El virus de la sospita

Ja em perdonareu, però no acabo d’entendre això de la cancel·lació del Mobile d’enguany. L’explicació a tan dràstica decisió és per precaució i seguretat davant la possibilitat (remota, pel que ens estan dient les autoritats sanitàries) de contagi del coronavirus o covid-19 degut a la concentració de persones vingudes d’arreu. Aquesta és la raó? Quants grans esdeveniments al món congreguen assistents de procedències variades? Congressos, fires, espectacles esportius… Tot ho cancel·laran a partir d’ara? I en quantes activitats o esdeveniments més modestos a la nostra vida quotidiana s’ajunten multitud de persones compartint espais reduïts, a un pam l’una de l’altra i donant facilitats de transmissió a tota mena de microscòpiques bestioles? Centres comercials, cinemes, actes culturals… També tancaran les seves portes? I el metro? I els avions? És absurd. S’acosta el Carnaval, unes festes que congreguen multituds i faciliten promiscuïtats de tota mena. Si no es prohibeixen, que òbviament no s’han de prohibir, com a mínim les màscares faran el paper protector de les mascaretes, exhaurides des de fa dies a les farmàcies.

La cancel·lació de l’esdeveniment de telefonia, a la vista de les circumstàncies que l’han rodejada, ha disparat les inevitables sospites conspiranoiques, i pot ser que en aquest cas no vagin desencaminats els que diuen que la raó de fons no és, naturalment, una pandèmia d’origen llunyà i relativament controlada, sinó les estratègies de les grans companyies occidentals, amenaçades pel creixement del “gegant asiàtic”, que és la manera una mica cursi que tenim de referir-nos a la Xina. Res hi hauria a dir de les decisions d’aquestes grans multinacionals (LG, Ericsson i companyia): cadascú mira per ell i pels seus interessos. El problema és que també tenen els seus interessos les petites empreses que sí volien assistir al Mobile malgrat tot, la Fira de Barcelona que hi percep una morterada, els milers de treballadors que confiaven en uns ingressos, les empreses de càtering, els taxistes i VTC, els hotelers, els restauradors… i altres activitats diguem-ne econòmiques que estan en ment de tots. Tota aquesta gent també tenien uns interessos i ara el que tindran és un menyscapte que ja veurem com es compensarà, ni que sigui en part.

I qui també haurà patit la decisió dels organitzadors de la fira són les administracions públiques, començant per la mai prou ponderada (és broma) Ada Colau, que feia goig ahir sentir-li donar suport entusiasmadament al Mobile 2021. Com canvien les coses: quan va entomar la vara d’alcaldessa tot eren prevencions i fàstics envers el que segurament és l’esdeveniment més important del calendari català si tenim en compte la seva projecció internacional. Benvinguda a la realitat i al sentit comú, senyora Colau. Val a dir que les institucions han estat àgils i han contraprogramat de pressa i corrents un “mini-Mobile”, de nom inevitablement anglòfon que ara no recordo, a manera de drap calent que esmorteeixi la ferida patida.

Espero no equivocar-me. Dintre de tres mesos ningú no parlarà del Covid-19 (sembla el nom d’un índex borsari): estarem entretinguts (millor dit, ens entretindran) amb alguna altra por.

[Imatge: rac1.cat; foto: EFE]

 

Igualet que Nova York, tu

Ja en tenim una altra. L’estació de Zona Franca de la línia 10 sud del metro barceloní ha estat inaugurada avui per les forces vives del país. No faltava ningú a l’hora d’accedir a les instal·lacions i exhibir somrient el bitllet: el president Torra, l’alcaldessa Colau, el conseller Calvet… Fins i tot el vicepresident Aragonès, que no dic que hi sobrés però sí que s’ha d’interpretar la seva presència en clau estrictament política. La singularitat de l’estació oberta al públic és que és la primera elevada que tindrà Barcelona, circumstància que l’aparella a ciutats d’altres latituds, com s’ha encarregat d’apuntar el president, pensant segurament en Nova York o Chicago. Colau en canvi ha fet de Colau i s’ho ha fet venir bé per recordar que l’estació inaugurada és fruit d’una “conquesta veïnal”, cosa que té el seu mèrit perquè a qui servirà bàsicament aquesta parada no serà a veïns sinó a treballadors de la Zona Franca, inclosos els de l’ATM. Ja ho diu la dita: el sabater sempre ha estat el qui va més mal calçat.

[Imatge: beteve.cat]

 

Les super-illes del super-Ajuntament

L’Ajuntament de Barcelona ha tingut a bé implementar, a títol experimental (ai, els experiments!) una super-illa al Poblenou. Resumint molt, es tracta de delimitar nou illes de l’Eixample, restringir-ne el trànsit rodat i alliberar espai per posar-lo a disposició (retornar-li, de fet) del vianant. El rodatge dels primers dies d’aquesta provatura ha estat diguem que molt millorable.

Millor que no jutgem aquesta idea i la seva aplicació de forma precipitada. No es tracta de cap “colouada” ni d’una ocurrència del Partit Comunita, perquè qui va posar en consideració les super-illes com a possible solució a problemes de mobilitat, contaminació i recuperació ciutadana de l’espai urbà va ser l’alcalde Trias (en honor a la veritat, cal dir que, al seu torn, la primera idea és de tècnics de l’època maragalliana, si no vaig errat).

Deixats de banda els prejudicis, doncs, cal dir que l’objectiu que anima la implementació de les super-illes és molt positiu: estic completament d’acord a limitar al màxim la circulació de vehicles privats pels carrers no principals de les grans ciutats i que les voreres i altres zones destinades a la mobilitat personal siguin àmplies i expedites d’obstacles o elements molestos. La super-illa oberta aquests dies , ja anava amb aquesta intenció ja, però… Aquí comencen els problemes: resulta que ha donat ben bé la impressió de que s’ha pres la decisió d’un dia per l’altre. Potser diumenge a la nit l’alcaldessa Colau va trucar a la regidora competent (és una regidora, el que no sé és si és prou competent) i li va dir: “demà a primera hora talla els carrers tal, tal i qual, posa-hi quatre senyals indicant-ho i avisa la premsa per la foto”. No va anar així, naturalment, però un intens aroma a provisionalitat i descoordinació sembla detectar-se en tot l’operatiu. Proves? Un autobús, que se suposa que estava avisat del canvi de recorregut de la línia, va quedar atrapat en una cantonada, de la qual va haver de sortir no sense dificultats. Més proves? Ningú no havia pensat en les operacions de càrrega i descàrrega en els comerços i serveis de la zona, els responsables dels quals estan més aviat indignats pels problemes que tenen els repartidors per trobar amb celeritat els seus negocis. Quan la regidora va anar al lloc dels fets a supervisar el muntatge es va trobar amb les queixes corresponents (i justificades) dels afectats.

I el vianant? Oh, sí, el vianant. Els vianants tenen ara uns quants carrers mig desangelats, amb menys vida que abans i envaïts per ciclistes que, com que s’han eliminat els carrils-bici, tenen (encara més) patent de cors. Sort que és un experiment i que l’Ajuntament està a temps d’introduir-hi totes les correccions necessàries, que no són poques a la vista de com està funcionant l’invent. Barcelona, més que mai.

[Imatge: foto Oriol Duran, www.elpuntavui.cat]

De nou en campanya (5: planxem i arruguem en comú)

Avui toca parlar del conglomerat aquest progressista i catalano-espanyol que té tants noms i tantes sigles, però que tots tenim clar qui són. I toca parlar-ne perquè una de les seves veus més destacades, Ada Colau (que no és candidata) va deixar anar en un míting de Madrid (ciutat de la qual no és alcaldessa) unes afirmacions que han provocat un cert rebombori. Concretament, que Madrid “pot tornar a ser la nostra (referint-se als catalans) capital”. Després ha hagut de matisar les seves paraules, seguint aquest “anar planxant i anar arrugant” molt típic d’aquella/es formació/ons, possiblement degut a la pluralitat de partits, entitats, parers i sensibilitats que els caracteritza: “confluència” en diuen ells; “pila de greix” en podrien dir els seus enemics, que no són pocs.

No és el meu cas. Des de fa un temps intento no passar-me de rosca amb aquesta gent (necessiten urgentíssimament una paraula-marca que els defineixi amb precisió). Tot el contrari, potser acabaran tenint un paper més important del que ens pensem en el desllorigador del procés sobiranista. Almenys una part d’ells. Jo m’aprofitaria del que tenen de bo.

Contestant a la senyora Colau i a les seves inquietuds capitalines, cal recordar-li que la situació és exactament la contrària a la que ella afirma: Madrid no serà la nostra capital perquè ja ho és ara, aquest és el problema. O no és la capital que decideix corredors mediterranis, envaeix competències i presenta querelles contra els nostres dirigents polítics?

L’entusiàstica afirmació de Colau va precedir la de Pablo coletas Iglesias, que no es cansa de repetir que amb ell al poder ens autoritzaria un referèndum. No sé, això em sona massa a l’apoyaré de Zapatero pronunciat en un moment en què tenia coll avall que perdria les eleccions (abans de l’11-M). Després va passar el què va passar. Es pot, doncs, formular el següent principi polític: tota promesa en favor de més llibertats per Catalunya pronunciada per un dirigent espanyol és inversament proporcional a la probabilitat que tingui d’arribar al govern i fer-ho realitat. No puc negar que em sona bé el discurs podemita d’aquesta campanya (ideologies a banda, naturalment), però molt em temo que quedarà arraconat en un petit grup parlamentari de l’oposició. I si, al contrari, tinguessin un resultat espectacular (vés a saber), doncs no passa res: es planxa l’arruga.

[Imatge: www.eldiario.es]

Municipals’15 (i 14: Ada li toca a ella)

Com es deu dir l’antítesi de la jornada de reflexió, és a dir l’endemà d’unes eleccions? En podríem dir el post-partum? Bé doncs, aquestes són les notes personals que se’m van acudir en aquesta peculiar jornada.

* Alegria per la pujada en vots, regidors i tota la pesca del denominat bloc sobiranista (atenció, que aquí es compta Unió i no es compta Iniciativa i plataformes amigues). La nit electoral, i atès el sorpasso de Colau a Trias, més d’un i més de dos tant del nostre bàndol com de l’altre ja corria, cadascú a la seva manera, a cantar les absoltes del procés, però no: la realitat és tossuda.

* Parlant de Colau: el que fa un o dos regidors per canviar diametralment la visió de les coses. Us imagineu que Convergència hagués tret 11 regidors i Barcelona en Comú 10? Les anàlisis dels resultats de Barcelona, i amb ells els de Catalunya, haguessin estat completament diferents. Probablement molts callarien que la primera força hagués estat sobiranista i en canvi ens recordarien fins a l’extenuació que tindria moltes dificultats en governar.

* I acabo amb la Colau (en el bon sentit de la paraula). Serà interessant veure aquesta bona dona gestionant (si arriba a alcaldessa, clar) un municipi tan complex com el Cap i Casal i havent de prendre decisions sobre tot, carències socials, línies d’autobús, diferències entre barris, jardins, conflictes amb els funcionaris, mobilitat i mil coses més. Ara tindrà les pancartes i el soroll a l’altra banda de la ratlla.

* Respecte a l’Ajuntament de Tarragona, moltes novetats. El guirigall s’amplia a set formacions polítiques, aguanta Ballesteros i la fictícia força electoral de l’Alejandro ha passat a Ciudadanos. Per la seva banda, Convergència paga (crec que merescudament) les discòrdies internes i la potineria a l’hora de designar candidat. El sobiranisme ja arriba a un terç de regidors, cosa que no està gens malament per a una ciutat com Tarragona, i la pobra Arga (ICV) continua soleta al saló de plens: on han anat els hipotètics vots de Podem?

* Per acabar, cal felicitar les meves coneixences de l’apunt de 20 de maig: tots tres han estat escollits regidors i dos d’ells ben probablement tindran responsabilitat de govern als seus municipis.

[Imatge: www.elperiodicodearagon.com]

 

 

Municipals’15 (4: amics per sempre)

Abans eren les hemeroteques, ara també Youtube. La conservació de tota mena d’informació permet rescatar-la en el moment més oportú per uns i inoportú per altres. Si pot ser en campanya, millor. Per exemple, un video de l’Ada Colau rebentant no fa tants anys (exactament vuit) un acte electoral d’Iniciativa Verds, els seus actuals socis de candidatura. Cal visionar-lo. L’Ada, amb una figura més esvelta (llavors no estava tan gordita, com li van deixar anar en un plató madrileny) i disfressada com només ho havia fet abans Ruiz-Mateos, engega la seva proclama en catanyol davant uns impertorbables Imma Mayol (que se n’ha fet, d’aquesta dona?) i Ernest Urtasun, actual eurodiputat. L’escena no és ben bé patètica: més aviat causa vergonya aliena. En tot cas té la virtut de posar de manifest les contradiccions que arrossega, des d’un principi, aquesta cosa anomenada “Barcelona en Comú”. Els ecoverds necessitaven una cara coneguda i ja la tenen (estampada fins i tot a cada una de les paperetes) i Doña PAH precisava un partit parlamentari per intervenir en debats, ocupar faroles i aparèixer en els vergonyosos blocs electorals del “Telenotícies”. Amics per sempre i tots contents.

La darrera de les ocurrències d’aquesta candidatura, d’avui mateix, és crear una moneda local d’ús exclusiu per Barcelona. Pregunto: la hi acceptaran a la Caixa a l’hora de retornar el deute, sembla que considerable, d’Iniciativa?

[Imatge: www.elpuntavui.cat]

Donar la cara és això?

Llegeixo, amb un punt d’estupefacció (més que relativa, perquè ja tinc molta mili), que la candidata a l’alcaldia de Barcelona per un poti-poti de partits i associacions Ada Colau, posarà la seva cara a les paperetes, al lloc on la resta de formacions hi inclourà les sigles o el logotip.

La idea no és original perquè el pare espiritual, o així, de la nova política regeneracionista i anticasta espanyola, el guru Pablo Iglesias, ja va fer servir similar estratagema comunicativa quan es va presentar a les eleccions europees, amb notable èxit. Veient-ne els resultats, els seus fills polítics (que no gendres) del “cuadrante nordeste” han decidit situar la cara de Colau a dalt i a la dreta del paper de votació, com si fos un segell de correus.

Repeteixo que quedo un punt estupefacte. La candidatura es denomina, oficialment, “Barcelona en Comú” i suggereix, per tant, idees o valors ben cars al segment sociopolític que representa: presa de decisions col·lectives, absència d’individualismes o lideratges, organització horitzontal i no vertical, assemblearisme… I van i posen la cara d’aquella bona senyora com a símbol de la seva opció política.

Sí, ja sé. La decisió de l’aposta té un rerefons comunicatiu, i és que a Ada Colau l’han passejada per tots els platós dels canals televisius amb important share a segons quins barris barcelonins, i això ajudarà a la popularitat d’una candidatura el nom de la qual, Barcelona en Comú, deixa ben freds a molts possibles votants que no tenen altre mitjà d’informació que l’antigament denominada “caixa tonta”. No és ben bé el mateix, però aquesta solució tan elemental em recorda poderosament les peremptòries eleccions que es fan en països del tercer món, de majoria analfabeta, on a les paperetes cada partit és representat per un sol, un elefant o una bicicleta. En tot cas suposa una soterrada falta de respecte al potencial electoral que anuncia, premonitòriament, una futura conversió d’aquests polítics en una nova casta vinguda a instal·lar-se còmodament.

De nou, les comparacions són odioses: els seus cosins segons, la CUP, mai de la vida posarien la cara de David Fernández a les paperetes, suposant que es presentés. I us asseguro que traurien tants o més vots amb aquesta estratagema. El que passa és que uns parlen de valors i els altres els practiquen. No és ben bé el mateix.

[Imatge: www.directe.cat]