Una República per evitar això, també (de nou)

No fa ni tres mesos del darrer accident de tren a Catalunya i ahir un altre de ben similar colpejà les nostres oïdes. L’apunt que en aquella ocasió vaig publicar és perfectament reproduïble avui perquè res no ha canviat: a més d’expressar la solidaritat amb totes les víctimes, cal denunciar una vegada més tant l’enganyós traspàs de competències en Regionals i Rodalies com la manca d’inversions o manteniment en les línies i, finalment, expressar l’anhel (la necessitat, més aviat) de culminar la llibertat nacional del nostre país, única solució que ens queda per aconseguir que els trens no descarrilin o que arribin a l’hora.

I com ho tenim, això de “culminar la llibertat nacional” o sigui, esdevenir un estat normal, democràtic, pròsper i europeu? El got és mig ple o mig buit, depenent de l’estat d’ànim de cadascú, però també de les ziga-zagues que experimenta cada hora que passa el denominat procés. Més enllà de baralles i baralletes entre partits o entitats, més enllà de lliris repetitius i eixorcs, més enllà d’hiperventilacions verbals, el cert és que, com aquella pel·lícula de Fellini, la nave va. Tres iniciatives han iniciat el seu camí pensades per resoldre els errors i el trencaclosques resultants dels fets d’octubre de 2017 i per superar el seu principal responsable, el sistema polític del moment: em refereixo a la institució del Consell de la República, la constitució de la Crida Nacional i el fenomen de les primàries a molts municipis de Catalunya. Tres fórmules imaginatives i de futur que ja han rebut, bon senyal, el menyspreu d’alguns i el silenci o indiferència de molts altres. Personalment, tot el que sigui deixar de banda capelletes, marmotes, lliris i caputxes comptarà amb la meva simpatia.

Però aquestes mogudes són més a mig termini i l’actualitat marca centrar l’atenció en l’apartat “repressió”. Entrem en una fase potser decisiva d’aquesta història. Dimarts començarà el judici de la vergonya, un judici que ha de servir per treure els colors a l’estat. Cal confiar tant en la fermesa dels encausats i en l’habilitat de les seves defenses com en la ineptitud del sistema judicial espanyol, almenys a la seva cúspide, presoner de la lògica política a qui deu el seu encimbellament. Espanya, de fet, no ens ha fallat mai i la farà tan grossa (i aquesta vegada, amb senyal televisiu pel mig) que cal aprofitar cada despropòsit de paraula, obra i omissió que surti d’aquella barroca sala madrilenya on tindrà lloc el judici polític més important en dècades.

Què cal fer? Ahir vaig assistir a l’assemblea de l’Òmnium Cultural del Tarragonès, on se’ns van explicar els detalls de la campanya #joacuso, pensada per posar en el centre del debat la injustícia que suposa l’empresonament, judici i tot fa preveure que condemna d’unes persones pel sol fet de donar veu al ciutadà, de forma pacífica i democràtica, atenent a uns compromisos electorals previs. Per molt que repetim aquesta realitat, mai no som prou conscients de la gravetat del que suposa. De moment, com a primeres accions de protesta, se’ns convoca a una manifestació a Barcelona i a una vaga general uns dies després. Aniria bé que ambdues fossin multitudinàries i pacífiques, que servissin per mantenir la tensió del moment. Res més desitja l’enemic, a part de la por i de la desunió, que el desànim o la rendició. No els donarem aquest gust. Mai.

[Imatges: Vilaweb i ccma.cat]

Crida Nacional o Convergència 3.0?

M’he fet fundador de la Crida Nacional per la República, en el que serà la meva quarta (i presumiblement darrera) militància política de la meva vida, i ahir vaig assistir al Congrés constituent de la nova formació, que no partit. Aquesta dicotomia, aquesta diferència semàntica separada per una finia i subtil línia, aquesta ambigüitat sobre la seva naturalesa i els seus objectius, són alhora la fortalesa i la debilitat de la Crida. No és un partit com els altres però ja ha estat inscrit en el registre corresponent. El programa polític parla de possibles participacions en eleccions. El nou flamant secretari general, Toni Morral, assegurà ahir, en el discurs de clausura, que la Crida no participarà a les properes eleccions municipals “perquè queda poc temps per preparar-les”.

No m’acaben d’agradar aquestes ambivalències i no m’agradaria tampoc passar al sector crític de la formació només vint-i-quatre hores després de néixer. Jo el concebo, i així creia que es desprenia de les presentacions prèvies que se n’havien fet, com una mena de “meta-partit” o “pre-partit”, un moviment completament transversal i amb vocació unitària que ajudés de forma decisiva a la consecució de la República efectiva, mitjançant una estratègia compartida que pogués ésser assumida pels diferents actors del procés sobiranista: institucions autonòmiques, món local, societat civil, presó i exili i, naturalment, els partits polítics pròpiament dits.

Distanciar-se d’aquesta idea de que la Crida és o serà, inevitablement, un partit com els altres no serà fàcil. Els enemics i els “amics” de la causa independentista no paren de repetir insistentment el mantra de que la Crida no és res més que una enèsima transformació de la Convergència de tota la vida, la Convergència 3.0, buscant desesperadament remuntar la representació institucional, una imatge que l’allunyi d’un passat a oblidar i una posició concreta en el sempre complicat triangle Barcelona-Lledoners-Waterloo. La idea és generosament alimentada per Esquerra, que ha menyspreat públicament la suggeridora aposta de la Crida i la seva aposta de màxima unitat en els difícils temps polítics que estem vivint. Em fa molta gràcia el raonament d’Esquerra: no vol que la seva militància s’integri a la Crida i, a continuació, l’acusa de ser un artefacte “convergent”; es tracta del mateix argumentari de l’unionisme quan rebutja anar a entrevistes i tertúlies de TV3 per, a continuació, queixar-se de que no apareix mai al canal televisiu acusant-lo, a sobre, de parcialitat. Jo crec que ERC s’està equivocant molt.

Una dada que demostra que l’aposta de la Crida per la unitat i per la transversalitat és nítida i sincera és la llarga llista de prestigioses figures de passat ben poc convergent que s’han integrat al nou moviment: Germà Bel, Marina Geli, Ferran Mascarell, la històrica Magda Oranich, Ramon Cotarelo o els mateixos Jordi Sánchez i Toni Morral, elegits ahir president i secretari general. Gent que, per cert, no són de la meva corda i que, precisament per això, m’han animat a integrar-m’hi, entre altres raons. Un cas ben especial és el de Pep Andreu, el carismàtic alcalde de Montblanc, que va rebre potser la més clamorosa ovació per part dels congressistes. Friso per saber què farà (o no) l’històric partit en el qual milita.

Per demés, l’acte d’ahir no es va diferenciar gaire d’altres congressos de partit-partit: retards en l’horari previst, votacions a mà alçada (amb resultat búlgar, comprensiblement), el friqui que reclama els seus cinc minuts de glòria microfònica (dient algunes coses plenes de sentit comú), les constants entrades i sortides dels assistents, per anar a fer un pipí o a fumar a l’exterior del mastodòntic (i lleig) edifici del Centre de Convencions Internacional de Barcelona.

Aquí no val desitjar llarga vida a la Crida, sinó curta. Una de les peculiaritats de la formació (juntament amb el fet de tenir el nou president a la presó) és que es compromet per escrit a la seva dissolució el dia de la consecució de la República efectiva. No serà fàcil, ja ho sabem, aconseguir-la però aquest és el principal repte que es planteja, si tothom sap llegir generosament els seus plantejaments, que no són altres que la unitat (electoral o estratègica, això és el que cal discutir), transparència, radicalitat democràtica i il·lusió per un futur millor.

[Imatges: Toni Morral, Vilaweb, foto Albert Salamé; Viquipèdia; Pep Andreu, delcamp.cat; elnacional.cat; avui aquest bloc compleix dotze anys!]

 

Això no calia

Els partits sobiranistes ens han regalat, a amics i a enemics, un nou espectacle completament evitable. Cedir o no cedir als dictats de jutges espanyols, suspendre tots els diputats o només uns quants, votar sí, no o abstenir-se davant qualsevol envit… totes les decisions són legítimes i comprensibles mentre l’existència de presos polítics i exiliats preval sobre tota altra consideració o estratègia. Però el que no es pot fer és anar cada un pel seu cantó i visibilitzar-ho de forma tan evident, amb retrets i acusacions diverses. Això desanima als convençuts, subministra arguments a l’oposició espanyolista i, evidentment, no ajuda gens a allò d'”eixamplar la base”. Com dimonis podem fer per donar a entendre a ERC i PDECAT/Junts per Catalunya (on comença un i acaba l’altre?) que han d’acordar una estratègia conjunta, la que sigui? Com els hem de convèncer perquè la respectin en la forma i en el fons? Quan deixaran enrere, definitivament, aquestes maneres de partit tradicional i assumiran que la ciutadania demanda una altra manera d’organitzar-se políticament i participar en la presa de decisions i en la conquesta democràtica del poder? Propostes innovadores i engrescadores com les primàries de Jordi Graupera o la Crida Nacional per la República van en aquesta direcció. M’he adherit a la segona i ho he fet just abans del teatret d’aquest matí al Parlament, que m’ha ratificat en la meva decisió, espero que bona. La iniciativa és il·lusionant, i desitjo que mantingui el seu caràcter meta-partidista que reforci (millor dit, que lideri) el tram final de construcció de la República. Tinc clar, però, que si aquesta Crida ha d’acabar derivant en un nou partit normal i corrent, a unes sigles més a afegir a la sopa, amb mi que no hi comptin.