Carrers de Tarragona: Cardenal Cervantes

Conegut habitualment com Cervantes, a seques, molta gent es pensa que fa referència a l’escriptor castellà i no a Gaspar Cervantes de Gaeta, un dels cinc cardenals que ha tingut l’arxidiòcesi de Tarragona. Comença al carrer Unió, a la cantonada del qual hi ha l’agència de viatges, atenció, By The Face Group: viatges per la patilla? doncs no exactament, anar a la Riviera Maia costa 1.070 euros. Pujant pel carrer trobarem una mena de residència (Pigal) que es fa dir Hotel, i diversos ‘baretos’ (Groove, Pub Bésame, o Helvete, d’ambient gòtic). És una zona amb una certa animació, com es pot veure. Si hi ha gana, podem acudir a La Botifarra o al Pit i Cuixa (gana de menjar, vull dir).

Més amunt trobem un dels laterals del Fòrum, una vorera no massa il·luminada ideal perquè els gossos hi facin el que els seus amos els deixen fer. Al darrer tram de la via, que acaba a Cristòfor Colom, hi té la seva seu la CNT-AIT (sí, encara existeix). I, davant per davant, un garatge que havia tingut un nom ben peculiar: “El Ingenioso Hidalgo”. Si hom s’hi fixa, a la façana encara hi ha restes del rètol. Dic jo que va ser batejat així per algú que, com ja he dit al començament, es pensava que aquest Cervantes era l’autor del Quixot.

[Imatge: sepulcre del cardenal, a la catedral de Tarragona: ferransalacasasampere.blogspot.com]

Carrers de Tarragona: Frederic Mompou

[Reprenc la secció sobre els carrers de la meva ciutat: n’hi ha per donar i per vendre]

El carrer de Frederic Mompou homenatja el conegut músic català (1893-1987), com ho fan altres carrers tarragonins (Felip Padrell, Manuel de Falla o Robert Gerhard) d’un barri que no s’ha de confondre amb el que popularment es coneix com la “zona dels músics”, de la qual està allunyada. Precisament Robert Gerhard és el punt de partida d’aquesta curta via, que acaba a l’avinguda Ramón y Cajal.

Tan curta és que té ben pocs negocis: un saló de bellesa, un gimnàs, un punt d’aquells per donar-se d’alta del llum i el gas i, a l’altra banda, una corredoria (sí, una “corredoria”, sense especificar més). L’interès del carrer és un altre, i és que en un dels laterals hi ha un petit parc que passa completament desapercebut per la gent. Entre que no és gaire conegut i a la via passen pocs cotxes, aquest espai és una illa de tranquil·litat enmig del brogit de la ciutat, circumstància que s’adiu amb l’estil musical de Mompou. El parc es redueix a dos o tres bancs, amb els corresponents grafits, i una atracció per a la canalla, de singular disseny. El seu autor de ben segur no havia dormit gens bé el dia que la va crear (l’atracció, no la canalla).

[Imatge: www.nuvol.com]