La darrera reculada ha de ser realment la darrera

En el dubitatiu debat que els darrers mesos sostenen partits, entitats, opinadors i particulars sobre com ha de continuar el procés sobiranista després de les arrancades de cavall i aturades de somera de l’octubre passat, sempre he adoptat una posició més aviat pragmàtica, prudent o, en paraules d’Esquerra, realista. Tot i això, no puc reprimir la decepció que m’ha produït la decisió del president Torra d’apartar els quatre consellers amb “problemes” del seu nonat govern i substituir-los per altres quatre al gust de la camada ponentina. Altres actuacions recents eren de més fàcil assimilació, pel que tenien d’inevitables so pena, en cas contrari, de reaccions legals i judicials tant rígides i forassenyades com ben factibles. Però el que es va decidir ahir, una autèntica baixada de pantalons, es de més mala digestió.

Naturalment s’ha volgut amorosir davant l’opinió pública catalana amb gestos i arguments més o menys calculats: tuit de Puigdemont beneint l’operació, Torra departint distesament amb Comín i Puig, que amb Rull i Turull han donat la seva conformitat al trist moviment polític, o les declaracions de Batet, el nou portaveu del PDCAT dient, cito de memòria, que així es donava compliment al mandat del 21-D, quan és tot el contrari. Però no cola, o almenys a mi no m’acaba de convèncer. Es tractava d’un torcebraç entre els governs català i espanyol on clarament resultaria guanyador el primer: el motiu de conflicte (publicar o no publicar el nomenament d’uns determinats consellers) era purament administratiu i la raó estava de favor nostre. Políticament era indefensable la criaturada espanyola. Ara el mal ja està fet, tot i que espero amb candeletes el resultat d’aquesta querella per prevaricació que el nou govern (que encara no s’ha constituït!) pensa presentar contra un Rajoy en les seves hores més baixes.

A aquestes alçades de la pel·lícula, amb els fets consumats, només ens queda fer el cor fort davant aquesta nova reculada del sobiranisme català que hauria de ser l’última, com diu Vicenç Partal a l’editorial d’avui: “Aquesta hauria de ser la darrera cessió, com a conseqüència d’haver acceptat de fet el 155. De manera que ara cal estar a l’aguait per a veure si hi ha un canvi d’actitud o no.” Se suposa que ara toca aprofitar les oportunitats que se’ns aniran oferint els propers mesos: recuperació d’institucions, retirada (almenys de iure) del 155, constitució del Consell de la República, canvis governatius a Madrid (no necessàriament a millor), preparació de les eleccions municipals, procés constituent (ja veurem com)… Només aquesta perspectiva, amb la seva innegable part engrescadora, endolceix l’amarga decisió que ahir va prendre Torra i les forces polítiques que li fan costat.