El dia que no hauria de ser cap dia diferent

Avui torna a ser 8 de març, abans el Dia de la Dona Treballadora i ara el 8-M simplement. Un “dia de” com molts d’altres. De fet, una de les reiterades proclames del moviment feminista és dir que tots els dies de l’any han de ser de lluita, reivindicació, visibilitat, activisme o el que es vulgui, no només avui, i tenen raó els qui afirmen això. La diferència amb els altres “dies de” és que el d’avui afecta directament a la meitat de la humanitat i indirectament a tothom. Potser és aquesta dimensió quantitativa, més enllà de la legitimitat de la causa a defensar (la igualtat de les persones) la que explicaria, conforme s’acosta, l’omnipresència d’aquesta jornada en tota mena d’altaveus i en les facetes més insospitades. Em pregunto fins a quin punt aquesta allau d’informacions, reportatges, opinions o anuncis no seran percebuts per una part de la societat com una expressió embafadora i obsessiva del que és obvi i, en conseqüència, faci més mal que bé. No sé si m’explico prou bé. 

Està molt bé denunciar, per enèsima vegada, les mostres de violència de gènere, els sostres de vidre o les bretxes salarials, no està de més recordar qui va ser la primera metgessa de la història i no hi fa res si ens lamentem que no hi hagi prou plaques als carrers homenatjant dones, però això només és important en la mesura que ens ha de fer prendre consciència en el nostre dia a dia, no específicament el 8-M, de que cadascú de nosaltres, independentment de les seves circumstàncies personals o sexuals, pot contribuir a una societat de persones lliures i iguals en tot. Una contribució en forma de “micro-gestos”, cadascú sabrà com, enfrontats a tot l’estol de micro-masclismes que campen alegrement enmig de la societat i que no només les dones han de patir quotidianament.

Arribarà algun dia, no sabem quan, que no caldrà reivindicar o commemorar el 8 de març. Ens estalviarem de pas grans discussions ideològiques, estratègiques i fins i tot lingüístiques. Deixarà de ser un “dia de” i podrem celebrar com correspon el 9 de març, dia de la truita de patates segons vaig assabentar-me ahir. Fem que el gran motiu de preocupació i la gran polèmica de la humanitat passi a ser aquest humil producte gastronòmic. A vosaltres us agrada sucosa? Amb ceba o sense?

[Imatge: Dolors Aleu, la primera doctora en medicina catalana, tot un mèrit fa un segle; foto, Viquipèdia]

Dones, ja podeu travessar

Avui és el 8 de març, dia dedicat a les dones. Aquest blocaire té el costum, quan arriba aquesta data, a escriure sobre el sempre relliscós tema dels dos sexes i de la manera més eficaç d’avançar (fins a aconseguir-ho) en la seva igualtat en tots els camps: públic o privat, salarial o polític, domèstic o social. Dic relliscós perquè qualsevol opinió que s’expressi per aquesta qüestió és ben fàcil que sigui objecte de desaprovació, de malentès o de menyspreu, més si prové d’un pèrfid mascle com jo. I aquesta perspectiva, dita “de gènere” (tu dius això perquè ets un home i jo ho interpreto així perquè sóc una dona) origina la primera consideració a fer: és un error posar el focus exclusivament, recalco exclusivament, en la divisió entre sexes a l’hora de governar, d’opinar, de planificar, de jutjar, de defensar, d’atacar, del què vulgueu… Se’n diu sexisme, d’això, i és una mala estratègia a l’hora d’aconseguir la desitjada i necessària igualtat entre sexes. Diferenciar els sexes és fer-los diferents, i les dones no són diferents ni diferenciades: són iguals. Si les dones són diferents, no seran mai iguals. Senzill, no?

En cap cas la celebració d’un dia com avui, amb les seves notícies, reflexions, actes o manifestacions, és contraproduent, ans al contrari. Cada dia de l’any és un “dia de”: un més no fa nosa. El que és un error és que el factor “sexe” (biològic, s’entén) determini cada aspecte de la vida social, des de la categoria fins a l’anècdota. I el que és pitjor, fer-ho amb la falsa idea de que així s’assoleixen els objectius desitjats que, espero, tots compartim, des de la igualtat en els salaris fins a la representació institucional, des de la distribució equitativa en les tasques de la llar fins a l’abolició de la xacra de la violència física.

L’actualitat, conforme s’acostava el 8 de març, ens ha il·lustrat amb alguns estrambòtics exemples aquesta equivocada manera d’entendre la (des)igualtat dels dos sexes i que mostren com de perduda va la societat a l’hora de lluitar-hi eficaçment.

El primer té a veure amb el llenguatge i es refereix als “donanatges” que fa l’Ajuntament de Barcelona a dones que s’ho mereixen. Sembla una broma però no ho és: han substituït homenatge per donanatge. La facècia ha fet reviure allò del tothom i totdon, avui feliçment superada com espero es faci amb aquesta sortida de bola municipal. Per cert, qui no ho hagi fet, que escolti la deliciosa tertúlia que van tenir l’altre dia a RAC1 Quim Monzó i Carme Junyent a propòsit de les barroeres manipulacions del llenguatge.

El segon ha estat protagonitzat per l’Ajuntament de Calafell, que ha editat un cartell per commemorar el Dia d’avui. Aquí el teniu: cartel 1.jpgdues noies en biquini formant gràcilment una mena de cor. El pòster és molt cursi però sobretot en res ajuda a dignificar la dona que és un dels objectius d’avui i de la resta de l’any. No és estrany que, a partir de l’oportuna protesta del grup local de Podem (formació que curiosament estarà d’acord amb els “donanatges” barcelonins), el cartell ha estat retirat mentre els seus responsables aplicaven el protocol usual en aquests casos (mostrar sorpresa primer i demanar perdó després).

El tercer ha tingut més impacte informatiu. L’Ajuntament de València ha tingut la genial pensada d’instal·lar “semàfors paritaris” per als vianants. No és conya. A algú se li ha ocorregut mai que les figures que s’il·luminen en verd o en vermell tinguin sexe? I que el sexe sigui masculí? A mi no, per descomptat. Doncs a alguna ment preclara d’aquell ajuntament ara d’esquerres (molt millor que el que hi havia abans, que consti) se li ha passat pel cap posar en pràctica aquesta insòlita idea. I com es feminitza una figura? Doncs posant-li una faldilla, reforçant així estereotips de gènere, en la línia contrària a la desitjada.

Que contentes deuen estar les valencianes (i les forasteres) de la ciutat: podran travessar els carrers amb molta més seguretat camí de la feina (on seguiran cobrant menys) o de casa seva (on les estarà esperant un company que no sap ni posar una rentadora).

[Imatges: Vilaweb i www.racocatala.cat]