Resistir és vèncer

Ja fa un any de l’empresonament de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez. El nostre dret, la nostra necessitat i, fins i tot, la nostra obligació és recordar-ho a cada oportunitat que se’ns presenti, denunciar-ho per tots els mitjans que tinguem a l’abast i solidaritzar-se amb els seus cercles personals. Què menys. Amb aquella desgraciada i injusta decisió, ens volien enfrontats, porucs o desmoralitzats i ja es veu que un any després no han aconseguit almenys el tercer dels objectius, sinó tot el contrari. Cada dia que passa es fa més ignominiosa la situació d’aquests dos compatriotes i tot el que ens arriba d’ells és un necessari missatge de fortalesa, valentia, dignitat i serenor.

L’aniversari m’agafa, casualitats de la vida, llegint un llibre magnífic, El cavaller Floïd, la biografia de qui fou l’ànima fundadora d’Òmnium Cultural, en Joan B. Cendrós. Ahir mateix llegia el fragment que parla de la primera gran dificultat que hagué d’afrontar Cendrós i l’activa entitat cultural que ajudà a crear: als dos anys, el règim franquista ja havia escorcollat i clausurat la seu de l’entitat, que no pogué obrir portes fins alguns anys després. Mentrestant, l’Òmnium sabé entomar la repressió, prosseguí les seves activitats clandestinament i l’experiència serví per enfortir-la i convertir-la en la decisiva, dinàmica i eficaç associació en què s’ha convertit en les darreres dècades. Cent mil socis ho avalen.

Als anys seixanta tancaren la seu però respectaren els seus dirigents; avui, coses de la vida, l’entitat pot funcionar a ple rendiment però té el seu president injustament privat de llibertat sense haver comès cap delicte i ¡sense judici! Ni la dictadura gosà fer això. Avui, superat el desencís que ens suposà assabentar-nos del tancament dels meus dos tocais, la indignació, la vergonya que suscita aquesta situació (almenys a mi) i l’exigència d’una immediata llibertat no han parat de créixer dotze mesos després. És que és molt gros.

Estan resistint i estem resistint, i resistir és vèncer.

Llibertat presos polítics!

[Imatge: elpuntavui.cat]

Injecció de positivitat

Aquest dijous passat, presentació d’El cavaller Floïd a la Cambra de Comerç de Tarragona. Es tracta de la biografia de Joan B. Cendrós, l’amo de l’empresa que fabricava la popular loció per a després de l’afaitada, però també un munt de coses més. Cendrós va ser un element cabdal per a la recuperació cultural del nostre país en els foscos anys del franquisme, un autèntic mecenes que contribuí generosament a múltiples iniciatives: la recuperació de l’editorial Proa (que, lògicament, ha publicat l’obra presentada), el reviscolament de l’Institut d’Estudis Catalans, la fundació d’Òmnium Cultural, la creació del Premi Sant Jordi… Un començar i no acabar d’accions en favor de la llengua i la cultura catalanes quan més falta feia, al darrera de les quals hi havia aquest descendent de vallencs, geniüt i impulsiu, de peculiar aspecte (patilles, camises fosques, corbates blanques) i sobretot optimista. “Una injecció de positivitat”, com digué l’autor del llibre, Genís Sinca, que tingué l’oportunitat d’accés a l’arxiu personal de l’empresari, curosament conservat al seu domicili.

L’acte va anar a càrrec de l’actual presidenta de l’Òmnium al Tarragonès, la Rosa Maria Codinas, el bon amic Joan Masalles, una de les filles de Cendrós i el propi Sinca, amb unes intervencions molt amenes, inclosa una peculiar performance consistent en ruixar el públic amb Floïd, a mode de bateig. No cal dir que l’actual situació política es va colar, inevitablement, en l’acte: l’actual president de l’entitat organitzadora, fundada per Cendrós i presidida a Tarragona per Codinas és encara a la presó tres mesos després, contra tota lògica i tota justícia. Una situació tant dolenta o pitjor que la que li va tocar viure al cavaller Floïd, no debades se’ns va recordar que el franquisme, que va clausurar l’entitat cultural durant alguns anys, mai no es va atrevir ni tant sols a detenir cap dels seus dirigents.

A la sortida va tocar, inevitablement (i en aquest cas amb molt de gust), comprar un exemplar d’El cavaller Floïd, un volum de 600 planes, acompanyat d’un inesperat obsequi: un flascó de l’actual Floïd. Que al nostre país i a la nostra cultura li queden encara un llarg camí per recórrer ens ho diu l’envàs, retolat en (i només en) castellà, amb la indicació de Barcelona (España) com a seu empresarial. Anem planxant i anem arrugant, no hi ha cap mena de dubte.