ballester (1924-2016)

Jordi Carbonell va patir tortura pel fet de mantenir-se ferm en parlar en català en ocasió d’una detenció durant el franquisme. Els que com jo, i molts altres, ens assalten els dubtes, quan no les pors, a l’hora d’ usar la nostra llengua en segons quines circumstàncies, sempre vam mostrar una especial admiració pel capteniment de Carbonell. Avui aquella admiració s’ha de trocar en gratitud i respecte en motiu de la seva desaparició física. Se’n va el filòleg de prestigi, l’anima d’algunes de les iniciatives polítiques i culturals més importants de la nostra nació i el polític imprescindible en els moments més delicats del partit que havia presidia honoríficament. Quan el país es disposa a superar els obstacles potser més decisius per assolir la seva llibertat, la trista mort de Jordi Carbonell ens alerta de nou de les prudències que els nostres polítics hauran de prendre però també de les traïcions on no hauran de caure si volem culminar amb èxit la seva lluita.

[Imatge: locals.esquerra.cat]

 

De nou en campanya (3: les comes i els accents)

No crec que hagi passat per alt a qui hagi donat el vist-i-plau al disseny gràfic de la campanya electoral d’ERC. El cas és que ho ha deixat passar. Em refereixo als cartells amb l’eslògan “Som República”, on la distribució de les dues paraules fa que l’accent de “República” sembli una coma que separa les dues paraules. Me’n vaig adonar al primer instant i, que jo sàpiga, ningú ho ha fet públic comentant-ho. Podria ser intencionat. La publicitat, electoral o no, precisa d’aguditzar l’enginy i ens sorprèn cada dia amb innovacions de tot ordre, i aquesta, “Som” (el què?), “República” (així, ‘monda i lironda’) en podria ser una. Però no, no ho és. Els d’Esquerra són República, com els socialistes són la solució. I no cal donar-hi més voltes.

Pel que fa al producte ofert, candidatures i proposta programàtica, res a dir, inclosa la fins a cert punt sorprenent aposta per Gabriel Rufián, la solució ideal a aquella difícil equació per al catalanisme dels darrers quaranta anys: la síntesi entre la immigració de segona generació i la causa independentista, concretades en un personatge que no diu mai una paraula més alta que una altra (potser Joan Tardà li hauria d’encomanar un pèl de temperament) i, atenció, en castellà. Podrà ser discutible aquesta darrera aposta, i certament a més d’un no li plaurà, però no està de més repetir l’argumentació del propi interessat respecte a la qüestió: “no hi ha res més trencador que l’independentisme parlant en castellà”. Com tampoc estarà de més recordar els usos lingüístics dels mítings de Convergència, no fa tant, depenent de la població on es feien. O les mans i mànigues que feien tots els partits, Esquerra inclosa, per estar presents amb la seva paradeta a la Fira d’Abril del senyor aquell del choped.

L’accent del cartell d’ERC es confon amb una coma. Potser el fet amaga un símbol: que l’accent que de ben segur posaran els diputats escollits en la seva tasca parlamentària contribuirà a la consecució de la nostra llibertat nacional. Per aconseguir no una simple coma, sinó un punt i a part definitiu.

[Imatge: www.catdialeg.cat]

Homes de poca fe…

“Home de poca fe! Per què has dubtat?” (Evangeli de Sant Mateu,14:31)

Què haurà estat primer, la sonda New Horizon a Plutó o l’acord entre Convergència i Esquerra per la llista única? Segurament hauran arribat empatats al seu objectiu, però em temo que l’artefacte espacial, després de 10 anys de viatge per aquests mons de Déu no s’haurà trobat amb tantes dificultats com el pacte entre els dos venerables pals de paller del catalanisme.

L’enèsim i agònic part del procés sobiranista ens deixa, però, motius de satisfacció. No és l’escenari somiat per molts (m’incloc) però, comptat i debatut, i mirat amb fredor a toro passat, és una filigrana molt ben treballada: els dos grans partits moderats es presenten junts (com tanta gent volia), hi aniran de candidats els eufemísticament denominats “polítics en actiu”, Mas inclòs (naturalment!), al cap d’amunt hi aniran les nostres estimades “Catalines” (qui gosaria parlar-ne malament?) i la llista estarà encapçalada per Raül Romeva, una figura molt ben vista per tots els colors ideològics i que desmunta la fatigosa cantinel·la espanyola de que el procés és una “deriva d’Artur Mas”.

La inclusió de l’ex-eurodiputat, unida a la llista pròpia de la CUP, deslloriga per complet l’estratègia dels “sí que podem”. Que l’esquerra alternativa catalana es presenti separada de la llista comuna podrà no agradar, però no ve de nou: ells mai no van marejar a ningú com si que van fer els altres i, al final, el seu capteniment no farà més que fer-los guanyar vots, que també ens serviran per al procés endegat. Parlant de la CUP, tinc per mi que el verdader pacte, soterrat i sense fer soroll, ha estat un de CDC amb la CUP fent pinça i repartint-se el territori: l’abraçada del 9-N no va ser casual.

El millor termòmetre per saber si la solució adoptada, ja casi en temps de descompte per cert, és bona o no és escrutar les reaccions dels bàndols contraris, el d’aquí i el d’allà: els esgarips que s’han deixat anar, inclosos els de l’inefable Margallo, denoten un alt nerviosisme que no hauríem de deixar de tenir en compte.

Homes de poca fe: us pensàveu que no passaríem aquest nou obstacle en la difícil travessa a la llibertat del nostre poble, però aquí està. Avui el Wall Street Journal en parla: la cosa va, realment, de debò.

 

Municipals’15 (11: els candidats que no podré votar)

Aquests són alguns candidats, bons amics en diferents moments de la meva vida, que m’hagués agradat votar però que no podré fer per raons territorials (que no ideològiques).

untitled (23)

El primer és Josep Felip Monclús, que encapçala la llista d’Esquerra a Tortosa. Metge, antic director dels Serveis Territorials de Comerç (quan el vaig conèixer), corredor de maratons… Serà un bon alcalde de la capital de l’Ebre perquè és combina perfectament dignitat, una sòlida formació, proximitat amb els ciutadans i savoir faire.

untitled (22)

La segona és Laura Ruiz de Porras, que es presenta de número cinc a la llista Som Espluga (de Francolí). A la Laura la vaig conèixer quan va entrar de regidora a les anteriors eleccions de la mà de Solidaritat. De fet, la foto que il·lustra l’apunt és d’aquella època. També procedeix del món de la sanitat.

imagesMQQXMH11

El darrer és Jordi Molinera, que va encapçalar la llista de Solidaritat a Altafulla el 2011, va sortir escollit regidor i es va integrar a l’equip de govern, on ha adquirit experiència en el dia a dia del seu municipi. Aspira a millorar els resultats de fa quatre anys (i ho aconseguirà, n’estic segur) amb la candidatura EINA (Esquerra Independentista d’Altafulla).

Els desitjo molta sort a tots tres. S’ho mereixen.

[Imatges: locals.esquerra.cat; www.solidaritatcatalana.cat; tac12.xiptv.cat]

Municipals’15 (10: els coloms de la segona ciutat de la República)

Parlava ahir de la dificultat de localitzar els programes electorals de les principals forces polítiques. Avui he de matisar l’apunt d’ahir, perquè Esquerra em fa arribar l’enllaç del seu (programa, vull dir) a l’Ajuntament de Tarragona, que és aquest. Un complet document de 44 pàgines i 20 apartats que comprenen totes les àrees a què ha de fer front qualsevol govern municipal. He de dir, en defensa meva, que el programa es troba a la web del partit mig amagat a la secció “enllaços d’interès” i sota un asèptic “Pau Ricomà 2015”, que remet a la web de l’alcaldable. L’ordre i la lògica en la presentació i disposició de les webs (de moltes) és una assignatura pendent per als professionals que s’hi dediquen (suposant que siguin professionals els qui ho fan).

Bé doncs, ja sabem els principis programàtics sota els quals governarà (si guanyen) o defensarà a l’oposició (si perden) l’amic Pau i la resta de candidats, des de convertir Tarragona en una ambiciosa “Segona ciutat de la futura República Catalana” (pàgina 4) fins a un “Projecte de control ètic de la sobrepoblació de coloms” (pàgina 43). Com veieu, han pensat en tot.

[Imatge: pauricoma2015.wordpress.com]

 

Municipals’15 (8: activem Tarragona)

Si el crit de guerra de Convergència i Unió és “despertem Tarragona”, el d’Esquerra és “activem Tarragona”. De nou la idea de la ciutat mandrosa, apàtica i conformista. L’home cridat a encapçalar tan lloable i titànica tasca es diu Pau Ricomà i Vallhonrat, dos cognoms que ens anuncien que ens trobem davant d’un TTV (tarragoní de tota la vida), vinculat a les entitats més representatives de la societat civil de la nostra ciutat, i que fa quaranta-cinc anys ben bons que tinc el plaer de conèixer.

Esquerra, que es presenta col·ligada amb MES (els del Tete Maragall) i una petita escissió d’Unió Democràtica, aspira a recuperar la representació municipal que va perdre fa quatre anys. Les enquestes, fins i tot les més potinerament cuinades, li assignen un mínim de dos regidors que potser seran decisius per conformar un govern municipal i fer realitat alguna de les propostes que Ricomà va avançar a la seva conferència del 17 de març passat. Per exemple, un gran aparcament dissuasiu per 2.500 vehicles, un pla integral per a la Part Baixa, la recuperació del projecte de l’Anella Verda, un Pacte contra la Pobresa o el Centre d’Interpretació de la Catalunya Nova. Falta ben poc per saber en què quedarà tot plegat.

[Imatge: www.tarragonaradio.cat]