Hora de parlar (5)

“La massa busca al líder no perquè l’estimi sinó per interès; i el líder accepta la massa per vanitat o per necessitat” (Napoleó Bonaparte o Marlene Dietrich, segons les fonts)

 

Comentàvem al darrer apunt com d’insòlit, o com a mínim, remarcable, havia estat el fet de que el govern Puigdemont i la coalició que li donava suport havien actuat amb lleialtat, perseverança i resolució en el compliment del programa electoral amb què s’havien presentat, que al seu torn no deixava de ser una resposta a les pressions populars (“president, posi les urnes!”). La sorpresa de la ciutadania en comprovar que el govern arribava fins al final es va donar, però, també a l’inrevés. Això ja és especulació pura i dura (ja vaig dir que no sabem de la missa la meitat), però a mi em sembla que els nostres governants es van sentir igualment sorpresos en comprovar com el poble es prenia seriosament de debò el seu paper abans i durant el referèndum de l’1 d’octubre. Aquesta falta de confiança en la responsabilitat i maduresa democràtica de la gent podria ser un dels factors que explicarien per què s’arribà fins al final, amb totes les conseqüències. L’altre factor seria la creença de que la repressió estatal no arribaria als nivells a què va arribar. Però van confluir els dos factors, la determinació de la gent i la repressió policial i judicial: juntes van donar tot el sentit, tota la legitimitat i tota l’èpica (que ens agrada tant) al relat d’alliberament nacional, que sempre s’ha volgut popular, massiu i no violent.

Ens vam trobar, doncs, contra pronòstic que els ciutadans obtenien del govern el què volien però es pensaven que no faria, i que el govern constatava que la ciutadania, en el moment de prendre decisions difícils, li feia costat però amb el secret (potser inconscient) desig de que no ho fes tant resolutivament i responsable com ho va fer. Veient les garrotades que han caigut després, especialment a ells, no els tinc en compte aquesta feblesa en la confiança en el país, però bé cal anotar-la com a element d’anàlisi.

Resumint, quan el referèndum culmina amb èxit (a pesar de tots els pesars), tothom hi arriba una mica enganyat, en el sentit d’haver menystingut les potencialitats i els propòsits de l’altre. A partir d’aquest moment el calendari es precipita (vaga general, declaració i suspensió de la independència, temptativa d’eleccions i declaració d’independència novament): els nostres governants (els despatxos, per entendre’ns) continuen fent passes endavant i la societat (els carrers, per seguir entenent-nos) continua donant mostres de maduresa, responsabilitat i tensió continguda. Fins que s’arriba el 27 d’octubre, el dia més desconcertant.

[Continuarà]