Els homeòpates de la historiografia catalana

Reprenc el teclat després de vint-i-un dies de vacances (de bloc, que no laborals) i no em puc queixar de l’esplet de notícies i temes de debat que ens està oferint l’actualitat, tenint en compte que estan passant en les dues setmanes més inhàbils a tots els efectes del calendari de la nostra societat. A l’hora de triar tema, per tant, n’hi ha per donar i per vendre: les llastimoses picabaralles de foc amic a la trinxera sobiranista (fatigant, com pertoca en plena canícula); les cuites per (no) formar govern a l’estat que tan ens estima (jo ja no entenc res del que pretenen fer aquella gent); els incendis forestals que han assolat dos territoris propers i estimats, la Ribera d’Ebre i el centre de Gran Canària (molta força a la seva gent!); el penós espectacle que ha ofert tot el que ha envoltat els rescats de l'”Open Arms” (inclosa l’al·lucinant necessitat d’autorització per salvar vides: ho diu una ministra i d’esquerres); o, per acabar, el presumpte repunt de la inseguretat a Barcelona, una campanya que apareix cíclicament cada estiu i que és falsa, encara que al final només serveix per a intencionalitats polítiques ocultes (per una vegada, m’he de posar al costat d’Ada Colau).

Molts temes, doncs, però un dels que ha sorgit com si es tractés d’un bolet estival, sobretot a les xarxes, l’he seguit amb un interès especial: les crítiques a l’Institut Nova Història, aquesta entitat coneguda per les seves estrafolàries teories sobre la catalanitat d’incomptables personatges del Renaixement i del Segle d’Or.

Quan ja fa anys el seu fundador, Jordi Bilbeny, divulgà la seva teoria que Cristòfor Colom era un príncep català, vaig mostrar un cert interès pel tema i vaig tractar, des del principi, de situar-me lluny tant de la creença a ulls clucs del que s’explicava com del rebuig displicent o sistemàtic. És ben sabut, de sempre, que l’origen físic o familiar del descobridor d’Amèrica ha estat envoltat de misteris, llacunes i mancances documentals i, conseqüentment, ha donat peu a mil i una teories o hipòtesis, amb rerefons també variats: prestigis nacionals o locals (si no vaig errat, Mussolini afavorí molt la vinculació de Colom amb Gènova) i vanitats personals a càrrec d’historiadors, estudiosos, afeccionats i rates de biblioteca de tota condició. Mai hi ha hagut resultats concloents, com és notori, de manera que la teoria de Bilbeny era en principi assumible perquè oferia plantejaments innovadors i perquè defensava sense complexos la catalanitat d’un personatge de primer ordre (dit sigui de passada, tampoc em trauria la son si es confirmés un Colom italià, castellà o mallorquí). Això sí, algun detall grinyolava molt des del principi: recordo que afirmava que les naus van partir no de Palos de Moguer, com sembla geogràficament lògic, sinó de Pals (!), documentant-ho amb una discutible semblança entre un gravat antic atribuït a Palos i l’actual silueta del poble empordanès; és un cas bastant clar d’intentar fer entrar el clau per la cabota.

El que semblava un novedós sistema d’investigació, a base de fer-se noves preguntes, de formular hipòtesis fins i tot inversemblants o d’intentar bastir teories agosarades però amb algun suport documental, una mena de “pluja d’idees” aplicat al camp historiogràfic, una manera de fer innovadora i fins i tot necessària en el de vegades resclosit, burocràtic o clientelar món de la investigació universitària, va degenerar ben aviat amb propostes més arriscades, pintoresques o, directament, risibles. Cada nova notícia que llegíem sobre aquella gent ens feia obrir més els ulls d’incredulitat: el Quixot es va escriure en català (perquè Cervantes, perdó Sirvent, també ho era), els Pinçons (los Hermanos Pinzones… de la cançó) també,  Santa Teresa de Jesús (de “Çepeda”, crec)…, tot quisqui era català. Proves? Algun pergamí desenterrat de vés a saber on, retorçant-li el sentit de les seves paraules i del seu contingut.

El pitjor de tot és que tota la feinada presumptament investigadora de l’Institut és guiada per una idea obsessiva, propera a la paranoia, que consisteix en creure que des de finals dels segle XV fins a l’aparició de Bilbeny i companyia hi ha hagut una sistemàtica i acurada actuació, per part dels enemics dels Països Catalans, d’esborrar i destruir qualsevol prova del potencial polític, militar, econòmic o cultural de la nostra nació i, a continuació, reescriure la història amb nous documents com a potència dominant que sí que eren. Deixant de banda que és un error jutjar les intencions i les mentalitat dels protagonistes del poder castellà d’altres èpoques amb ulls del segle XXI, ¿algú creu sincerament que hagués estat tan fàcil amagar durant tants segles aquesta falsificació de la història?

L’argument que es fa servir de que nosaltres també tenim dret a reescriure la història segons els nostres interessos polítics del segle XXI tampoc la comparteixo. No crec que aquesta gent faci cap mena de favor a l’independentisme, més aviat el desprestigia, i em dol que significats personatges del sobiranisme hagin corregut a donar-los suport. I en tot cas, si així fos, caldria ser més seriós des del punt de vista estrictament de la investigació històrica. Per molt ciència social que sigui, l’estudi de la història també està lligada a una ètica, unes normes i uns procediments. Més enllà només hi ha el descrèdit i la pseudociència. Ho sento molt, però per mi l’Institut Nova Història no és més que l’homeopatia de la historiografia catalana.

[Imatge: inh.cat]

Què en pensa Jordi Bilbeny?

El sector pentinagats de la CUP durà al proper ple de l’Ajuntament de Barcelona un tema de la màxima preocupació ciutadana: retirar l’estàtua de Colom del centenari monument situat al Portal de la Pau. L’argument que sustenta tan estrambòtica proposta és perquè aquell navegant simbolitza l’inici de la colonització hispànica al denominat nou continent, amb tota la tirallonga d’injustícies i salvatjades, de tot ordre, que aquella va comportar.

La notícia de la proposta, per cert estratègicament molt ben col·locada a setze dies del 12 d’octubre, suscita comentaris de tota índole i se me n’ocorren uns quants. Que el pobre Cristòfor Colom sigui ara objecte d’oprobi i proscripció en la seva qualitat de colonitzador, conqueridor, esclavista i no sé quantes coses més, trobo que és agafar el rave per les fulles, la veritat. Encara que qualsevol fet o personatge històric no pot ser assumit de forma acrítica, sí que s’ha de tenir en compte el context de cada època en què succeïren els fets o visqueren els seus protagonistes, sobretot si ha transcorregut la gens menyspreable xifra de cinc segles (i escaig). I això val també per tot el que va passar després, des de matances d’indígenes fins a assimilacions culturals, lingüístiques o de maneres de viure, passant pel saqueig de tota mena de riqueses o matèries primeres, una realitat condemnable de totes totes però que tampoc justifica una actuació urbanística de caire inquisitorial, justament un dels aspectes condemnats.

Seria Barcelona igual sense el monument a Colom i sense el seu emblemàtic dit? La figura s’ha integrat plenament al paisatge urbà i social de la ciutat i no sembla bona idea retirar-la del seu emplaçament original, encara que segons la proposta cupaire sigui per exposar-la en algun recinte tancat i “contextualitzar-la”. Ara s’ha posat de moda contextualitzar-ho tot: que contextualitzin la figura de Colom en la realitat en què va viure, tal i com defensava en el paràgraf anterior.

Si haguéssim de fer un minuciós examen de la biografia de cada personatge que disposa d’un monument a les nostres ciutats, examinant fets, actuacions, omissions, afirmacions o silencis, quants en quedarien en peu? Amb quin criteri jutjaríem què? És per reflexionar-hi. Sense moure’m de Tarragona, la meva actual ciutat: és desitjable per a la pacifista CUP que l’almirall Roger de Lloria hi tingui un notori monument al Balcó de la Mediterrània? Tolerarà l’assembleària i democràtica CUP que l’estàtua d’un emperador romà (August) presideixi un bucòlic racó del Passeig Arqueològic?

Però el primer que se m’ha acudit quan m’he assabentat de la insòlita proposta va per una altra banda. Després de l’ímproba tasca d’investigació i difusió que ha realitzat un determinat sector de la historiografia del nostre país per tal de demostrar la catalanitat del navegant, amb innegables intencions polítiques, ara resulta que ens l’hem de treure de sobre perquè era un pèrfid esclavista. Si així se’l considera, encara hi haurà interès per defensar que era català, com sosté des de fa temps, amb encomiable perseverança, Jordi Bilbeny? Ens agradaria molt saber l’opinió que li mereix la pensada cupaire.