Sequeres diverses

Sembla que hem tingut un hivern més aviat sec. S’han produït ben poques pluges, fet constatat tant pels professionals de la cosa meteorològica, amb els seus mètodes estadístics i científics, com pels simples mortals, amb el no menys efectiu sistema de sortir al carrer dia a dia i comprovar que les voreres estan seques. El Tomàs Molina donava la dada incontestable de que no-se-quants-dies seguits no havia caigut ni una gota a Tarragona, fet que constituïa tot un rècord en l’historial de fenòmens climàtics. Mira, ja hem sortit a TV3.

Amb aparent contradicció amb aquesta realitat, les estacions d’esquí han conegut una bona temporada i, fins i tot aquesta Setmana Santa, tant hotelers com afeccionats a aquesta cosa tan tonta de lliscar damunt la neu hores i hores (disculpeu, és la meva opinió) ja es freguen les mans davant la darrera oportunitat d’enguany per aprofitar-se del que dona sentit a les seves vides. Si hi ha neu és perquè hi ha hagut aigua, és això? O és que al Pirineu sí que ha plogut / nevat en abundància? Bé, és igual, al final és aigua passada, i mai millor dit.

On no ni ha gens de sequera és en l’actualitat política. El xàfec de notícies, esdeveniments, opinions i polèmiques és constant des de fa mesos i més mesos, anys i més anys, sense perspectiva de calma. En aquest context comencen dos períodes electorals d’incontestable importància, que van molt més enllà de simples distribucions per sectors ideològics dels diferents hemicicles. El procés sobiranista català, amb les seves divisions, dubtes i desorientacions (el nostre és un procés en 3D), les amenaces d’una nova recentralització (encara més), la irrupció de la nova extrema dreta (a afegir a les altres dues), el perill de grans fragmentacions que dificultin la formació de governs sòlids (que no farà altra cosa que donar arguments demagògics i populistes), la deriva de les institucions europees (un altre àmbit en 3D)… Problemes i reptes de gran calat que faran que cada vot ciutadà hagi (hauria) de ser molt meditat i que, més que un vot, pot arribar a ser una aposta a llarg termini.

La setmana que acaba ha estat intensa per a mi. Entre més ocupacions rutinàries o singulars, he hagut de passar per un notari, per dos tallers mecànics i per una extracció de sang. No sé si està bé fer-ho públic perquè és una cosa que hauria de ser habitual i anònima, però em fa gràcia comentar que l’altre dia em vaig convertir en donant de sang. I ho explico aquí per dos motius. Primer, perquè a l’edat que tinc dono molt de valor a les coses que faig per primera vegada a la vida i bé n’ha de quedar constància. I segon, perquè si algú llegeix aquest apunt potser l’animaré a imitar la meva decisió. I així tornem de nou a la sequera: sempre hi ha sequera de sang i, en determinats moments de l’any, encara més, de manera que de tant en tant no costa massa arremangar-se (literalment) i sotmetre’s a aquest acte solidari, senzill, gratuït (et donen un entrepà i un suc) i sense més perjudicis per a la salut que, almenys en el meu cas, un cridaner morat al braç.

Pel broc gros

Guanyarà Donald Trump les eleccions presidencials nord-americanes? No tinc tant clar que no com auguren totes les enquestes. Amb el meu vot no hi comptaria, això és evident, però hi ha alguns elements d’interès i de reflexió en aquesta campanya electoral d’acusat caràcter maniqueu.

Els dos candidats no són ben bé el que ens pensem que són segons els paràmetres europeus, cosa bastant usual quan s’aborda la política nord-americana. El que passa és que no sabem de la missa la meitat de la realitat d’aquell immens i complex país, tot i el bombardeig informatiu i cultural continu que patim. I passa també que tendim a simplificar-ho tot, a guiar-nos per la primera impressió i a deixar-nos portar, com queda dit, pel maniqueisme: volem bons i volem dolents, sense matisos.

Donald Trump, amb les seves declaracions i discursos, serà tot l’impresentable que es vulgui però cal reconèixer-li una virtut que a aquesta banda oceànica fa de mal reconèixer: no té res a veure amb la correcció política (moda que, per cert, ens va venir made in USA), parla pel broc gros i amb franquesa. Això és el que agrada a molts dels seus possibles votants. De fet si ho diu és perquè té el suficient públic disposat a sentir-ho, a acceptar-ho, a aplaudir-ho i, el que és més important, a votar-ho. Una altra cosa són les formes, és clar, però fins i tot aquestes tenen el seu públic.

El darrer escàndol protagonitzat per aquest empresari organitzador de concursos de miss ha estat, com és sabut, la publicació d’una conversa de fa anys plena de comentaris masclistes i vulgars. Podrà originar molt escàndol però, què es pensa la gent que es diu a determinats ambients freqüentats per un públic majoritàriament masculí i de nivell social baix? De filosofia kantiana no parlen, evidentment. Si cal escandalitzar-se, caldrà fer-ho no per quatre frases tavernàries que no tenen cap recorregut, sinó preguntar-se qui va gravar i qui va filtrar la conversa i perquè tothom accepta tant dòcilment aquesta enèsima mostra de guerra bruta que se suposa que hauria d’estar proscrita en una democràcia.

I la bona de la pel·lícula, Hillary Clinton, també té el seu què perquè és una conspícua representant de les elits governamentals d’aquell país, el que aquí en diríem “casta”, amb un programa que sí no és més conservador és gràcies al suport que va obtenir, el darrer moment, de Bernie Sanders, el candidat realment innovador de la política nord-americana, a pesar dels seus 75 anys. La veritat és que qui juga el paper innovador, populista i, en certa manera, anti-sistema, és Trump que, per exemple, es mostra disconforme amb el tractat del TIPP, cosa que ens desconcerta d’allò més.

Ja es veu que tot és més complicat del que sembla. Que guanyi la menys dolenta…

[Imatge: www.cnn.com]

 

L’endemà d’ahir

Que s’ho facin mirar els professionals de les enquestes i els sondeigs. Algun dia se n’haurà de parlar in extenso d’aquest negoci. Ni sorpasso de Podemos ni enfonsament de Convergència: no en van encertar ni una. Particularment significatiu va ser el fracàs del sondeig a peu d’urna que a les vuit del vespre en punt ens serveixen les televisions amb gran aparell dramàtic (compte enrere com si fos una bomba de James Bond, música trepidant…), un exercici de futurologia completament inútil perquè o bé encerten el que en una hora i escaig sabrem igualment o bé la pifien, cas d’ahir, creant falses expectatives als guanyadors i taquicàrdies als perdedors.

Que s’ho faci mirar l’electorat espanyol, així, en conjunt. Que després de parlar tant de superar els errors de la transició, de la necessitat de regeneració democràtica, de llançar a la paperera de la història (aquí sí) partits, polítics i maneres de fer, i de blasmar-los per activa i per passiva, que després de tot això dic, la ciutadania torni a premiar la política de sempre és per fer-s’ho mirar. Tampoc ens haurien d’estranyar tant certs comportaments. Llegeixo que ahir el share televisiu no va ser per els programes de seguiment dels comicis sinó un partit de l’Eurocopa que aquests dies hem de suportar (per cert, forza Italia!).

Que s’ho faci mirar Podemos. Hi ha qui diu que aquest experiment progre-populista acabarà sent un bluf en tota regla. O potser una ampolla de xampany barat, molta bromera i poc gas. Es devia creure les enquestes a què hem fet referència abans, ha pecat de supèrbia i ha passat el que ha passat. Tampoc l’ajuda massa la pluralitat de discursos a tot el territori estatal, pensada per regalar la frase adequada a cada oïda, segons el seu veïnatge. Per exemple, l’oïda catalana, que és la que ens interessa, va ser obsequiada amb benintencionades promeses de referèndum pactat que, naturalment, saltarien (o saltaran, ja veurem com van els pactes) a la primera ronda de negociacions.

Que s’ho faci mirar En Comú Podem, que capitanejava l’esmentada oferta de referèndum. Constatat el relatiu fracàs electoral de la proposta morada, va ser llastimós sentir un Xavier Domènech bastant fora de si desbarrant contra Convergència i determinades polítiques socials que no venien a tomb (va arribar a esmentar els col·legis de l’Opus), tot per desviar el focus d’atenció.

Que s’ho facin mirar, en fi, els partits independentistes. Salvats els mobles amb l’ajuda inestimable de les gravacions a can Fernández Díaz, no caldria que quedessin en l’oblit les pulles que es van dedicar mútuament. Entre bombers no cal trepitjar-se les mànegues i si no van aconseguir posar-se d’acord en concórrer junts (tant difícil era fer-ho al Senat?) almenys haurien de fer l’esforç de que no traspuïn els inevitables ressentiments. Algú em pot explicar quina diferència hi ha entre aquesta manera de fer de Convergència i Esquerra amb el que s’estilava a l’època plenament autonòmica? Cap on anem, cap endavant o cap enrere?

Entrem a l’estiu. El pitjor del panorama serà que ens espera una nova tongada d’audiències reials, reunions, declaracions previsibles o imprevisibles, declaracions i desmentiments… Per molt que ens abstraguem, la política espanyola planejarà sobre les nostres merescudes (?) vacances. I tot per, si abans els catalans no prenem un determini, tornar a les urnes per Nadal, com els torrons aquells.

[Imatge: foto EFE-Quique García; www.publico.es]