Històries des de casa (14: maleïdes xifres)

Cada matí, El Punt Avui ofereix a la seva pàgina 7 informació sobre l’evolució de la pandèmia a Catalunya i al món. El gràfic i les xifres són esfereïdors i impactants. La línia de contagiats a casa nostra continua pujant de forma descontrolada des de fa ja dues setmanes. Recordo molt bé, no sé per què, el dia en què es va arribar a 715 afectats, que em va semblar una barbaritat. Doncs ahir ja eren 12.940, casi vint vegades més. Aquests són els casos que sabem.

Les dades de la resta del món són igualment extremadament preocupants però també molt il·lustratives de la manera de fer de cada estat, cada territori o cada societat. La Xina i Corea del Sud ja estan fent net, Alemanya registra una mortalitat sorprenentment baixa comparada amb el nombre d’infectats… Models de gestió d’una crisi sanitària que no aniria malament de seguir de prop i extreure’n les conseqüències. La nostra comunitat científica i les nostres institucions semblen tenir bastant clar què convé fer i quines noves mesures adoptar, però topen amb la impotència d’haver de sotmetre’s (segur, president?, segur, Govern?) a centralitats polítiques i administratives completament ineficaces i, com es va veure ahir, ineptes. L’episodi dels tests xinesos defectuosos faria fins i tot gràcia si no fos perquè rere tanta incompetència hi ha mils de persones recloses i angoixades, malaltes, hospitalitzades o en risc de perdre la vida que esperen molta més eficiència per superar la crisi.

D’entre els 12.940 afectats ja hi ha una persona del meu cercle, el primer cas de què tinc notícia, un amic que ahir em va informar que havia donat positiu per Covid-19 i que, tot i trobar-se bé, em deia (m’escrivia, vaja) que no podia evitar estar llargues hores al llit reposant. Li desitjo una ràpida recuperació. Tot anirà bé.

[Imatge: cooperativa.abacus.coop]

 

 

 

Històries des de casa (7: ‘nasío pa fumigá el aeropuerto’)

El nefast govern central continua resistint-se a ordenar el tancament de ports i aeroports, però ja ha trobat la manera d’intervenir-hi: enviar l’exèrcit i fumigar-los amb aigua i lleixiu (els aeroports, no els soldats). Mirava les imatges de l’arriscada missió a l’aeroport barceloní i no podia evitar la indignació pel mal ús d’uns recursos personals i materials molt necessaris per a altres urgències (això sí que és una malversació!). Alhora era risible contemplar aquella tropa de ghostbusters ruixant el terra de la terminal de la manera més maldestra possible, una operació que fa cada dia, com és lògic, un equip de neteja de manera cent vegades més professional. Se m’ocorre una idea interessant per no haver de patir tant per si es cola algun Covid-19 a les instal·lacions aeroportuàries: tancar-les durant un temps o reduir-ne l’activitat a la mínima expressió.

Que hi hagi d’haver un exèrcit amb nombrosos efectius en un estat és matèria discutible i ara no és el moment de desgranar arguments a favor i en contra, que n’hi ha d’ambdós, però si hi és i el paguem entre tots, es podria dedicar a feines més imperioses i justificades, vist l’embalum que està agafant l’actual crisi sanitària. De manera que no s’entén la penosa operació d’imatge d’ahir. O sí que s’entén: com qui no vol la cosa (i no la volem), l’exèrcit espanyol ja campa per carrers i carreteres del país. Els Piolíns caquis ja són aquí. I fèiem conya, en els dies més intensos del procés sobiranista, de que els tancs no acabaven d’arribar mai a la Diagonal. Doncs mira, ja hi son.

[Imatge: foroparalelo.com]

 

Històries des de casa (6: currículum víric)

Ja ho podem confirmar: l’actual pandèmia serà la pitjor crisi sanitària que hauran viscut les nostres generacions. Ni tan greu i sòrdida com la pesta negra del segle XIV, amb milions de baixes, ni tan lleu com les habituals passes de grip hivernals, aquelles que produeixen molts més morts que el Covid-19, segons ens asseguraven imprudentment els experts quan van aparèixer els primers casos.

La meva particular relació (de lluny) amb malalties infeccioses comença molts anys abans de néixer jo perquè, segons es comentava a casa, una besàvia meva va morir víctima de la grip del 18, la famosa grip espanyola. Però això no té res d’original.Em penso que tots podríem parlar d’algun familiar víctima d’aquella epidèmia.

No puc assegurar si de petit vaig patir alguna malaltia contagiosa, però sentia molt a parlar del xarampió i de la tos ferina, nom que associava a la farina. Em preguntava quina relació tenia amb aquest aliment. Cap, naturalment. L’Enciclopèdia m’informa que és una malaltia causada pel bacil Bordetella pertussis, un nom molt bell per a una malura molt empipadora, per a la qual afortunadament hi ha una vacuna, que s’administra juntament amb la de la diftèria i la del tètan.

Més proper vaig estar de patir aquest darrer. Com se sap, el tètan es pot adquirir al ferir-se amb un metall rovellat. En unes colònies, fent el ximple em vaig colpejar amb la barra lateral d’una porteria metàl·lica i rovellada. A banda d’un bon trep al cap que va necessitar no sé quants punts, em van haver de subministrar el vaccí del tètan. La història es va repetir molts anys més tard quan, intentant tancar una finestra també metàl·lica i mig rovellada em vaig fer un tall a la mà que m’obligà a repetir la prevenció.

Però això són històries personals. La malaltia contagiosa que en el seu moment va generar molt impacte i una exagerada preocupació social, comparada amb la d’ara, fou un brot de còlera, als anys 70. Recordo cues de gent a la Delegació de Sanitat de Tarragona, no sé si cercant informació o exigint vacunar-se, però en tot cas foren uns dies d’una certa inquietud col·lectiva. No hi van ajudar algunes fake news de l’època, quan la premsa groga estrangera va publicar fotos de carrers plens de gent morta que, òbviament no corresponien a la realitat.

En els darrers anys ens ha tocat viure moltes més crisis sanitàries: la sida, les vaques boges, la grip aviar, l’èbola… La proliferació de mitjans de comunicació, la facilitat per (mal)informar-se, la creixent necessitat del periodisme de transformar-ho tot en un espectacle o en una novel·la de terror magnificaren el que ja de per si eren motius de preocupació. Tant de bo l’actual passa de Covid-19 tingués una gravetat menor que aquelles infeccions, i que el preu més alt que haguéssim de pagar és tornar a escoltar aquella ministra del PP dient no sé què de l’os del caldo… Signaríem ara mateix.

[Imatge: entornosaludable.com]

Històries des de casa (2: ‘por el imperio hacia el virus’)

Alarma d’estat. O estat alarmant. Tots els jocs de paraules possibles per definir la maldestra gestió espanyola de la crisi sanitària, retardant-ho tot i oferint “solucions” recentralitzadores i una mica quarteleres. Mentre sentia Sánchez per la tele, no podia deixar de pensar en aquells bans militars que comencen amb un ordeno y mando, seguides d’una inacabable tirallonga de disposicions a acatar sense discussió. Ho podríem donar per bo, però el contingut és nefast. Si el que es pretén és que la ciutadania quedi confinada a casa, que és el que els verdaders experts ens estan dient des del minut 1, no s’entén que la proclamació de l’estat d’alarma permeti anar a estancs, perruqueries o tintoreries; ni que es pugui anar a centres de treball on no es compleixen (o no es poden complir) les condicions sanitàries adequades; ni que es pugui anar als mercats o supermercats sense preveure les inevitables concentracions de gent (la condició humana és així) frisosa per acaparar el paper higiènic, ves a saber amb quines intencions; o que es pugui seguir viatjant tranquil·lament en avió a tot arreu (si ho he entès bé) escampant el que hauria de quedar-se a casa.

El pitjor de tot, ja s’ha dit, és que han aprofitat l’avinentesa per laminar de nou els àmbits competencials més propers al ciutadà. Ja no parlo de temes territorials o ideològics, simplement tècnics i d’eficiència. Se’n diu “principi de subsidiarietat”: la resolució dels problemes, i el Covid-19 n’és un de gravíssim, ha de ser el més pròxima al territori afectat, especialment quan es tracta de perimetrar zones específiques amb presència de persones infectades, com és el cas.  Qui gestionarà més eficaçment els recursos sanitaris, els excel·lents equips directius dels hospitals catalans o aquell ministre d’aire tòtila? Qui estarà en millor disposició de donar ordres per controlar el trànsit, la Prefectura de Mossos o aquell altre ministre de les tortures? 

“Units per vèncer el virus” proclamen avui, ufanosos, tots els diaris del règim. Units? Però no havíem quedat que calia guardar les distàncies l’un de l’altre? És clar, “unidos” té una intencionalitat político-territorial ben evident, proclamada pels mateixos que diuen que el virus no coneix territoris. Doncs sí que coneix un territori: el de l’estat-nació espanyol de sempre que torna de nou, sota qualsevol excusa, aquesta vegada aprofitant una crisi que encara pot agreujar-se més si no es prenen les mesures adequades, les contràries a les que es dibuixen al decret d’ahir nit.

Són un desastre. Espanya acabarà sent el país del món amb més casos per habitant, si no ho és ja. Por el imperio hacia el virus. Cal protegir-se de tots dos com sigui.

[Imatge: m’ha arribat d’un grup de WhatsApp, aquests dies especialment actiu; si algú coneix l’autor de la foto, afegiré aquesta informació]

Històries des de casa (1: reflexions del quiosquer)

El virus de marres s’ha ensenyorit definitivament de la nostra vida diària. Aquell del qual ningú no en parlaria ben aviat, segons vaig gosar afirmar fa algunes setmanes. Tota la rutina s’ha trastocat, des de la feina fins les compres diàries, passant per les activitats culturals o socials. A falta de saber què més decideixen els governs que patim, el fet és que comencen dues setmanes de tancament a casa, ja veurem amb quin grau de rigor. Què millor que aprofitar part del temps lliure per publicar més apunts en un bloc que darrerament boqueja de forma dramàtica? Què tal una crònica d’històries o reflexions sobre el què està passant aquests dies?

Aquest matí, com cada dissabte, he anat al quiosc a comprar la premsa amb el dubte de si encara estaria obert, i sí. El quiosquer m’ha confessat que no sap què són dos dies seguits de festa (és cert) i espera amb candeletes una instrucció de l’autoritat competent que li digui que ha de tancar el negoci quinze dies seguits. Per a ell sí que serien unes bones vacances, encara que s’hagués de quedar a casa i no poder anar a la caseta de muntanya a la Cerdanya que no té. Li he replicat que els diaris són un article de primera necessitat i, per tant, els quioscos de premsa han d’estar sempre oberts, com les farmàcies:

  • però si avui tothom s’informa per la premsa digital a través dels mòbils! Els diaris ja no són necessaris. L’única raó per obrir els quioscos és que si s’esgotés el paper higiènic dels supermercats, llavors sí que serien un article de primera necessitat!

Com a la postguerra espanyola. De la qual no estem tan allunyats, vist el panorama que ens rodeja.

[Imatge: gazcueesarte.com]

 

De la frivolitat a l’alarmisme

Aventurava en el meu darrer apunt que aviat el coronavirus (això de “Covid-17” no acaba d’arrelar) seria un record del passat, una mena de serp d’hivern per tenir-nos entretinguts. Sense deixar de creure del tot en això darrer, observo amb preocupació que continua sent trending topic i que sembla que vagi a pitjor: cada vegada més casos detectats, cada vegada més a prop, cada vegada més defuncions… Potser sí que estarem mesos i mesos lamentant les conseqüències d’aquesta passa vírica, que podria arribar a marcar una època, com féu la terrible grip espanyola, el xarampió, la sida, l’èbola i tant d’altres contratemps sanitaris de la història recent.

Amb el coronavirus està passant una cosa molt curiosa, a la meva manera de veure. Contra el que podria esperar-se en fenòmens similars, en aquesta ocasió els governs i les administracions sanitàries sembla que estiguin bastant a l’altura de la delicada situació creada, gestionant recursos i informacions i surfejant amb èxit un difícil equilibri entre prendre consciència de la gravetat del problema i no crear alarmes innecessàries en la població. Els extrems de què han fugit els responsables de la salut pública (frivolitat i alarmisme) han anat a càrrec, respectivament, d’una part de la societat i dels mitjans de comunicació. L’aparició i propagació del virus ha propiciat per part de la gent, via xarxes socials, els més estrambòtics acudits, “memes”, imatges, cançonetes, jocs de paraules i, en fi, passatemps de tota condició, frivolitzant una malaltia que ja ha causat centenars o milers de morts, i el que està per venir segons diuen. Jo mateix, ho admeto, he fet circular entre els meus grups de WhatsApp la cumbia del coronavirus, una fotesa ben pocasolta.

A l’altre cantó de les reaccions a l’aparició del Covid-17 hi ha, és clar, el tremebund tractament que li estan donant determinats mitjans de comunicació, no tots. Minuts i minuts, hores i hores, parlant sempre del mateix, amb dramàtiques connexions a les portes de centres hospitalaris per omplir les oïdes del sofert televident amb angoixoses suposicions de contagis, morts, penúries econòmiques i caos generalitzat (podria, diuen, potser…). Amb aquestes informacions no m’estranya que una part de la societat, la diametralment oposada a la que s’entreté enviant-se gracietes per les xarxes, caigui en el parany de l’angoixa col·lectiva, la mostra més cridanera de la qual és l’immediat esgotament de mascaretes a les farmàcies. I les seves inevitables conseqüències: tràfic clandestí del preuat adminicle, com si fossin estupefaents, o especulació pura i dura. Abans d’ahir en vaig ser testimoni directe: en una farmàcia tarragonina demanaven 45 euros per una mascareta. Potser era una d’aquelles que va dissenyar Louis Vuitton, segons assegurava una informació no contrastada.

La condició humana és així, potser no té remei. Ha quedat de nou demostrat que els virus de la frivolitat o de l’alarmisme no són tant letals com el coronavirus, però sí que es propaguen a major velocitat i de manera exponencial. Em pregunto quina és la vacuna més eficaç per fer-hi front.

[Imatge: eluniversal.com.mx]

El virus de la sospita

Ja em perdonareu, però no acabo d’entendre això de la cancel·lació del Mobile d’enguany. L’explicació a tan dràstica decisió és per precaució i seguretat davant la possibilitat (remota, pel que ens estan dient les autoritats sanitàries) de contagi del coronavirus o covid-19 degut a la concentració de persones vingudes d’arreu. Aquesta és la raó? Quants grans esdeveniments al món congreguen assistents de procedències variades? Congressos, fires, espectacles esportius… Tot ho cancel·laran a partir d’ara? I en quantes activitats o esdeveniments més modestos a la nostra vida quotidiana s’ajunten multitud de persones compartint espais reduïts, a un pam l’una de l’altra i donant facilitats de transmissió a tota mena de microscòpiques bestioles? Centres comercials, cinemes, actes culturals… També tancaran les seves portes? I el metro? I els avions? És absurd. S’acosta el Carnaval, unes festes que congreguen multituds i faciliten promiscuïtats de tota mena. Si no es prohibeixen, que òbviament no s’han de prohibir, com a mínim les màscares faran el paper protector de les mascaretes, exhaurides des de fa dies a les farmàcies.

La cancel·lació de l’esdeveniment de telefonia, a la vista de les circumstàncies que l’han rodejada, ha disparat les inevitables sospites conspiranoiques, i pot ser que en aquest cas no vagin desencaminats els que diuen que la raó de fons no és, naturalment, una pandèmia d’origen llunyà i relativament controlada, sinó les estratègies de les grans companyies occidentals, amenaçades pel creixement del “gegant asiàtic”, que és la manera una mica cursi que tenim de referir-nos a la Xina. Res hi hauria a dir de les decisions d’aquestes grans multinacionals (LG, Ericsson i companyia): cadascú mira per ell i pels seus interessos. El problema és que també tenen els seus interessos les petites empreses que sí volien assistir al Mobile malgrat tot, la Fira de Barcelona que hi percep una morterada, els milers de treballadors que confiaven en uns ingressos, les empreses de càtering, els taxistes i VTC, els hotelers, els restauradors… i altres activitats diguem-ne econòmiques que estan en ment de tots. Tota aquesta gent també tenien uns interessos i ara el que tindran és un menyscapte que ja veurem com es compensarà, ni que sigui en part.

I qui també haurà patit la decisió dels organitzadors de la fira són les administracions públiques, començant per la mai prou ponderada (és broma) Ada Colau, que feia goig ahir sentir-li donar suport entusiasmadament al Mobile 2021. Com canvien les coses: quan va entomar la vara d’alcaldessa tot eren prevencions i fàstics envers el que segurament és l’esdeveniment més important del calendari català si tenim en compte la seva projecció internacional. Benvinguda a la realitat i al sentit comú, senyora Colau. Val a dir que les institucions han estat àgils i han contraprogramat de pressa i corrents un “mini-Mobile”, de nom inevitablement anglòfon que ara no recordo, a manera de drap calent que esmorteeixi la ferida patida.

Espero no equivocar-me. Dintre de tres mesos ningú no parlarà del Covid-19 (sembla el nom d’un índex borsari): estarem entretinguts (millor dit, ens entretindran) amb alguna altra por.

[Imatge: rac1.cat; foto: EFE]