De divendres no passa

Ja tenim aquí la venjança final de l’estat, llargament preparada esperant el moment propici. La intervenció (i suspensió, de facto) de l’autonomia catalana suposa una mena de cop d’estat, o de declaració de guerra incruenta si voleu, en tota regla, de conseqüències imprevisibles. M’afegeixo als milions de veus que la condemnen i que es comprometen a la defensa de les nostres institucions (multiseculars, cosa que a vegades no es té en compte).

Falta, però, un requisit formal, la seva aprovació al Senat espanyol. Ja és mala pata, tant de blasmar per la inutilitat d’aquesta cambra legislativa, i per una vegada que té una funció encomanada específicament resultarà ser donar el vist-i-plau (un mer tràmit) a l’ocupació colonial de la Generalitat al més pur estil castellà, amb armes i bagatges. Simultàniament, el Parlament de Catalunya celebrarà el ple que donarà resposta a aquest atac frontal espanyol que suposa, entre més mesures, que perdi tota la seva raó de ser, esdevenint una assemblea deliberativa de lleis sectorials i mocions intranscendents.

Què passarà la setmana que ve? Preparem-nos per a un nou compte enrere fins divendres. Notícies, rumors, anades i vingudes, xup-xup de xarxes socials, converses amicals amarades d’incerteses o de seguretats, de temors o d’il·lusions… Crec que el Parlament hauria de tirar endavant la declaració d’independència, per raons d’oportunitat i d’actualitat internacional, a banda de que és un mandat legal. També perquè em sembla percebre, això ja és molt subjectiu, que una majoria de la societat és conscient de la nostra força i, de retruc, de la debilitat de l’estat, exemplificada amb l’atac final a les nostres institucions, una mica a la desesperada.

Parlamentaris, president, consellers, tots estem amb vosaltres per als dies difícils que vindran. No afluixeu! com deia avui un casteller de Valls, exemplificant el que és un crit generalitzat de la societat catalana. Però si afluixeu, si considereu que, comptat i debatut, és un risc massa gran per vosaltres, per nosaltres i per al país, entendré la decisió. Altres no que no ho entendran. La gent és molt valenta davant d’un ordinador o teclejant missatges al mòbil, però no té ni idea dels mil i un condicionants que tenen que sortejar els governants cada dia. Imaginem-nos el que ha de ser decidir sobre el futur polític d’un país, pràcticament en termes de caixa o faixa.

Si el procés d’independència acaba postergat per enèsima vegada i l’article 155 clava els seus penons en territori català, sempre ens quedarà el consol de veure la inviabilitat de dur a bon port les seves propostes, perquè don Mariano, i el seu govern, i el seu partit, i els partits que li donen suport (vergonya eterna, PSOE+sucursals!), no saben en quin jardí es fiquen. Els inventors de les guerrilles contra Napoleó bé que haurien de saber-ho. Però no, no ho saben. De fet no saben res de res.

 

Constitució: esmenes parcials

Ahir al vespre la sala d’actes de Cultura a Tarragona va quedar petita, com se sol dir, per la presentació del llibre Una Constitució per a Catalunya. Santi Vidal en parla amb Marina Llansana. La tríada de ponents justificava certament l’assistència massiva de gent (jo vaig aconseguir una cadira pels pèls): els dos autors, el jutge Vidal i Marina Llansana, i Josep Lluís Carod-Rovira. Potser també l’intensíssim moment polític que estem vivint aquests dies explicava aquesta aglomeració de públic. Finalment, i com em comentà un amic, “Santi Vidal té molt de ‘tirón'” i en puc donar fer per un acte anterior a Tarragona.

No ens enganyem: Santi Vidal té un punt de “jutge estrella”, de vedette, que no sé si a la llarga el beneficiarà o no. De moment se li ha de reconèixer el tarannà valerós que significa haver-se mullat sense mitges tintes pel procés sobiranista, fins al punt de costar-li un sever càstig professional. La raó? Alguns encara no se’n saben avenir: redactar en el seu temps lliure, de forma privada un esborrany de Constitució per a Catalunya.

Doncs bé, l’esborrany ha estat publicat en forma de llibre, acompanyat d’una conversa entre Llansana i Vidal. Més que esborrany, es tracta d’una mena de proposta per ser debatuda posteriorment de forma més extensa i intensa. I jo no vaig perdre el temps perquè ahir a la nit, al llit, en lloc del trosset de novel·la que tocava em vaig entretenir a llegir aquest text volgudament curt (97 articles i quatre disposicions) per marcar distàncies amb la Constitució espanyola.

He de dir, honestament, que no em va acabar de fer el pes la proposta de Vidal i del seu equip. Vidal no és constitucionalista (ni jo tampoc, ni tan sols jurista), i això es nota. La mateixa distribució de títols i apartats peca, crec jo, d’una certa incongruència. Algunes esmenes a fer, no a la totalitat però si parcials, són les referides a temes nacionals. No és de rebut que es declari que “Catalunya limita amb França i amb Espanya”; bonica manera d’abordar els Països Catalans. La Vall d’Aran queda amagada amb tres articles a l’apartat “Poder executiu” i l’aranès queda reduït a cooficial en aquell territori. Parlant de llengües, considero que l’article 4, dedicat al tema, és molt perfectible tant en la forma com en el fons.

El projecte de Constitució fa un esforç important per incorporar valors, conceptes i normes de plena actualitat: els drets socials, la transparència o la limitació de mandats, que caldrà afinar molt més. Incorpora també un posicionament molt radical pel que fa a la defensa, cridat a crear obertes polèmiques: Carod i Vidal, sense anar més lluny, van discrepar-ne elegantment a l’acte d’ahir.

Finalment, a aquest esborrany de Constitució li falta una bona revisió d’estil. Per posar un exemple, l’article 18.4 (que regula el dret de vaga), sembla que ningú no se l’hagi llegit més d’una vegada. Però com va dir ahir Vidal, el text és un punt de partida per a un debat més participatiu, que tindrà lloc els propers i trepidants mesos si la manca de sentit comú dels líders independentistes no ho impedeix.

[Imatge: foto de l’autor]