Resistir és vèncer

Ja fa un any de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. El nostre dret, la nostra necessitat i, fins i tot, la nostra obligació és recordar-ho a cada oportunitat que se’ns presenti, denunciar-ho per tots els mitjans que tinguem a l’abast i solidaritzar-se amb els seus cercles personals. Què menys. Amb aquella desgraciada i injusta decisió, ens volien enfrontats, porucs o desmoralitzats i ja es veu que un any després no han aconseguit almenys el tercer dels objectius, sinó tot el contrari. Cada dia que passa es fa més ignominiosa la situació d’aquests dos compatriotes i tot el que ens arriba d’ells és un necessari missatge de fortalesa, valentia, dignitat i serenor.

L’aniversari m’agafa, casualitats de la vida, llegint un llibre magnífic, El cavaller Floïd, la biografia de qui fou l’ànima fundadora d’Òmnium Cultural, en Joan B. Cendrós. Ahir mateix llegia el fragment que parla de la primera gran dificultat que hagué d’afrontar Cendrós i l’activa entitat cultural que ajudà a crear: als dos anys, el règim franquista ja havia escorcollat i clausurat la seu de l’entitat, que no pogué obrir portes fins alguns anys després. Mentrestant, l’Òmnium sabé entomar la repressió, prosseguí les seves activitats clandestinament i l’experiència serví per enfortir-la i convertir-la en la decisiva, dinàmica i eficaç associació en què s’ha convertit en les darreres dècades. Cent mil socis ho avalen.

Als anys seixanta tancaren la seu però respectaren els seus dirigents; avui, coses de la vida, l’entitat pot funcionar a ple rendiment però té el seu president injustament privat de llibertat sense haver comès cap delicte i ¡sense judici! Ni la dictadura gosà fer això. Avui, superat el desencís que ens suposà assabentar-nos del tancament dels meus dos tocais, la indignació, la vergonya que suscita aquesta situació (almenys a mi) i l’exigència d’una immediata llibertat no han parat de créixer dotze mesos després. És que és molt gros.

Estan resistint i estem resistint, i resistir és vèncer.

Llibertat presos polítics!

[Imatge: elpuntavui.cat]

President, potser que fem un pensament, no?

Primers presos de l’actual procés independentista. Dos tocais, presidents de dues entitats d’on sóc soci, engarjolats per motivacions estríctament polítiques, disfressades d’arguments jurídics que causen vergonya aliena i que es tornaran en contra de qui ho ha inspirat, més prompte que tard. La meva condemna absoluta i la meva solidaritat amb tots dos, amb el desig de que ben aviat tornin a casa nostra.

Acabo d’assistir a la multitudinària concentració amb espelmes a la plaça Imperial Tarraco. La capital tarragonina ha tornat a respondre com cal, i això ja comença a deixar de ser notícia després d’un ensopiment nacional d’anys i anys. Un públic completament transversal de tipus, edats, procedències territorials i nivells socials s’ha congregat davant del que tothom coneix encara com “govern civil” (un edifici que representa molt “govern” i molt poc “civil”) per espai d’una hora, amb civisme i serenor, per usar el mot que més fa servir Jordi Cuixart. La societat continua ben mobilitzada, activa i engrescada.

A l’arribar a casa, la tele informa de que quelcom s’està movent entre Junts pel Sí i la CUP en ordre a donar una passa més, potser l’impuls definitiu al procés. Jo crec que ja toca deixar les coses clares. El diàleg, després. Fem un pensament, president?