Perseverança

Ahir, taula rodona a l’Aula Magna de la Universitat Rovira i Virgili amb el títol “La Catalunya que ve: quina, com, quan?”. El cartell, d’alt nivell, i perdoneu el rodolí: el filòsof Xavier Antich, l’ex-consellera Montserrat Tura, l’ex-vicepresident Carod-Rovira i l’escriptor gallec Suso de Toro.

De fet, de les tres preguntes adreçades als intervinents per tal que les desenvolupessin, únicament van ser contestades el com? i el quan? No va quedar gaire clar “quina” Catalunya volem tots plegats, no sé si perquè es considera una obvietat o justament per la raó contrària, perquè cadascú té la seva pròpia idea de país i l’inevitable contrast entre totes elles dificultaria més la consecució de l’ansiada llibertat. De fet, Tura va ser qui més va reflectir aquesta dicotomia: somia un estat que proclami ben alt els drets i llibertats humans, però sense entrar en la lletra petita.

Més interès hi havia en el com i en el quan, que traduït al llenguatge del públic incondicional present a la sala, volia dir: quan es farà el referèndum? Carod i Tura no es van mullar massa en aquest sentit, deixant que es tirés al trampolí el filòsof Antich qui, precisament per la seva disciplina professional, se li hagués atribuït una major inconcreció. Sobre la viabilitat del referèndum, pactat o no, l’encarregada de refredar il·lusions (o de tirar aigua al vi, com ella va dir), va ser l’ex-consellera socialista, advertint de que un referèndum no pactat amb l’estat (l’únic possible, segons general convenciment) necessitaria igualment alguns requisits internacionals (participació activa de totes les opcions o presència del poder judicial garantint-ne la imparcialitat).

Molt diferent va ser el to general de la intervenció de l’ex-dirigent d’ERC, ferma i controlada però també apassionada, conscienciant igualment de les dificultats presents i futures (l’estat, amb tots els seus recursos legals o il·legals, s’encarrega contínuament de recordar-nos-ho) i encoratjant a seguir endavant, recordant la seva habitual tesi de que el sobiranisme català no és ètnic sinó integrador, no és nacionalista sinó nacional, cosa que li dona la força que té.

L’escriptor gallec actuava una mica com el convidat il·lustre extern a la nostra causa, però respectuós, intervenint en qualitat “d’intel·lectual oficial no-català que entén el nostre problema” i que tracta de reunir complicitats en el seu àmbit professional i territorial. Pel que va explicar, no ha tingut gaire èxit: les ments pensants espanyoles, el sector cultural o l’artistam d’alta o baixa estofa eviten posicionar-se massa a favor de la causa de la llibertat catalana, no fos cas que hi haguessin (hi ha) conseqüències no volgudes.

En resum, potser no va quedar massa concretada quina Catalunya volem ni quan la tindrem exactament (es va dir 2020, Tura vol anar lenta però segura, etc.), però l’acte va deixar una paraula que es va repetir moltes vegades: “perseverança”. Potser aquest serà el mot clau de cara als convulsos temps que s’acosten, ara sí. Serà veritat, definitivament?

[Imatge: ANC Tarragona]

 

Luter a casa nostra

Ahir es va fer la presentació a Tarragona de l’obra de Josep Lluís Carod Rovira Història del protestantisme als Països Catalans. Acompanyat d’un pastor baptista de la capital i de qui fou directora general d’Afers Religiosos (Montserrat Coll), l’autor va explicar, amb les seves habituals amenitat i ironia, els motius que l’havien dut a elaborar el seu voluminós i documentat llibre: el seu interès per tot el que sigui dissidència i el desconeixement de la importància del protestantisme al nostre país.

Efectivament, la història del protestants és una història de dissidència enfront del dogma catòlic omnipresent, i ben car ho van pagar en èpoques pretèrites, com bé documenta l’obra de Carod. D’altra banda, la presència del protestantisme a casa nostra representà la introducció de noves idees procedents d’uns països que (oh, sorpresa) són els més desenvolupats del món. I encara representà també un focus de catalanisme insospitadament matiner: la traducció al català del Nou Evangeli s’avançà en un any a la Renaixença.

Josep Lluís Carod va fer una detallada descripció de tot allò relacionat específicament amb Tarragona i el protestantisme: personatges, escoles… fins i tot el cementiri. La presència d’aquestes confessions a la capital tarragonina té un mèrit especial, atès el pràctic monopoli que ha exercit sempre, per motius obvis, l’Església catòlica. Una presència constant, a vegades discreta o clandestina i, potser per això, poc o gens coneguda. El llibre de Carod és una aportació de primer ordre per tal de que ho deixi de ser.

L’octubre de 2017 farà 500 anys de les famoses 95 tesis clavades per Luter al castell de Wittenberg: tot un programa està en marxa per commemorar-ho com cal. Almenys, ai, a l’Europa més culta i civilitzada.

 

Constitució: esmenes parcials

Ahir al vespre la sala d’actes de Cultura a Tarragona va quedar petita, com se sol dir, per la presentació del llibre Una Constitució per a Catalunya. Santi Vidal en parla amb Marina Llansana. La tríada de ponents justificava certament l’assistència massiva de gent (jo vaig aconseguir una cadira pels pèls): els dos autors, el jutge Vidal i Marina Llansana, i Josep Lluís Carod-Rovira. Potser també l’intensíssim moment polític que estem vivint aquests dies explicava aquesta aglomeració de públic. Finalment, i com em comentà un amic, “Santi Vidal té molt de ‘tirón'” i en puc donar fer per un acte anterior a Tarragona.

No ens enganyem: Santi Vidal té un punt de “jutge estrella”, de vedette, que no sé si a la llarga el beneficiarà o no. De moment se li ha de reconèixer el tarannà valerós que significa haver-se mullat sense mitges tintes pel procés sobiranista, fins al punt de costar-li un sever càstig professional. La raó? Alguns encara no se’n saben avenir: redactar en el seu temps lliure, de forma privada un esborrany de Constitució per a Catalunya.

Doncs bé, l’esborrany ha estat publicat en forma de llibre, acompanyat d’una conversa entre Llansana i Vidal. Més que esborrany, es tracta d’una mena de proposta per ser debatuda posteriorment de forma més extensa i intensa. I jo no vaig perdre el temps perquè ahir a la nit, al llit, en lloc del trosset de novel·la que tocava em vaig entretenir a llegir aquest text volgudament curt (97 articles i quatre disposicions) per marcar distàncies amb la Constitució espanyola.

He de dir, honestament, que no em va acabar de fer el pes la proposta de Vidal i del seu equip. Vidal no és constitucionalista (ni jo tampoc, ni tan sols jurista), i això es nota. La mateixa distribució de títols i apartats peca, crec jo, d’una certa incongruència. Algunes esmenes a fer, no a la totalitat però si parcials, són les referides a temes nacionals. No és de rebut que es declari que “Catalunya limita amb França i amb Espanya”; bonica manera d’abordar els Països Catalans. La Vall d’Aran queda amagada amb tres articles a l’apartat “Poder executiu” i l’aranès queda reduït a cooficial en aquell territori. Parlant de llengües, considero que l’article 4, dedicat al tema, és molt perfectible tant en la forma com en el fons.

El projecte de Constitució fa un esforç important per incorporar valors, conceptes i normes de plena actualitat: els drets socials, la transparència o la limitació de mandats, que caldrà afinar molt més. Incorpora també un posicionament molt radical pel que fa a la defensa, cridat a crear obertes polèmiques: Carod i Vidal, sense anar més lluny, van discrepar-ne elegantment a l’acte d’ahir.

Finalment, a aquest esborrany de Constitució li falta una bona revisió d’estil. Per posar un exemple, l’article 18.4 (que regula el dret de vaga), sembla que ningú no se l’hagi llegit més d’una vegada. Però com va dir ahir Vidal, el text és un punt de partida per a un debat més participatiu, que tindrà lloc els propers i trepidants mesos si la manca de sentit comú dels líders independentistes no ho impedeix.

[Imatge: foto de l’autor]