Gaudint de la treva

Vaig seguir la declaració d’independència a casa. No dic còmodament perquè els nervis se’m menjaven (ai que continuen amb el filibusterisme, ai que a la Forcadell no li va l’ordinador, ai que el vot és secret i tindrem sorpreses) però sí a casa, fent el cafè. Quan la presidenta, a qui la pantalla ja li tornava a funcionar, va donar el resultat definitiu de la votació, vaig irrompre amb aplaudiments. Però no em vaig emocionar especialment: fastigueig de tantes jornades històriques o emocionants? sóc un insensible? m’he fet gran? no m’ho acabo de creure del tot? Vés a saber. El cas és que el que semblava més difícil s’havia aconseguit: una declaració formal d’independència de Catalunya aprovada per un parlament democràtic, després d’un llarg i costerut procés social, polític i jurídic. S’ha de dir així, amb totes les paraules, per posar-ho en valor davant de descreguts, escèptics, rondinaire i algun hiperventilat que deu continuar buscant-li tres peus al gat.

A les set, les entitats sobiranistes van convocar la població a celebrar-ho a la plaça de la Font de Tarragona. Vaig arribar-hi amb notable anticipació però, horror, no hi havia casi ningú. Després la plaça es va anar omplint de gent (sobretot jove) que es saludava i abraçava amb alegria. Ja tocava. Diversos elements folklòrics de la ciutat (castellers, la Mulassa i una colla de diables) van acabar d’animar un personal que ja venia animat de casa. No ens vam oblidar dels Jordis i vam entonar més d’una vegada “Els segadors”.

Va ser una vetllada de despreocupació, de relaxament i de treva entre les mil peripècies de set anys d’un procés que ahir acabava i les altres mil incerteses que han començat avui mateix, patint per la seguretat de les nostres autoritats, per on arribarà la primera garrotada seriosa o per quina ha de ser la nostra implicació individual i col·lectiva en termes d’eficàcia. El vespre d’ahir però, no era per pensar en tot això, tot i que la tertúlia entre amics en una terrassa de la mateixa plaça de la Font va girar, inevitablement, sobre l’actualitat política. Sort que ens agrada. L’acompanyament d’hamburgueses, patates braves i cerveses va ajudar a fer més gratificant encara el moment.

Avui comença una nova etapa que, en paraules del president Puigdemont (ex-president Puidemont segons una televisió espanyola) exigirà “paciència, perseverança i perspectiva”. Un nou discurs de les tres pes, ben diferent del d’Azaña, que clamava patèticament per “pau, pietat, perdó” en circumstàncies ben diferents a les actuals. Paciència: certament no és el moment d’atabalar-se ni de fer passes en fals.

[Imatge: diarimes.com; foto Santi Fortuny]

 

Declaració, sí o sí

Aquest serà el darrer apunt, així espero, que inclogui a la categoria “Independència, compte enrere”, creada un ja llunyà 16 de setembre de 2012, després de la multitudinària manifestació “Catalunya, nou estat d’Europa” i en vigílies de les eleccions al Parlament de Catalunya que donarien la victòria a Artur Mas. Han passat més de cinc anys, acostant-nos a l’objectiu final amb penes, alegries, tensions, ensurts i no poques esgarrinxades. Amb determinació, eficàcia, il·lusió, també amb sort i, no cal dir-ho, amb la incompetència de l’estat que tenim enfront, sembla que estem arribant a port.

Sembla. Per demà està previst el que hauria de ser el darrer acte del drama autonòmic. El president Puigdemont s’adreçarà al Parlament per intervenir en relació a l’actualitat política del Principat, un bonic eufemisme per evitar cops de porra en aquest cas institucional contra la nostra cambra legislativa. En aquesta “intervenció”, Puigdemont haurà d’aclarir si es produeix la Declaració d’Independència o no, i en cas afirmatiu, si neix tal qual o llastrada amb condicions, pròrrogues o ambigüitats. Al respecte, la setmana posterior al referèndum està essent especialment pròdiga en tota mena d’opinions al respecte. Hi afegiré la meva.

S’ha d’anar endavant a totes totes o bé la prudència aconsella paralitzar decisions irreversibles? Sóc completament partidari de que demà a la tarda el Parlament declari la Independència, sense més. Per diverses raons. La primera és legal, ja que tothom s’ha posat tan legalista els darrers mesos, aquí i allà. La llei del referèndum, la que crea la nova legalitat catalana, així ho especifica i per tant s’ha de dur a terme. Començaríem malament el rodatge de la desconnexió definitiva saltant-nos les nostres pròpies normes, no creieu? La segona raó s’ha exposat àmpliament: declarar la independència és un deute contret per la memorable, casi heroica, actitud de centenars de mils de ciutadans que el dia 1 d’octubre van defensar amb valentia i dignitat els col·legis electorals, el desenvolupament normal de la votació, posant feina, hores, paciència a les cues, resistència davant l’acció policial i, en el pitjor dels casos, la integritat física. El poble català va demostrar, per activa i per passiva, que volia ser protagonista del seu futur, i amb el normal desenvolupament del referèndum (en molts casos: no es destaca prou) i amb la seva actitud va legitimar-ne el resultat a ulls de tot el món. La tercera raó per la Declaració de demà (no cal la U d’unilateral) és que arribarà amb un estat que ja ha gastat pràcticament tots els cartutxos per fer por o intimidar. Amb la declaració ens intervindran? Ja estem intervinguts. Actuarà la policia? Ja ha actuat. Hi haurà querelles o detencions? Ja n’hi ha hagut. Hem sobreviscut a tot. Qualsevol nova escomesa del poder central només servirà, a partir de demà, per reforçar la important decisió que es prendrà al palau de la Ciutadella, la darrera i plenament coherent amb tot el procés seguit fins ara. La quarta i darrera raó té una base intuïtiva. Tinc la impressió que, contra el que pugui semblar, el procés de construcció del nou estat a iniciar demà passat està molt ben dissenyat, previst i emparaulat amb els actors internacionals que l’han de beneir d’una manera o altra. Vaja, que tot està “lligat i ben lligat”, amb perdó de l’expressió.

Demà serà un dia històric, o potser no. Des que vaig afirmar alegrement en aquest bloc que la jornada de l’1 d’octubre seria molt tranquil·la, he renunciat a fer pronòstics. No cal que el dia sigui històric. Arribem cansats a aquest final d’etapa i ens conformem amb poca cosa. Els que des de fa anys somniàvem amb aquest moment, almenys jo, renunciem a l’èpica d’una jornada inoblidable a canvi de la seguretat absoluta d’aconseguir allò pel qual tants i tants dels nostres compatriotes van lluitar i sofrir. No volem grans proclames sinó determinació en els nostres dirigents. Determinació en la darrera i més arriscada i transcendent de les decisions. Però prenguin la que prenguin, que sàpiguen que ens trobaran al seu costat. No els deixarem sols.

[Imatge: www.enciclopedia.cat]