Adéu a un forn de pa

Una altra pèrdua. No em refereixo a un ésser estimat ni a cap personalitat pública, sinó a quelcom menys transcendent: les botigues tradicionals o històriques de les nostres ciutats. He tret el tema en aquest bloc en altres ocasions (aquí, aquí, aquí o aquí) i molt em temo que el procés (almenys aquest procés) no té aturador. No fa gaire digué adéu  l’emblemàtic i vintage establiment Kolster, al carrer Major de Tarragona, notícia que estava més que cantada. L’altre dia li tocà el rebre al Forn Pijuan, ben a prop de l’anterior, al carrer de la Nau. Amb 122 anys d’història a les espatlles s’ha vist obligat a tancar portes, empès per les dificultats econòmiques que comportava un negoci d’aquest tipus. Es tractava del darrer forn de llenya de la ciutat, una instal·lació que obligava el seu propietari (la quarta generació dels Pijuan forners) a dormir a la tarda, treballar a la nit i despatxar al matí. Unes condicions laborals i de negoci difícils de suportar en uns temps i uns entorns socials dominats per les presses, l’ajustament de costos i la banalitat gastronòmica.

El “pa bo d’abans”, aquest concepte perfectament instal·lat en l’enyorança dels que som de generacions més granadetes, ha perdut novament en el ferotge i desigual combat contra les màquines i les masses congelades, contra les franquícies i les benzineres (!), contra l’adotzenament i la despersonalització de la vida moderna. Les meritòries propostes (pa de nous, pa d’olives, pa de …) que ens fan determinats establiments (les boutiques del pa i similars) no aconseguiran substituir el record d’aquells barres i pans de pagès, de molla compacta i rotunda i de crosta torrada i cruixent, que es conservava dies sencers sense necessitat de congeladors, microones altres ‘mandangues’. Cada dia estic més d’acord amb aquell poeta castellà: qualsevol temps passat fou millor.

[Imatge: delcamp.cat; foto Caralp Mariné]

Els millors croissants

La pastisseria Conde, al carrer Hospital de Tarragona, compleix aquests dies cinquanta anys. Exemple de negoci familiar plenament integrat a la ciutat, l’establiment destaca per l’alt grau de qualitat en la matèria primera dels seus productes, tal i com ha assegurat el seu fundador en un reportatge a la cadena televisiva comarcal. També els caracteritza una constant renovació del negoci, amb la introducció de nous formats comercials i amb la innovació en els productes ofertats, mai en detriment de la fidelitat a les tradicions. La meva mare (que per cert avui fa quatre anys que ja no és entre nosaltres) era addicta a esmorzar-hi amb les amigues, tots els dissabtes. Assegurava que a la pastisseria Conde es feien els millors croissants de Tarragona. Quanta raó tenia! Que pugui continuar així cent anys més!

No ho busqueu al diccionari. Avui: els ‘blister’.

Paraula i concepte plenament instal·lats a la vida quotidiana, però que jo fins no fa gaire no vaig saber relacionar l’una amb l’altre. És a dir, el mot m’era familiar i sabia perfectament, com el 99 % de la població, el què designava però no era capaç de lligar-los mentalment. Tampoc és tan estrany en mi, però aquest no és el tema d’avui.

Bé, al gra. El blister és aquesta manera omnipresent d’empaquetar i vendre petits productes de tota mena, alimentaris, farmacèutics, de neteja, de ferreteria, de papereria, etc. Agafen un cartró, hi col·loquen la mercaderia i a sobre hi enganxen un plàstic transparent. Segons la naturalesa del producte, li fan el buit. La càpsula resultant és altament pràctica per emmagatzemar, transportar i, sobretot, presentar al consumidor perquè, pobret, no es fatigui gaire i només li calgui allargar la mà i prendre’l dels expositors del comerç corresponent. Van començar essent només els medicaments però al final tot hi ha sucumbit, des de bombetes fins el formatge a talls. Els blister, autèntics mascarons de proa del consumisme compulsiu, aconseguiran enterrar definitivament els dependents, els taulells i el tracte personalitzat que caracteritzava fins no fa tant els hàbits de compra.

Sí, clar, són molt pràctics a l’hora dur-los a casa, però molt dificultosos d’obrir, els blister. Com es fa per extreure’n el producte? Misteri. Jo sempre he de menester unes tisores per tallar el plàstic perquè no hi ha manera d’arrancar el cartró de darrera. I un altre problema, i aquest realment transcendental: a quin contenidor s’ha de llençar? Al dels envasos o al dels papers? Gran dilema.

[Imatge: el paradigma dels blister: el de les piles; www.homeservi.com]