Jerry Lewis (1926-2017)

Un altre actor de la nostra infantesa i joventut que se’ns va, Jerry Lewis. Només per les molt bones estones que ens havia fet passar amb aquells festivals de ganyotes i gestos exagerats n’hi ha prou per sentir la seva pèrdua. A la memòria ens quedarà, és clar, El professor guillat i les seves interpretacions, concretament dues, Doctor Jeckyll (el professor maldestre) i Mister Hyde (l’engominat irresistible amb les alumnes). O era a l’inrevés?

[Imatge: pinterest]

‘Incerta glòria’

Mai no he llegit la novel·la de Joan Sales en què s’ha basat la pel·lícula d’Agustí Villaronga (i d’Isona Passola, que sempre és rere tot projecte cinematogràfic català de pes), i això no deixa de ser un avantatge a l’hora de veure-la i valorar-la. Així un s’evita, ja se sap, establir una comparació que esdevingui frustració en contemplar un resultat que poc té a veure amb el que hom s’havia imaginat en llegir l’origen d’una pel·lícula. Pel que he llegit, la Incerta glòria de Villaronga està basada només en una part de l’obra de Sales, que hi falten personatges i que no es centra prou en les complexes intencions del seu autor per reflectir els neguits existencials d’una època especialment difícil de la nostra història. Tampoc no és una pel·lícula bèl·lica, ni de guerra, sinó que passa a la guerra, que és molt diferent.

Però tot això no és cap handicap per a qui vegi la pel·lícula sense haver llegit la novel·la, com és el meu cas. Tot el contrari, em va semblar una trama apassionant (una mena de combinació de dos triangles amorosos en un escenari particularment depriment, un poble prop del front d’Aragó) magníficament protagonitzada i amb una insuperable caracterització. Capítol a banda mereixen les localitzacions: no són només els casalots mig derruïts (alguns exteriors són a Belchite, crec), també la Barcelona de 1937, els refugis, l’Hospital de Sant Pau i fins i tot el metro (amb una escena en un vagó improbablement silenciós). El final, amb els títols de crèdit, és simplement impressionant.

En resum, estem davant un altre Pa negre, de projecció i consum necessaris per a enaltir la nostra literatura i el nostre cinema i posar-los a l’altura que mereixen.

[Imatge: incertagloria.cat]

‘Elle’

Dins del cicle de pel·lícules en versió original que cada any s’ofereix a l’Auditori de la Diputació de Tarragona, diumenge es projectà la francesa Elle, guanyadora d’un Gaudí a la millor pel·lícula europea (i d’un Goya també, amb l’Oscar no ha tingut sort). Es tracta d’una mena de thriller psicològic (titlar-lo d'”eròtic” és una mica exagerat, malgrat la seva trama) però també amb tocs d’humor.

Michèle és una dona francesa ja madura (el lifting de la protagonista és evident) acostumada a anar a la seva i que dirigeix amb mà de ferro una empresa de videojocs. Un dia és assaltada i violada a casa seva i, en lloc de denunciar-ho a la policia es limita a esperar uns dies i comentar-ho fredament a uns amics mentre inicia una mena de joc del gat i la rata amb el misteriós agressor: pistes, suposicions… ens aniran atrapant fins el darrer minut de les dues hores que dura la funció. Tant els títols de crèdit com el plantejament de la pel·lícula ens recordaran poderosament Basic Instinct i no és cap casualitat, perquè el director d’ambdues és Paul Verhoeven.

S’ha dit que és un film femení i feminista, i hi ha bastanta veritat en això, començant pel títol i continuant per la presència constant, durant tot el metratge, de la protagonista principal. Potser per realçar aquest caràcter feminista de la cinta, els homes que hi intervenen no queden gaire ben parats: el propi agressor, el fill immadur, el pobre ex-marit, l’amant (que és el marit de la seva amiga), el gigoló de qui s’encapritxa la mare liberal… i el pare, empresonat a cadena perpètua per un assassinat múltiple.

A destacar l’actriu protagonista, Isabelle Huppert, una habitual de Claude Chabrol, que resol magistralment el seu complex paper i que “tenyeix de pèl-roig els nostres malsons fílmics” segons el ditirambe que li dedica el crític tarragoní al programa de mà. Tampoc n’hi ha per tant…

[Imatge: www.filmaffinity.com]

Un altre centenari

Fa cinc mesos Olivia de Havilland celebrava el seu centenari d’existència. Avui li toca a una altra estrella de Hollywood, Kirk Douglas. No sóc suficientment cinèfil per parlar-ne amb coneixement de causa, ni per dir quines són les millors pel·lícules que va interpretar o per valorar què ha representat per al setè art. Sí que m’interessa destacar les seves posicions progressistes en un art i una indústria més aviat dominades per mentalitats reaccionàries. Monuments com Espàrtac o Camins de glòria donen testimoni d’aquest capteniment.

[Imatge: fotograma de Camins de glòria; www.blogdecine.com]

‘Mòstra de Cinèma Occitan 2016’

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.
Deman 19 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion del film Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e de mites (documentari), seguida de la conferéncia “Identitats e identitat locala”, a la carga de Joan Prat, professor de l’URV.
Dijòus 20 d’octòbre, a las 18,30 oras, projeccion dels films En cap (documentari) e Cathare (ficcion), seguida de la conferéncia “Realitat e ficcion dels càtars”, a la carga de Sergi Grau, professor de l’UAB.
Informacion sus las pelliculas:
‘Ibòs En Bigòrra. Entre mutacions e de mites’
L’emprenta de la Segonda Guèrra Mondiala es plan presenta a Occitània, quitament als luòcs mai pichons e remots. Es l’emprenta de las lèvas, dels mòrtes e dels presoèrs que subrevisquèron, quitament als camps de extermini. Ibòs, pichona localitat de Bigòrra, s’escapa pas d’aquela peada. Lo Plan Marshall serà lo ponch de partida d’un procès que transformarà la siá realitat economica e la siá forma de vida ancestrala.
‘En cap’
Passejada poetica per l’univèrs del colectatge, de la recuperacion e preservacion de la memòria, personala o collectiva, a travèrs de la potenta e expressiva image d’un recorregut en veitura per una pichona rota locala, que se barrejan al cors d’el remembres, images de mainadesa e formas de vida desapareguda.
‘Cathare’
Amb un ritme prèp al western o a la road movie, assistissèm al viatge de Guilhem Bélibaste, darrièr prefècte càtar, fins a lo sieu liurament als inquisidors, de la man de Arnaud Sicre. Un viatge ont se van resseguint las grandas linhas de la doctrina càtara.
.
Las projeccions debanaràn a la Bibliotèca Publica de Tarragona.
.
[traducció al català]

Arriba a Tarragona la Mòstra de Cinèma Occitan 2016.

Demà 19 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció del film Ibòs en Bigorra. Entre mutacions e mites (documental), seguida de la conferència “Identitats i identitat local”, a càrrec de Joan Prat, professor de la URV.

Dijous 20 d’octubre, a les 18,30 hores, projecció dels films En cap (documental) i Cathare (ficció), seguida de la conferència “Realitat i ficció dels càtars”, a càrrec de Sergi Grau, professor de la UAB.

Informació sobre les pel·lícules:

‘Ibòs en Bigòrra. Entre mutacions e mites’

L’empremta de la Segona Guerra Mundial és ben present a Occitània, fins i tot als llocs més petits i remots. És l’empremta de les lleves, dels morts i dels presoners que van sobreviure, fins i tot als camps d’extermini. Ibòs, petita localitat de Bigòrra, no s’escapa d’aquesta petjada. El Pla Marshall serà el punt de partida d’un procés que transformarà la seva realitat econòmica i la seva forma de vida ancestral.

‘En cap’

Passejada poètica per l’univers del colectatge, de la recuperació i preservació de la memòria, personal o col·lectiva, a través de la potent i expressiva imatge d’un recorregut en cotxe per una petita carretera local, al llarg del qual es barregen records, imatges d’infantesa i formes de vida desaparegudes.

‘Cathare’

Amb un ritme proper al western o a la road movie, assistim al viatge de Guilhem Bélibaste, darrer prefecte càtar, fins al seu lliurament als inquisidors, de la mà d’Arnaud Sicre. Un viatge on es van resseguint les grans línies de la doctrina càtara.

Les projeccions tindran lloc a la Biblioteca Pública de Tarragona.

[Imatge: fotograma de Cathare; llengua.gencat.cat]

‘El elegido’

Abans de les maleses de l’empresari “català” Javier de la Rosa, l’única cosa que havíem fet els catalans és assassinar Trotski. Cada vegada que es parlava d’aquell transcendent fet històric, tothom recalcava que l’homicida del dirigent comunista era “català”. No sabem si aquesta obstinació en l’origen geogràfic d’una persona, que sempre s’obviava per a la resta de fets històrics, es deia com un compliment o, al contrari, com una crítica: tot estar en si considerem la desaparició de Lev Davidovich Bronstein com un fet positiu o negatiu per a la Humanitat, dilema que ens portaria a un debat que no correspon aquí.

Bé, tota aquesta introducció és per dir que d’aquest únic català de la història mundial, de nom Ramon Mercader, se n’ha estrenat una pel·lícula aquests dies. És espanyola, la signa Antonio Chavarrías i la protagonitza Alfonso Herrera, un xic amb una certa retirada a Antonio Banderas. Com va declarar el seu director, només va caldre dramatitzar alguns detalls de la trama perquè el guió ja estava escrit per la història. Un guió ben novel·lesc, barreja de triller, espionatge i drama, però estríctament històric. Resumint molt, i sense intenció de fer cap spoiler (d’altra banda innecessari, ja que es tracta d’uns fets ben coneguts), Ramon Mercader després de combatre a la guerra del 36 (aquella que en diuen civil) és reclutat i ensinistrat per la temible GPU stalinista per a un objectiu molt concret: liquidar Trotski, exiliat al Mèxic de Cárdenas. Per aconseguir-ho, adoptarà una nova personalitat amb la qual anirà tramant el seu acostament al dirigent rus fins aconseguir els seus objectius fent servir la mentida com a mètode i un piolet com a arma fatal. I tot animat per un fanatisme inculcat per la seva mare, la cubana Caridad del Río, a qui obeeix cegament.
Ben aconseguida l’ambientació dels diferents escenaris (el front de guerra espanyol, París, Rússia i Mèxic) i bones interpretacions dels actors, amb un petit paper a càrrec del català (aquest sí, de veritat) Roger Casamajó.
[Imatge: www.ecartelera.com]

Podria ser pitjor

La pel·lícula El jove Frankenstein va marcar a tota una generació. Estrenada a meitat dels setanta, el seu tractament tècnicament innovador (rodada en blanc i negre quan ja tot era en color) i la manera com abordava humorísticament un tema seriós sinó terrorífic, amb gags ben coneguts, ha fet que s’hagi mantingut en el temps com un film inoblidable. Doncs el seu protagonista, Gene Wilder (Selles de muntar calentes, La dona de vermell) acaba de morir. Una mirada tan inconfusible com la del coprotagonista del film, Marty Feldman (també desaparegut), el jove Frankenstein i Igor, junts en aquell memorable diàleg mentre desenterren un cos al cementiri:

– quina feina més desagradable…

– podria ser pitjor, podria ploure…

I, naturalment, es posa a ploure.

[Imatge: Youtube]

‘Política, manual de instrucciones’

Estem en campanya electoral, oi? Ja casi que m’oblidava. Des que vaig obrir aquest bloc, sempre he mantingut la tradició de dedicar diversos apunts a l’apassionant període (mode irònic, si us plau) que precedeixen uns comicis. Fins avui. He deixat passar els dies sense dir res, indiferent als soporífers, per reiterats, missatges que ens adrecen els líders de sempre que aquesta vegada, com a única concessió al nostre benestar mental, s’han abstingut de penjar-se, figuradament, dels fanals de les nostres ciutats. Amb excepcions.

Però tot i així, el meu interès per la política és massa fort i la meva afició per cada aspecte d’aquesta matèria és massa present com per continuar aquest obstinat silenci, de manera que calia trobar una bona excusa per publicar alguna cosa. La cartellera cinematogràfica ha acudit en la meva ajuda i me l’ha donada (no l’ajuda, ni la cartellera, ni la cosa: l’excusa) amb la pel·lícula Política, manual de instrucciones. Es tracta, ni més ni menys, que d’un documental sobre la gènesi de Podemos com a partit polític, des de la seva assemblea fundacional a Madrid fins als bons resultats obtinguts a les eleccions espanyoles del 20 de desembre. El treball és obra de Fernando León de Aranoa, director d’indubtables bones referències, i el resultat és, des del punt de vista estríctament formal, prou acceptable.

La factura de la pel·lícula va ser ben simple, consistint en diverses càmeres gravant el dia a dia de la formació del partit, actes, reunions, assemblees, congressos, contactes internacionals, tot, fins a totalitzar centenars d’hores de pel·lícula, que van acabar convertides en dues, prèvia acurada selecció del què es podia ensenyar i el què no. I aquí rau l’intríngulis de tot plegat perquè el conjunt ens ofereix una imatge amable i condescendent de la formació morada. No és un video electoral de Podemos però s’hi acosta. Molta reunió de simpatitzants, participativa i xupi-guai, i poca negociació vis-a-vis, molt Equador i poca Veneçuela, molt Pablo Iglesias i poc Juan Carlos Monedero (i encara menys Pablo Echenique, cosa també significativa). Afegim-hi la tesi de que entre el 15-M i Podemos hi va haver un contínuum sense solució de continuïtat, que crec que no és el cas, i tindrem la pel·lícula perfecta per projectar en vigílies del 26 de juny i engrescar les masses. A jutjar per la meva experiència personal (dues persones a la sala de projeccions, contant-me jo) no sé si aquest film haurà fet molt forat entre la soferta ciutadania disposada a anar a les urnes.

[Imatge: www.guiadelocio.com]

 

 

‘Spotlight’

El títol de la pel·licula fa referència al grup d’investigació del mateix nom del diari Boston Globe, que un bon dia comença a indagar en la pederàstia a l’Església catòlica de Massachusetts. Els reporters van estirant dels fils i acaba aflorant tot un entramat, que esquitxa fins i tot l’arquebisbe, del que semblava en un principi uns pocs casos aïllats. Basat en fets reals, més enllà de la denúncia contra una Església que oculta la porqueria dins de casa seva, la pel·lícula intenta transmetre la idea de que és tota la societat la que, per desídia o per conformisme, mira cap a una altra banda quan té coneixement de realitats incòmodes, començant pel mateix rotatiu que tampoc va ser prou diligent en anys anteriors.

El film ens pot recordar All the President’s men (per la trama) i Doubt (per la temàtica). Les semblances amb la primera són ben evidents: uns periodistes joves amb ganes de denúncia, una laboriosa feina d’anar lligant caps, un mitjà de comunicació sotmès a naturals pressions de tota mena i un director que comprèn perfectament el paper que ha de tenir el periodisme en la nostra societat. Igual que a la cinta d’Alan J. Pakula, l’interès no decau en cap moment. Més meritori si tenim en compte que dura dues hores i que per la naturalesa de l’argument els diàlegs són continus i l’acció més aviat escassa.

Un, que és molt malpensat, no pot evitar fer odioses comparacions amb els mitjans de casa nostra, perfectament lligats per imponderables econòmics i obediències ideològiques. Qualsevol semblança entre el Boston Globe i qualsevol dels nostres rotatius és una mera coincidència.

[Imatge: www.imdb.com]

‘Ocho apellidos catalanes’

Prèvia: encara que el tema de les relacions sentimentals inter-autonòmiques m’és d’especial interès, mai no he arribat a veure ni al cinema ni a la televisió Ocho apellidos vascos, l’exitós precedent de la pel·lícula que avui comentem. Els poc engrescadors comentaris que em van arribar d’aquell film (“té alguna escena divertida”, “per passar l’estona”) van fer que passés per complert de les tribulacions entre el sevillà Rafa i la basca Amaia.

Però resulta que l’èxit, almenys de taquilla, ha propiciat una seqüela catalana i aquí ja se m’ha plantejat el dilema de veure-la o no, i ha estat que sí. El morbo de saber què diuen, i què no, i com ho diuen, i com no, hi ha contribuït. Amb algunes prevencions i en terreny diguem-ne identitàriament neutral, això sí: en un cine de les Canàries.

Les crítiques, com se sap, han deixat la pel·lícula a l’alçada del betum. Vulgar còpia de l’original, esquetxos sense gràcia, interpretacions planes… He de dir, en honor a la veritat, que no la vaig trobar tan dolenta com em pensava. Parlo des de la perspectiva més formal, d’anar a veure una comèdia “per passar l’estona”, com se m’havia dit quan es va estrenar la versió basca. Una altra cosa és el fons, el tractament dels tòpics peninsulars i, naturalment, del procés sobiranista, en ple apogeu en el moment d’estrenar aquesta cinta, per alegria dels seus exhibidors.

Pel que fa als tòpics, cap motiu de queixa, per diverses raons. Per començar, tothom rep, sigui quina sigui la seva procedència geogràfica, posició social o activitat professional. A destacar, al respecte, la repassada que es fa del món hipster, francament còmica. En segon lloc, perquè els tòpics són els de sempre (per això són tòpics…) i per tant tornen a sortir els bascos exagerats, els sevillans ganduls o els catalans pesseters. Res de nou. I en tercer lloc perquè si a aquestes alçades algú encara se l’agafa amb paper de fumar quan sent determinats llocs comuns, doncs s’ho haurà de fer mirar.

Això val també amb matisos pel tema llengua, que dóna molt de joc a la pel·lícula (de fet s’hi senten les quatre més importants de l’estat, la qual cosa no hauria de passar desapercebuda). Pot arribar a ser divertit sentir el tal Rafa imitant l’accent català, menjant-se les vocals finals i exagerant les eles velars, ho admeto. El que passa és que, com sempre, amb les llengües no es juga net del tot, i el català continua apareixent com una raresa, com una nosa, com una peculiaritat, és a dir, tot l’equilibri (almenys aparent) de pobles, personatges o tòpics que la pel·lícula reflecteix, desapareix amb les llengües.

Pel que fa al procés independentista, com és sabut, apareix formant part d’una ficció per enganyar una de les protagonistes (oblidable Rosa Maria Sardà), en la línia de Goodbye Lenin! És a dir, la voluntat d’una majoria de catalans (o, com a mínim del 48 %) queda reduïda aquí a una comèdia, a una tramoia, a una mena de caprici local en forma de festa temàtica en un poble medieval decorat amb estelades (per cert, no hi apareix cap bandera catalana, la de tota la vida vull dir). Dóna la sensació de que el missatge de fons és que uns quants catalans “juguem” a països, com els nens juguen a lladres i serenos o a cuinetes.

Però potser l’element per estar-hi més en desacord seria el propi títol de la pel·lícula: la subtil identificació entre Catalunya i una procedència familiar i geogràfica concreta, la inconscient equivalència entre “ser català” i tenir vuit cognoms catalans, la fal·làcia mil vegades repetida per molts, des de La Razón fins a la Chacón (perdó per la rima), la referència a la puresa de sang, tant cara a les Castelles com desconeguda a Catalunya. És que López no és un cognom català? I Rovira, cognom de l’actor malagueny protagonista, què és?

En fi, la sensació que em queda després de veure la pel·lícula és que no cal donar-li més importància de la que té. Ni ofèn, ni tampoc és brillant. Ni ajuda al procés, ni el perjudica. Hi haurà gent que hi riurà molt i n’hi haurà que no els farà pèl de gràcia (les reaccions del públic canari, unes quinze persones a la sala, van ser bastant circumspectes en aquest sentit). Tal dia farà un any.

Com a anècdota personal cal explicar que, anant al cinema de Las Palmas, em vaig creuar pel carrer amb dos ministres espanyols (així, com sona): un era Soria, d’aquella capital, el de les factures de la llum, que em va saludar com si em conegués d’alguna cosa (no és el cas); l’altre era el de Justícia, de nom Catalá (en majúscula), el de les querelles. Aquest no, que no em va saludar.

[Imatge: www.filmaffinity.com]

De París a Roma

Quan es publiqui aquest apunt haurà acabat la multitudinària manifestació a París contra el terrorisme i a favor de les llibertats. Els luctuosos fets dels darrers tres dies han posat de nou a l’actualitat informativa les grans qüestions, els grans dilemes, els grans reptes que les societats del segle XXI, i en particular l’europea, tenen plantejats i als quals no s’acaba de trobar el desllorigador. La gestió de la diversitat cultural i religiosa, l’equilibri entre la preservació de les peculiaritats de les minories i el respecte a uns valors universals, la cerca de la compatibilitat entre el ple exercici de drets i llibertats i un alt grau de seguretat personal i col·lectiva (un dret també, a fi de comptes), la necessària cooperació entre uns estats massa hipotecats per conveniències o interessos particulars en el sempre complicat escaquer mundial, els límits (si n’hi ha d’haver) a la llibertat d’expressió i el significat d’allò “sagrat” en unes societats que els és difícil dimensionar el concepte pel fet de ser necessàriament laiques. I podríem seguir.

Els fets de París també han posat llum sobre les dues xacres de les que hauríem de fugir com de la pesta: la demagògia extremista, que intenta estendre el seu missatge xenòfob dividint la societat i demonitzant determinats col·lectius, i el progressisme banal, comprensiu amb determinats règims polítics i fanatismes. Els primers no tan sols no solucionarien els problemes que plantegen si arribessin al poder sinó que els agreujarien; els segons, amb el seu relativisme, ús de diferents vares de mesurar o simplement silenci còmplice, tampoc ajuden gens a fer llum sobre la solució. La resposta de la societat, immediata, multitudinària, pacífica i festiva, sembla marcar territori davant les dues actituds a evitar i contribueix a donar un punt de serenor i d’esperança al futur que ens espera.

images (7)

La setmana acaba amb la notícia de la mort d’Anita Ekberg i té més relació amb el que hem dit fins ara del que podria semblar. Com se sap, els tràgics fets d’aquests dies tenen la seva causa específica en la publicació, des de fa temps, de dibuixos considerats blasfems o irreverents per una determinada religió. És bo recordar ara que la pel·lícula més coneguda de la voluptuosa actriu sueca, La dolce vita, conté dues escenes que en el moment de l’estrena del film, als anys seixanta, van causar molt rebombori: la primera, l’helicòpter amb un santcrist penjat i saludat per unes noies en biquini (imatge original i onírica, com corresponia a l’autoria de Fellini), i la segona, la pròpia Anita Ekberg, disfressada de capellà, traient-se el barret i deixant anar al vent la seva cinematogràfica cabellera rossa. Oh, escàndol. No tenen res a veure uns dibuixos més o menys passats de rosca amb les avui ben innocents imatges de la pel·lícula, però no crec que la reacció de cap catòlic de l’època, per molt ofès que se sentís, anés més enllà de quatre jaculatòries davant la sala d’estrena…

[Imatges: Vilaweb i genius.com]