Ara en trec una, ara en poso una altra (i 2)

Intentava explicar ahir que la confusió entre la defensa dels drets civils i les llibertats polítiques i la construcció de la República està en l’origen de la desorientació en què va entrar el procés sobiranista català des d’aquell 27 d’octubre d’alegries i emocions però també d’incògnites i paradoxes. Treia també a col·lació l’editorial de Vicent Partal (“Farts”) com a exemple d’aquesta falta de delimitació clara entre aquells dos grans reptes que tenim plantejats com a poble, detectable en tota mena d’informacions, anàlisis, fòrums, articles d’opinió, tertúlies, etc. Partal també diu no entendre moltes coses, però les barreja totes: investidures, batalles de partit, vagues de fam, el Consell de la República… Si no comencem per encasellar cada cosa-que-no-entén-Partal (ni jo, ni molts altres), no serem capaços d’avançar amb decisió en cap dels dos objectius.

La lluita contra la deriva repressiva de l’estat, concretada, però no només, en l’esplet d’accions judicials disparades contra els nostres polítics, representants, alcaldes i contra qualsevol que es signifiqués, d’alguna manera, en la consecució del referèndum de l’1 d’octubre, ha de ser objectiu central i immediat de tothom, per radicalitat democràtica, per dignitat com a poble, perquè una gran majoria de la societat així ho sent i perquè apel·la també la resta de l’estat. Aquesta lluita té molts fronts oberts, i tots han de ser eficaços i compatibles. Idees no en falten. I si no són eficaços, respectem-los perquè tota pedra fa paret. Ja n’hi ha prou d’acusacions de “llirisme” contra totes les manifestacions que, amb tota la bona voluntat del món, expressen la seva solidaritat cap els que estan patint les urpes de l’estat. Des de concentracions, sopars grocs o xerrades a convençuts fins a guarniment de balcons o bufandes grogues. El sol fet de que, un any després de l’inici de l’etapa més dura, continuïn amb persistència tantes i tantes mostres de solidaritat ajuda molt més del que es pugui pensar. La comèdia de l’altre dia al balcó de la Generalitat no té res a veure amb tot això, és clar.

L’altra front que tenim obert, el de construcció de la República, va per llarg, mal que pesi al sector que, de forma desconsiderada, és conegut com “independentisme màgic”. Cal seguir jugant les cartes amb la lliçó ben apresa l’octubre de 2017. Sabem què es pot fer i què no, de moment. Cadascú té el seu paper assignat i convindria que, amb la màxima coordinació possible (estratègia comuna, on ets?), tothom es dediqués al que li toca. El govern del president Torra és un govern, al cap i a la fi, autonòmic i hauria de limitar-se a un paper més de gestió. Si no està en condicions de sortir-se del guió (i no ho està, la prova és el sainet de la pancarta), millor que es dediqui a administrar les escorrialles autonòmiques, que no deixen de ser una parcel·la de poder (que bé prou que vam trobar a faltar durant el 155, per cert): hi ha molt camp per córrer. Els esforços per construir la República han d’anar a càrrec de l’exili (magnífica política d’internacionalització, per cert) i el Consell per la República, un organisme que amb el temps haurà d’anar donant fruits, però cada cosa al seu temps. Ara ja no tenim tanta pressa, vist el panorama.

Acabo aquesta llarga perorata, redactada una mica a raig, amb dues aportacions de dos intel·lectuals d’ideologies ben allunyades però que sempre dona bo de llegir o escoltar, com ho han fet a les darreres hores:

Salvador Cardús: “Menys tertúlies i més experts. Menys safareig i més fets. Menys opinió i més informació. Menys demagògia i més arguments. Menys adhesions i més autocrítica. Menys propaganda i més veritat.

L’altre, Antonio Baños: “Ara ens cal més organització, en tots els fronts, també l’institucional, i una certa cordialitat entre nosaltres”.

Ens ho creiem, sí o no?

El president de l’ANC, Jordi Sánchez, contesta avui un article d’ahir de Pere Cardús que, sota l’expressiu títol “Ni caixa de resistència ni hòsties”, es mostra contrari a aquesta iniciativa de l’entitat de Sánchez per preveure les multes a que s’enfronten els principals responsables del 9-N. Em posiciono netament a favor de Cardús en aquesta polèmica (“Qui ho ha dit, que s’hagin de pagar les multes?”, “Però que no havíem quedat que érem sobirans?”), i no entenc massa bé alguna de les afirmacions de Sánchez, quan ve a dir que el que et converteix en un ciutadà lliure de cadenes i vassallatges (o sigui, les multes) és el fet d’haver assumit que cap càstig t’aturarà.

Aquí hi ha un problema de confiança, de creure-s’ho o no: si l’1 d’octubre hi ha referèndum i si aquest serà favorable a la llibertat de Catalunya, com sembla que així ha de ser, a què ve aquesta moguda de la caixa de solidaritat? Les famoses multes (o més ben dit, les responsabilitats civils pel 9-N) s’haurien de substanciar molt després de l’1-O, moment en què, m’imagino, Catalunya estarà lliure de cadenes i vassallatges (ara sí) i totes aquestes causes prèviament patides pel sobiranisme quedaran sobresegudes. O és que el senyor Sánchez no confia plenament en els resultats de l’1-O?

D’acord amb què hem d’assumir que cap càstig ens aturarà, perquè això és el que debilita la posició de l’estat, i d’acord també en què caldrà assumir, quin remei, la pluja de plantofades (de tot ordre, judicials, policials, d’intervenció financera) que fa temps que ens estan caient (i aquest estiu, en forma de diluvi), però preparar una caixa de solidaritat per fer front a uns hipotètics pagaments o multes suposa acceptar els fets com a consumats i posar la bena abans que la ferida.

Això de la caixa de solidaritat ho trobo una mica déja vu, com d’una altra època. Era perfecte davant de lluites polítiques o socials en unes altres circumstàncies, però avui les tornes han canviat. Perquè ningú m’acusi d’insolidari, afegiré que jo també contribuiré, si les coses anessin de mal borràs, a ajudar els encausats pel 9-N. Naturalment. Ja he llegit a les xarxes més d’un que diu que es negarà a ajudar a Mas i companyia, però per motius diferents als exposats per Cardús, i que no són altres que el fet de tractar-se de polítics de l’antiga Convergència i de les seves retallades. Fins aquí arriba la mesquinesa d’alguns.

[Imatge: Vilaweb]