Adéu a Quino

Un record per al dibuixant Quino, que avui ha mort als 88 anys. Dir Quino és dir Mafalda, la nena-adulta insolent i saberuda però també plena de sentit comú que a través d’uns aparentment ingenus còmics es dedicava a explicar el galdós panorama de la societat que ens ha tocat viure. I ho feia acompanyada d’altres personatges que, per sempre, quedaran en la nostra memòria: Manolito i les seves beceroles comercials, Susanita i el seu classisme, Libertad (todo el mundo saca su conclusión estúpida cuando me conoce), etc. Vaig descobrir les tires còmiques a principis dels anys setanta i de primeres les confonia amb les de Charlie Brown i Snoopy (personatges que mai no m’han fet gota de gràcia). La Mafalda i amics, al contrari, protagonitzaven unes situacions més properes i divertides i, a més, parlaven un porteño fascinant per desconegut. Amb molt bon criteri, quan Quino se’n cansà, deixà de dibuixar-los i publicar les historietes. Avui, lamentablement, qui s’ha cansat del món a qui disparà els seus enginyosos dards ha estat ell mateix. Fins sempre.

[Imatge: Joaquín Lavado -aquest era el seu nom real- va fer moltes més coses: rajoles que decoren el passadís entre les estacions de Perú i Catedral del subte de Buenos Aires; clarin.com]

Fer (1949-2020)

La família d’El Punt Avui, a la qual pertanyo en certa manera, torna a estar de dol. No fa ni tres mesos que lamentàvem la mort de l’articulista Manel Cuyàs quan aquest matí hem rebut una altra mala notícia: la desaparició del dibuixant Fer (Josep Antoni Fernández). Curiosament, ambdós col·laboradors eren veïns de la segona pàgina del diari, i tots dos eren de lectura obligada (bé: de lectura un i de visualització l’altre) només encetar-lo.

Col·laborador també d’El Temps i director d’El Jueves, creador del premi Gat Perich… els dibuixos de Fer eren molt personals i perfectament identificables. Si formalment eren ingenus, una mica infantils, en el fons es transformaven en una càrrega de profunditat contra els polítics reaccionaris, el feixisme, Españistán, les forces vives del régimen … Malauradament, en els darrers temps li sobraven les idees que inspiressin els seus acudits.

Quan moria algun personatge destacat i dels bons, Fer tenia per costum dibuixar-lo arribant al cel i organitzant algun amable desgavell per a desesperació de Déu o de Sant Pere. Ara el protagonista de la historieta ha de ser ell mateix. Què faria en arribant a les altures? Estic segur que alguns dels excel·lents dibuixants del nostre país se les empescaran per representar l’escena de forma original i divertida. El millor homenatge que se li pot fer, sens dubte.

[Imatge: el darrer acudit, d’avui mateix: foto ACN]

 

Històries des de casa (20: el Miquel Àngel)

He dubtat molts dies abans de publicar l’apunt d’avui, però finalment m’hi he decidit. Els blocs també són una bona manera de verbalitzar per escrit (si això és lògicament possible) els conflictes personals que les circumstàncies de la vida i del món que ens rodeja fa aflorar inevitablement. Parlo de conflictes senzills, clar.

Aquests dies, en les rodes de premsa espanyoles televisades, juntament amb els ministres, els policies i l’inefable Fernando Simón, s’ha fet popular la figura del general Villarroya, cap de l’Estat Major. Les seves intervencions, a mig camí entre la lletania de notícies i l’arenga militar, com a portaveu de l’exèrcit espanyol l’han convertit en objectiu inevitable de crítiques i desqualificacions. Segons les succintes notes biogràfiques que han fornit els mitjans, el general Villarroya va néixer a la Galera, al Montsià, i va ingressar a l’Acadèmia de l‘Aire just després de morir el dictador, però silencien que durant uns anys va viure a Tarragona, ciutat on fa mig segle el vaig conèixer i amb qui vaig mantenir una curta però bona amistat. Quan va iniciar la seva aventura professional vaig perdre el contacte amb ell.

Em saben greu alguns dels vituperis que està rebent el Miquel Àngel, m’incomoden d’alguna manera, i em pregunto fins a quin punt està fermament convençut del que afirma a les rodes de premsa o més aviat expressa, amb disciplina castrense, un punt de vista compartit amb el govern espanyol i el conjunt de l’exèrcit, perquè pel que recordo d’ell era una persona ben poc identificada amb el que tòpicament entenem com un militar espanyol, sinó tot el contrari, un noi madur, de caràcter alegre (sempre explicava acudits), sense inclinacions polítiques remarcables, aficionat als avions (segurament la raó que decidí la seva vocació militar i no cap altra) i lector d’uns còmics protagonitzats pel pilot Michel Tanguy (dibuixats, oh sorpresa, pel recentment desaparegut Uderzo), avui bastant oblidats.

Evidentment en mig segle les persones poden evolucionar i canviar les seves idees, els seus sentiments de pertinença, els seus interessos o els seus cercles socials, i no hi tinc res a dir, però quan veig per la tele algun tall de veu del Miquel Àngel (naturalment, no miro mai les rodes de premsa), em grinyola sentir les coses que diu, diametralment oposades a la meva manera de creure i de pensar. Tot i això, encara he de dir una cosa al seu favor: se li ha criticat molt que sempre parli de que “això és una guerra” i que “tots som soldats contra el virus”, afirmacions que també fan servir diàriament tots els col·lectius que tenen alguna cosa a dir sobre el monotema d’aquestes setmanes, polítics, pensadors, metges, investigadors, periodistes… perquè es tracta, com tothom sap, d’una metàfora ben recurrent. Sobren els esgarips.

On sí que la crítica ha de ser implacable és en l’actuació d’aquestes coses denominades UME, les unitats que s’han dedicat aquests dies a “ajudar” en tasques logístiques, però de la manera més potinera possible: desinfectant aeroports quan no calia, fent veure que muntaven hospitals i llits de campanya (fent-se la foto, més aviat), arrogant-se competències que no els pertoquen (per molt estat d’alarma que hi hagi) i, en fi, muntant numerets de desfilada i arriada d’estanquera, com als vells temps. Derecha!… ains!

[Imatge: pinterest]

Històries des de casa (12: el còmic, de dol)

Ha mort Albert Uderzo, el dibuixant de les històries d’Astèrix i Obèlix. Ha estat saber la notícia, transportar-me a la meva infància i recordar l’època en què van començar a entrar a casa dues col·leccions de còmics (i en català!), el Tintín i l’Astèrix. Totes dues divertides i fascinants. Les aventures dels herois gals, permanentment enfrontats als romans i victoriosos gràcies a un beuratge del druida, són d’aquelles històries que d’infant et sabies de memòria, llegies una vegada i una altra i que tornaves a fruir-ne com la primera vegada. Conforme em vaig anar fent gran, on bàsicament només havia vist una successió de gags entenedors per al públic infantil vaig començar a descobrir uns relats que admetien una doble lectura, i per tant una nova font d’entreteniment però també de coneixement i reflexió. Penso en la hilarant Astèrix a Hispania, amb les seves carreteres a mig arranjar, les processons, els toros, el flamenc i el Bástez y Mandolina; per cert, els nostres personatges mai no trepitgen el que segles després serien els Països Catalans… Penso en la volta a la Gàl·lia i la seva col·lecció de tòpics regionals només plenament comprensibles pels francesos. Penso en el recaptador d’impostos (crec que a Astèrix i el calderó) i la seva burocràtica manera de parlar. Penso en Juli Cèsar, coprotagonista d’alguns dels llibres, parlant sempre d’ell en tercera persona (com, efectivament feia quan escrivia). Penso, en fi, en els jocs de paraules que se t’escapen mentre ets un infant (època en què no saps què dimonis és una assegurança a tot risc per endevinar el nom d’Assurancetúrix).

I què tindrà a veure tot això amb la crisi sanitària que estem patint, algú es pot preguntar. Res, però ho faré lligar ni que sigui forçadament. Hergé (Tintín) i Goscinny i Uderzo (Astèrix) pertanyen a l’anomenada escola franco-belga de dibuix de còmics, igual que Peyo, el creador de Jan i Trencapins i dels Barrufets. D’aquests darrers simpàtics personatges em ve a la memòria l’aventura dels Barrufets negres, d’innegables similituds amb el que està passant. Una vespa ataca un barrufet i provoca que la seva pell blava esdevingui negra a la vegada que es torna agressiu i encomana la malaltia als seus col·legues. Un a un es van veient afectats, fins i tot el darrer, el gran barrufet. Tot sembla perdut. O no…

[Imatge: smursfanon.wikia.com]

A l’altra capital

Aquest cap de setmana passat, fugaç escapada (estríctament turística) a Brussel·les. Coneixia la capital belga i europea, i ara també catalana, d’una visita encara més fugaç fa alguns anys i com passa massa sovint, no vaig tenir prou temps per conèixer els seus carrers, els seus monuments i els seus racons dignes d’interès.

El tren que connecta l’aeroport amb la ciutat és indigne del lloc on em trobo, uns vagons que recorden els de la Renfe de fa cinquanta anys, una decebedora sorpresa per a qui espera un mitjà de transport modern i eficient al cor d’Europa. L’aital tren em deixa a l’estació de Brussel·les-Central, una petita joia (esquerra) dels anys cinquanta, obra de Víctor Horta, autor de nombroses edificacions Art Nouveau a les dècades precedents. Ja és mitja tarda d’un dia molt fred, plujós i ventós, les tres coses juntes, quan accedeixo a la contigua estació de metro per arribar a l’hotel. Podria fer-ho a peu perquè és ben proper, però ja he dit que és fosc, fa mal temps, costa d’orientar-se i abans me moro que no pujar a un metro encara desconegut. El suburbà brussel·lès, no molt millor que el seu cosí germà ferroviari pel que fa a manteniment, és una xarxa inaugurada els anys 60, famosa perquè els murals d’algunes de les seves estacions estan decorades amb motius del còmic, marca del país amfitrió, i coneguda també tristament per l’atemptat de fa uns anys a Maelbeek/Maalbeek.

Em disposo a passejar pel centre de Brussel·les. Observo en la llunyania una aglomeració de gent en una cantonada. Què serà? Quan hi arribo, descobreixo que es tracta de l’indret on hi ha el Manneken Pis, objecte de selfies que immortalitzen la laica peregrinació de què gaudeix el nen que pixa (dreta). Com se sap, hi ha el costum de revestir-lo d’alguna manera: avui, 1 de desembre, dia de la lluita contra la sida, l’estatueta me l’han cobert amb un preservatiu color carn i una bufanda vermella.

A pocs metres es troba la Grand Place, centre neuràlgic (i, naturalment, turístic) de la ciutat. Un arbre nadalenc altíssim la presideix mentre que en un dels laterals s’hi ha instal·lat un pessebre dels de tota la vida (com ha de ser: aquí no estan ni per experiments ni per collonades). La multitud, que contribueix a escalfar el gèlid clima hivernal del vespre, contempla extasiada l’espectacle son et lumière de la plaça, amb els seus jocs de llums de color i la seva música psicalíptica que realcen els bellíssims i històrics edificis que rodegen l’espai (a dalt, Ajuntament). Ben a prop, les Galeries Royales Saint Hubert ofereixen al visitant la seva abassegadora oferta comercial, amb notòria presència de la xocolata en totes les seves temptadores modalitats. A l’altra banda de la Grand Place i més al nord, hi ha l’edifici de la Borsa, al voltant del qual s’hi han instal·lat innombrables paradetes de motius i guarniments nadalencs, de tot tipus de menjars (també musclos, especialitat del lloc) i de begudes per fer passar el fred, inclòs vi calent.

El diumenge em disposo a agafar de nou el metro i, oh sorpresa, l’accés és gratuït. La raó: la celebració d’un dia contra el canvi climàtic i per facilitar la mobilitat als assistents a una marxa que s’ha convocat per a aquest motiu. Resultat: els vagons del suburbà presenten un inusual aspecte japonès pel que a aglomeració de viatgers es refereix. Arribo a un dels motius del meu viatge: el Centre del Còmic, hostatjat en un edifici d’Horta, l’arquitecte que ja he esmentat abans. Com és notori, Bèlgica és una potència mundial en el que ells en diuen bande desinée, pàtria dels creadors de Tintín, els Barrufets, la Patrulla dels Castors, en Jan i Trencapins, en Sergi Grapes (esquerra) i de tants herois de la nostra infància. Què menys que dedicar-los un verdader museu amb dibuixos, pintures, objectes i records relacionats amb aquest art. Lamentablement, no puc arribar a visitar-lo: la cua quilomètrica per entrar i l’escàs temps de què disposo fan que desisteixi de les meves intencions. Una altra vegada serà (total, Brussel·les està a dues hores de Barcelona o de Reus). Aprofito el desplaçament per fer algunes compres a la botiga del museu i me’n torno caminant, xino-xano, cap a l’hotel. Ben a prop em topo amb una imponent església gòtica: es tracta de la catedral de Santa Gúdula, on es van casar Balduí i Fabiola, primer esdeveniment retransmès en directe per televisió.

L’avió m’espera. Vint-i-quatre hores de rellotge (dormir inclòs) són, definitivament, ben poca estona per una escapada (no política) a Brussel·les. I si és política, ja no diguem.

[Imatges: Viquipèdia]

El còmic més vist

Avui el TBO fa cent anys. Per a les noves generacions (els mil·lenials, es fan dir) la referència a aquesta publicació infantil ha de ser històrica sinó antediluviana, això suposant que n’hagin sentit a parlar: era un còmic que, fins que no es va generalitzar aquest paraula, aconseguí que el seu nom fos l’antonomàsia de qualsevol publicació amb dibuixos, fins el punt que la Reial Acadèmia acceptés tebeo en el seu diccionari (en català, els intents de normalitzar patufet o solucions similars no han tingut èxit).

Al costat del Cavall Fort i del Tío Vivo (ben diferents l’una de l’altra), el TBO és una de les publicacions de la meva infància. La compràvem cada setmana al quiosc que hi havia a la cantonada de Mallorca amb Roger de Flor, on la senyora que el regentava, abrigada amb unes mitenes per protegir-se del fred, ens la servia previ pagament de, crec, tres pessetes.

Les seccions habituals del TBO van acabar essent mítiques, com es diu ara, i aquests dies els mitjans ens les recorden: la Família Ulíses (que sempre patien incidents), Josechu el Vasco (creació del gran Muntañola) o els famosos invents del Doctor Franz de Copenhaguen (no més inversemblants que alguns artilugis que intenten vendre’ns per televisió de matinada). A mi m’agradava molt una secció que es deia “De todo un poco” i era, doncs això: una mena de miscel·lània amb acudits, jocs de paraules, curiositats, anècdotes…

Com el Patufet i com tantes altres publicacions de tot ordre, el TBO va arribar un moment que va quedar antiquat i, irremissiblement, va haver de plegar. Cada una té el seu públic, el de la generació i el de l’època que li van tocar. L’època del TBO va passar, però el TBO va fer època, si se’m permet el joc de paraules: ja hem dit que va donar nom a totes les publicacions infantils, però també a l’expressió “estar més vist que el tebeo”. No sabem si l’origen d’aquesta frase és perquè tenia molta audiència o perquè els seus continguts eren poc originals, però reflecteix la petjada que ha deixat després.

[Eustaquio Morcillón, la políticament incorrecta tira de Benejam, autor també de la Família Ulises; imatge: www.todocoleccion.net]

Aquest bloc també és Charlie

Tota la solidaritat amb els treballadors de Charlie Hebdo i amb tot el món de l’humor gràfic en aquesta durs moments. El succés que ha conmogut París i tota Europa farà que, de ben segur, calgui replantejar moltes percepcions, moltes polítiques, moltes actituds. No és l’hora avui ni de demagògies (impresentables García Albiol i Willy Toledo, des d’òptiques oposades) ni de defensar mesures en calent o correccions polítiques fora de lloc. La mort de deu dibuixants i dos policies és, però, un atemptat a uns valors que en ple segle XXI Europa (nosaltres) encara hem de defensar enèrgicament enfront el fanatisme medieval.