Tot això et donaré

El funicular del Tibidabo es jubila. No ben bé, perquè tornarà renovat i rejovenit, per seguir donant servei a tots aquells que volen accedir al cim de l’emblemàtica muntanya barcelonina sense rendir-se a les servituds del cotxe. Una de les millores consistirà, precisament, en què la capacitat dels nous combois serà molt major que la dels antics i aquest canvi contribuirà en alguna mesura a baixar els fums (literalment parlant) a la meva estimada ciutat de naixement.

En la mateixa línia, l’Ajuntament acaba d’anunciar que a primers d’any començaran les restriccions a la circulació dels cotxes més antics, i per tant més contaminants, dins el perímetre de les rondes en dies i hores determinats, sota multa en cas d’incompliment. Ja han sortit els qui troben pèls als ous a tot, dient que això acabarà perjudicant als més pobres, com a posseïdors de vehicles més vells o de segona mà. Altres han dit que tot depèn de l’ús que se’n fa: un cotxe nou que circuli molt contamina més que un de vell que casi no es toqui. No res, ganes de tocar el voraviu. Els cotxes de benzina anteriors al 2000 (crec que aquesta és la barrera) han de passar a millor vida, com ja han passat, llastimosament, mils i mils de persones víctimes de la contaminació ambiental provocada pels cotxes, independentment de la seva antiguitat i de la posició social dels seus propietaris.

És d’esperar que les administracions continuïn les mesures en aquesta línia, complementant-ho amb la tan necessària promoció, en quantitat i qualitat, del transport públic: acabar les línies començades, incrementar les freqüències de pas, modernitzar els vehicles, continuar les millores en accessibilitat, senyalització, seguretat o comoditat, introduint noves modalitats de pagament que engresquin el ciutadà a fer servir més el metro, el tramvia o l’autobús, tot perquè vagi arraconant sempre que sigui possible els artefactes pol·luents privats, tinguin les rodes que tinguin.

Adéu, funicular! Recordo amb molta nostàlgia haver pujat en els teus vagons que a mi em semblaven (anys 60) el súmmum de la modernitat i que ara hem vist que han arribat a l’obsolescència, suposo que no programada en el moment de la construcció. Recordo els cartells amb la família Ulisses (del TBO) fixats a cada un dels pals que sostenen els fluorescents i la catenària de la instal·lació i que, òbviament, ens cridaven molt l’atenció. Algú sap què se’n va fer? Temo que en algun moment fossin retirats i “reciclats”, com passa amb tantes mostres d’aquest petit patrimoni de poc valor. També devia córrer la mateixa sort un curiós dibuix de la Torre Eiffel, situat just a la cota dels 300 metres de la muntanya, indicant per tant que el Tibidabo és molt més alt que la torre parisenca. Em produïa una mena de vertigen cada vegada que superàvem aquest punt.

Sembla ser que el nou funicular, a més de tenir molta més capacitat, es concebrà com una mena d’atracció més del parc. És d’esperar que aquesta nova innovació no segueixi desvirtuant-lo. L’encant del Tibidabo era, justament, el seu caràcter ingenu, infantil, demodé… La necessitat de reviscolar-lo (que no dic que no fos inevitable) va animar a “modernitzar” estèticament les instal·lacions i l’únic que s’aconseguí és desnaturalitzar-les i fer-li perdre l’encant. Veurem quin resultat donen aquestes noves transformacions. Donem-los el benefici del dubte.

[Així el recordo, sense decoracions absurdes ni grafitis; imatge: pinterest]

Cinc de sis

No, no és cap castell: són les previsions electorals de diumenge passat (més aviat desitjos personals) que vaig pronosticar en aquest mateix bloc i que s’han complert. Gairebé les encerto totes.

  1. A l’Ajuntament de Tarragona, la suma de les quatre forces catalanistes i progressistes ha aconseguit arribar a la majoria absoluta (14 regidors) i, d’aquesta manera, plantejar-se la possibilitat de posar fi a dotze anys de Ballesteros i substituir-lo per Pau Ricomà (ERC). Les converses s’han iniciat, però no serà fàcil posar d’acord aquesta formació, Junts per Tarragona, CUP i Podem. L’experiment, que seria interessant en termes d’alternança política i higiene democràtica, estarà farcit, si qualla, d’amenaces de tota mena.
  2. A Altafulla, l’EINA (versió local d’ERC) ha guanyat i el seu cap de llista, l’amic Jordi Molinera, serà el nou alcalde amb el previsible suport de Junts per Altafulla (Hèctor López Bofill). Una campanya constant i treballada (em consta) ha fet possible una merescuda victòria. Enhorabona!
  3. ERC ha guanyat, per la mínima, a Barcelona, tal i com vaig expressar en el meu apunt. L’actualitat està copada pel joc de pòquer que estan lliurant fins a cinc formacions polítiques per resoldre qui governarà la Ciutat Comtal i qui alçarà la vara d’alcalde. Les notícies que ens arriben retraten molt bé què és la política post-electoral: Manuel Valls (C’s) ja no troba que Colau (BeC) sigui tan populista i tan no-sé-què, si del que es tracta és barrar el pas a Maragall perquè, oh escàndol, és d’ERC i per tant independentista. Partit que, sigui dit de passada, continua sentint-se dir que torna traïdorament a la cleda autonomista i eixamplabases, per part del sector més apressat i ventilat de l’independentisme nostrat.
  4. L’única errada en la meva particular quiniela fou la no entrada al consistori barceloní de la llista de Jordi Graupera. Es podran criticar moltes coses de l’experiment d’aquest filòsof, de dividir el vot, de ser una colla d’il·luminats (“secta daviniana, van arribar a dir-los)… però el cert és que ha estat una estimulant alenada d’aire fresc en el resclosit món de la política partidista (d’aquí les crítiques, és clar), amb imaginatives propostes ideològiques i innovadores formes d’ordenar la participació política que, tard o d’hora, s’aniran obrint pas fins a generalitzar-se.
  5. En cinquè lloc, expressava la meva frisança perquè l’independentisme arribés al somniat 50 % dels sufragis al Parlament. Sembla que hi ha disparitat d’opinions sobre això i no han tardat a sortir els nostres més conspicus homo obsessus independentistes que, calculadora en mà, han demostrat que s’ha passat la desitjada ratlla. Això sí, amb alguna trampeta al solitari (que si els vots en blanc no compten, que si falten vots de l’estranger, que si cal comptar els Pirates com a indepes…). Faré la vista grossa i acceptaré els raonaments com a animal de companyia, tot sigui per omplir més el farcell de les bones notícies que ens estan arribant de l’exterior aquests dies.
  6. I, efectivament, quatre són els europarlamentaris dels nostres que han estat escollits (Puigdemont, Junqueras, Comín i Riba). Clara Ponsatí es podrà incorporar a la llista per una insospitada carambola: el Brexit de mai acabar i posar-se en pràctica deixarà lliures un munt de seients al Parlament Europeu, que seran redistribuïts entre la resta d’estats.

Cinc de sis. Aquests dies torno a veure l’ampolla mig plena.

[Imatge: elnacional.cat]

Posats a mullar-se

Jo també vaig trobar fora de lloc l’escena de les patadetes a l’aigua per part dels alcaldables barcelonins, una innecessària frivolitat quan precisament un dels que hauria de participar a la foto no ho podia fer perquè és a la presó amb la necessària connivència de tres partits que sí que hi participaven. Fa fins i tot estrany que la cap de llista de la CUP s’avingués a aquella comèdia, ideada per cert pel diari del señor conde. En realitat fa molts anys que critico aquesta pràctica periodística, que allunya més que apropa el ciutadà de la política. Però bé, tal dia farà un any, com tantes coses.

Com que del que es tracta, pel que sembla, és de mullar-se, jo també ho faig formulant una porra-desig sobre els resultats que, a partir de les vuit, ens oferiran les cadenes televisives en aquell festival de coloraines, formatgets i hemicicles virtuals amenitzats amb una banda sonora de tons dramàtics quan no irritants.

Són sis desitjos-possibilitats raonables. Aquests són:

  1. Que els partits independentistes i progressistes obtinguin majoria absoluta a l’Ajuntament de Tarragona.
  2. Que els amics Hèctor López Bofill o Jordi Molinera s’alcin amb la victòria i esdevinguin alcaldes d’Altafulla un dels dos (he de salomònic en aquest cas).
  3. Que un partit independentista guanyi a l’Ajuntament de Barcelona.
  4. Que la llista de Jordi Graupera entri en aquest ajuntament (ni que sigui de correctiu per als partits tradicionals).
  5. Que l’independentisme obtingui més del 50 % de vots a les eleccions al Parlament Europeu (ja seria hora d’assolir el somniat llindar-fetitxe).
  6. Que entrin a l’esmentat parlament un mínim de quatre diputats independentistes (s’entén que catalans, m’és igual els noms).

Ja està dit. A veure què puc celebrar demà i què no.

[Imatge: territoris.cat]

Enhorabona

Ahir va acabar la primera fase de les primàries a les eleccions municipals de Barcelona, amb la previsible victòria d’un dels principals impulsors d’aquest procés, Jordi Graupera. Ens hem de felicitar d’aquesta iniciativa, de la seva organització, de la seva participació, dels seus resultats i del seu fair play, d’una estimulant experiència del que haurà de ser, més prompte que tard, la manera lògica i democràtica de decidir qui ha d’ocupar els diversos nivells de representació política de la nostra societat.

No és estrany que els mitjans de comunicació no s’hagin fet prou ressò d’un procés democràtic i transparent d’aquestes característiques, un contrast amb les formes encara omnipresents en les formacions polítiques tradicionals, dominades per ‘cambalaches’ en despatxos i petits comitès, fidelitats canines o lideratges sospitosament indiscutits. Si hem de construir una República, haurà de ser de nova planta (amb perdó) i un dels seus valors bàsics haurà de ser la radicalitat democràtica en l’elecció de representants i en la presa de grans decisions.

Aquestes flamants maneres de concebre la cosa pública ja comencen a ser enteses per algunes formacions polítiques (Solidaritat des de fa anys, Demòcrates, la CUP en part i, possiblement, la nounada Crida Nacional) i confiem que ben aviat ho facin la resta, si realment entenen que això de la República no va de records antics ni de gestos buits de contingut sinó de donar forma i fer efectives les demandes de la nostra societat en ple segle XXI.

Enhorabona a Jordi Graupera. He seguit fins on m’ha estat possible la seva campanya, les seves estimulants idees de filòsof i de polític sobre què ha de ser la Barcelona dels propers trenta anys, i les seves propostes més concretes sobre els grans reptes que té com a ciutat i com a capital, l’habitatge, el turisme o la mobilitat. Alguns dels atacs o menyspreus que ha rebut em confirmen que ell i l’experiència electoral que ha ajudat a fer rodar estan al costat correcte de la història.

[Imatge: elcritic.cat, foto: Jordi Borràs]

Foc nou

S’acusa al nostre Govern de pensar i preocupar-se només del “procés” (pronunciat amb sorna) i no de “les coses que importen a la gent”, és a dir, salut, escoles, habitatge, infraestructures, pensions… Ho diuen, curiosament, els que tot el sant dia fan declaracions, formulen preguntes al Parlament, manipulen informacions i burxen obsessivament al voltant del “procés” mentre no se’ls coneix cap mena d’iniciativa o proposta sobre “les coses que importen a la gent”.

Bé, avui el Govern ha tingut una nova oportunitat de desmentir la xerrameca espanyolista amb la inauguració del primer tram de la línia 10 Sud del metro de Barcelona (amb dues estacions, Foc i Foneria, a les quals s’afegiran dues més el 2019). Una infraestructura llargament esperada pels veïns de la Marina i la Zona Franca, una “cosa que importa a aquella gent”, que millorarà la seva mobilitat i que els permetrà desplaçar-se de forma més ràpida, còmoda i segura cap a l’Hospitalet de Llobregat, la resta de Barcelona i també l’Aeroport.

Cap de les màximes autoritats s’ha volgut perdre l’esdeveniment i així, juntament amb l’alcaldessa Colau, el vicepresident Aragonès i el conseller Calvet, el president Torra ha pogut tallar la cinta (és un dir, ara s’accedeix a les instal·lacions amb la targeta) i escenificar així l’entrada en servei del tram de metro, honor que també van experimentar en el seu moment el president Puigdemont i tots els seus antecessors. Cap càrrec s’ha volgut perdre l’esdeveniment però un, malauradament, no hi ha pogut ser present, el conseller Rull, injustament empresonat per aquells que tant pensen en “les coses que importen a la gent” i qui més es mereixia ser present a l’acte. Un record per a ell, avui especialment.

Encara que l’acte havia de ser notòriament protocol·lari, el president Quim Torra no s’ha estat de recordar l’endèmic dèficit d’infraestructures en general i de transport ferroviari en particular que pateix Catalunya per part de l’estat, amb la molt significativa dada de que aquest no ha construït ni un quilòmetre de via fèrria al nostre país en els darrers quaranta anys, oposant-ho a l’expansió del metro barceloní i dels Ferrocarrils de la Generalitat. Són les coses que importen a la gent i ja es veu a qui preocupen i a qui no.

[Imatge: ccma.cat, foto ACN]

 

Divagacions estiuenques

Sembla que la meteorologia, encertant o no els dictats de Tomàs Molina i companyia, s’ha decidit a compassar-se amb el calendari i oferir-nos el que toca al juliol: calor, xafogor i puntuals tempestes mal repartides. Com que el termòmetre s’enfila per sobre dels 30 graus (casi 40, combinant-ho amb la humitat ambiental), la massa cerebral tendeix a reblanir-se, de manera que és possible que qualsevol informació que ens arribi sigui processada de manera no prou correcta. A mi em passa que aquests dies, sentint algunes notícies, m’assalta el dubte de si no les he entès del tot, fruit segurament de la calitxa a què feia referència. Diversos exemples (tranquils, cap de les informacions té res a veure ni amb el procés, ni amb les “llarenades”, ni amb coquetejos monclovites):

Una expedició de nois a la remota Tailàndia queden atrapats a dins d’una cova sense poder sortir per culpa d’unes inundacions. Gran notícia estival. Els nois són tailandesos, detall important a l’hora de contrastar-ho amb l’ampli desplegament de què ha gaudit l’accident a les nostres latituds, explicable només pel decaïment del ritme trepidant de l’actualitat quan arriba juliol. Ja tenim de què parlar molts dies, o això ens temíem quan algú va afirmar, ben agosaradament, que els nois estarien mesos (sic) tancats a la cova sense poder sortir, cosa que, afortunadament, no ha passat perquè ja estan tots sans i estalvis en un hospital. A veure: jo, que com és obvi, ni he estat mai a l’escenari dels fets, ni en conec cap detall, ni tinc cap idea ni d’espeleologia, ni de submarinisme, ni de salvaments, vaig veure ben clar des del minut u que l’aventura tindria un final ràpid i (sense ironies perquè parlem de Tailàndia) feliç, com així ha estat. Les mateixes persones que van poder entrar a la cova, per molt estreta que fos, també en podrien sortir després, encara que fos amb ajuda, dic jo. Em pregunto de qui va ser la idea de pronosticar que el problema duraria mesos, si no fos per convertir-lo en un xou mediàtic per fer bullir l’olla.

Posant-nos més seriosos, ja hi ha qui ha tret a col·lació molts altres nois i nens i adults que també precisen un salvament mentre naveguen en fràgils embarcacions molt més a prop nostre, sense que s’hi destinin tants desplegaments mediàtics, logístics o sanitaris: tot el contrari, les ONG que fan el que poden per ajudar aquests pobres desgraciats encara són acusats de col·laborar en el tràfic il·legal d’immigrants. Com hi ha món.

La segona notícia que m’he hagut de llegir dues vegades ha estat la decisió del grup municipal d’ERC de Barcelona d’impugnar la dedicació d’un carrer a un alcalde republicà de Santa Coloma de Gramenet represaliat i afusellat pel franquisme. La raó? Cordeu-vos: no complia amb una norma sobre la paritat de sexes que, pel que sembla, hi ha prevista a l’hora de batejar vies públiques. Ras i curt, l’alcalde (de nom Celestí Boada) va cometre l’error de néixer (i morir de forma tràgica) home, i el seu ampli historial esquerranós i antifeixista no ha servit de res davant de tan implacable argument. La notícia no passaria de ser una nova i vergonyosa mostra de papanatisme progre (com bé va titllar-la Quim Monzó), sinó fos perquè la resta de grups polítics no havien posat cap objecció a l’assumpte. No sé com ha acabat tot plegat, però Esquerra es va cobrir de glòria.

La tercera notícia també toca el cada dia més relliscós tema de la igualtat sexual i la lluita contra el masclisme. En plena efervescència de les festes de San Fermín, origen de fets reprovables i que van donar lloc a escandaloses decisions judicials de tots conegudes, el govern espanyol proposa com a solució que el consentiment de la dona per a una relació sexual ha de ser un “sí” explícit, sense dubtes ni condicions. Això està molt bé i vull creure que tots compartim la filosofia (entre d’altres raons, per evitar sentències que ens cauen de les mans al llegir-les) però pregunto com quedarà constància d’això a l’hora de la veritat? Circula per la xarxa una facècia consistent en un document on els dos interessats en el futur encontre sexual han de signar conforme estan plenament d’acord en consumar-lo. Què més li caldrà a la dona perquè quedi clar que la relació és consentida? Arribarà el dia que hi hagi d’intervenir un notari perquè aixequi acta de la cita i de les intencions lúbriques del personal?

Bé, sembla que tantes divagacions estivals han aconseguit el què em proposava: oblidar-me de la calor.

[Imatge: wisegeek.com]

A la sisena va la vençuda (crònica de l’11-S)

A la sisena va la vençuda? Queden dues setmanes per saber-ho. Aquesta és la crònica personal de la festa reivindicativa d’ahir, Onze de Setembre.

  • L’autobús ens trasllada de Tarragona a Barcelona a última hora del matí, fent la seva entrada per la Diagonal. A pesar de que els escenaris de la manifestació (Passeig de Gràcia i carrer d’Aragó) son prou llunyans, l’animació de gent és ben notable. Entre la gernació que, com si ja es tractés d’un ritual, avança pel carrer amb samarretes multicolors i estelades, sorprèn la presència de la Mulassa de Valls, una bèstia de notables dimensions.
  • A la gent de Tarragona ens ha tocat el tram de la plaça Letamendi. No serà massa sorprenent si dic que no tenia idea de qui era aquest senyor: fou un il·lustre metge, filòsof, polemista, músic i pintor del segle XIX. Un que va fer tots els papers de l’auca, una mica com els que ens hem concentrat cada Onze de Setembre, que també hem hagut de fer de tot, vies, punts, ve baixes… Aquest any toca fer una creu, signe que admet moltes lectures.
  • Com que falten encara dues hores, la nombrosa gent es distribueix per bancs, parterres o directament al terra per dinar. És la servitud que té convocar la manifestació al simbòlic minut 17:14, que obliga la nombrosíssima presència de forans a fer un mos en aquestes condicions. Si l’any que ve cal tornar a fer-la (esperem que ja no), proposo unes hores més tardanes.
  • Em menjo apressadament dos mini-entrepans que duc de casa, però em falta el cafè. Entrem a un atapeït local de nom admirablement multicultural (L’Olla de Si Chuan). Per fer el cafè però també per anar al lavabo: el de dones presenta una cua interminable, mentre que al d’homes en surt algú que comenta satisfet: “no hi ha com ser home”. Ui el que ha dit.
  • Ens situem a la zona d’ombra de la plaça Letamendi, justament rere l’Agència Tributària espanyola. Tot un estímul, si no en teníem prou, per cridar i reivindicar el de sempre. Comença la fase d’aglomeració i cops de colze (allò dels 4 manifestants per metre quadrat que permet aquells càlculs tan pintorescos el dia següent). És el moment oportú perquè intenti travessar la gernació humana un carret de venda ambulant carregat de begudes, llaminadures i bosses de patates fregides que, efectivament, passa.
  • El temps és magnífic, sol amb alguns núvols, temperatura suportable, brisa agradable. El vano de cartró que anava amb el kit no arriba a sortir de la pràctica motxilla. L’espera fins al moment culminant no es fa llarga. Corprèn el minut de silenci per les víctimes dels atemptats, respectat escrupolosament pels assistents i seguit d’un esclatant aplaudiment. No totes les societats estan capacitades per fer-ho.
  • Com ha quedat dit, es veuen tot tipus de samarretes, tal i com demanaven els organitzadors. Jo he extret del meu particular fons d’armari sobiranista la blanca del 2015 (la Via Lliure). El capítol vexil·lològic també és multicolor, banderes amigues d’Euskadi, Galícia i Còrsega. Sorprèn un mix estelada+bandera de Tarragona i una estelada verda, que no havia vist mai. Per reflexionar també la presència d’una bandera del Canadà (aquell estat que sí va permetre un referèndum al Quebec) i una altra d’Espanya, republicana, (que se suposa, i és molt suposar, que faria el mateix amb nosaltres).
  • Ens passa per sobre la immensa pancarta que dona sentit a la coreografia, diguem-ho així, d’enguany. Seguint les instruccions rebudes, els assistents ens afanyem en col·locar-nos la samarreta groc fluorescent, traient-nos o no la que duem posada. El fet em recorda els Jocs Olímpics i aquella gegantesca bandera per damunt dels atletes i que serví, catxondo dixit, per amagar l’orgia més gran de la història. Avui no, que està ple de canalla i de tietes de l’ANC.
  • Una mica abruptament, l’acte s’acaba i la gent comença a dispersar-se. Baixem pel carrer Enric Granados i ens asseiem just davant del Seminari a descansar a l’ombra. La via és peatonal i sembla una mena de rambla per on desfila tothom: barcelonins, manifestants i turistes. Gent de totes les edats, procedències, físics i abillaments; fins i tot observo una pubilla (vestida de pubilla, vull dir) que corre com una exhalació carrer avall i que dona la nota surrealista a la jornada.
  • Mentre estem asseguts, prenc notes d’idees per aquest bloc, moment que aprofita ma cunyada per queixar-se amargament de que no la cito mai. Doncs avui ho faig amb molt de gust. Gran persona, ma cunyada. I gran cuinera, també. De la Conca de Barberà. A l’anada m’ha ensenyat fotos del seu darrer viatge a Perpinyà i Carcassona, ciutat aquesta darrera d’innegable interès i atractiu. La posarem a la llista de viatges pendents.
  • I parlant de viatges, l’autocar (nou i amb aire condicionat) ens retorna a Tarragona, la ciutat que passarà a la història per tenir un alcalde més preocupat per donar nom a un Seat que per facilitar als seus conciutadans l’exercici del més elemental dels drets democràtics: votar. Però bé, és el que hi ha. Ja trobarem la solució. A grans mals, grans remeis.

Emocions d’un vespre d’agost

Colpit per l’atemptat d’aquesta tarda. Entristit per les víctimes. Agraït per l’eficaç funcionament de l’operatiu de seguretat. Indignat amb la lectura de determinades piulades. Orgullós de la meva societat, del meu país i de la meva ciutat de naixement. Esperançat en la consecució del final d’aquesta barbàrie mundial. Convençut, més que mai, en la defensa de la llibertat i la tolerància, sense pors ni condicions.

Amics per sempre?

Avui fa vint-i-cinc anys de l’obertura dels Jocs Olímpics a Barcelona. Com ja està passant de fa temps amb la transició política, ara toca revisar críticament aquell esdeveniment esportiu i posar-lo a caure d’un burro. És fantàstic: el que fins fa quatre dies concitava una aprovació majoritària, de cop i volta li surten mil pèls als ous: especulació urbanística, espanyolització… res que no se sabés, però que ningú no es preocupava de posar-ho en valor en el mercat de la disputa pública. Potser perquè, com en el cas de la transició espanyola, la realitat dels Jocs de Barcelona no va ser ni exemplar ni modèlica però va ser l’única possible, ateses les complexes circumstàncies que els rodejaren. De manera que trobo una mica sobrers aquests blasmes generalitzats contra Barcelona’92.

Amb una excepció: la razzia contra independentistes (la “garzonada”). En el moment de produir-se, la meva reacció va bascular entre un desig no especialment vehement de que els deixessin anar de seguida (en aquella època jo militava a ERC) i l’íntima convicció de que “alguna cosa hauran fet”. Vint-i-cinc anys després, i a la vista de les informacions que han anat apareixent sobre aquell cas, m’avergonyeixo sincerament d’aquella actitud meva: jo, i una majoria de la societat no érem prou conscients d’aquella flagrant violació de drets humans,  una mostra tenebrosa del que, amb els anys, s’està convertint en una practica cada vegada més habitual.

Per la resta, els Jocs van tenir els seus aspectes bons i dolents, i això ja va a percepcions, opinions i gustos de cadascú. No em va agradar el Cobi i tota aquella estètica infantiloide de Mariscal, i sí que em va agradar Freddy Mercury i Caballé cantant a la meva estimada ciutat de naixença. No em van agradar els Manolos o les sevillanes i sí les tenores de l’orquestra daliniana. També cal valorar el paper dels voluntaris, la molt bona organització i l’absència de grans corruptel·les (fins ara, i creuem els dits).

No he parlat d’esports en concret perquè no és una cosa que segueixi massa, i menys si els seus protagonistes ho són sota una bandera concreta si us plau per força, de manera que no sóc capaç ni tan sols de recordar noms o equips concrets i associar-los a una gesta o una anècdota. En tot cas no vaig assistir a cap de les competicions que es van celebrar. Sí que em vaig desplaçar un vespre a Barcelona per viure en directe aquest vaporós concepte anomenat “esperit olímpic”, i sí, es vivia un ambient joiós i distès en la gent que anava i venia pels exteriors de l’estadi olímpic, sota la torxa olímpica. Ara ens expliquen, com a gran cosa, que allò de L’arquer i la fletxa encesa ja estava preparat perquè no fracassés: jo sempre en vaig estar convençut, però era una altra de les coses que se’ns va amagar o tergiversar i que justifiquen, d’alguna manera, la relectura que estem vivint aquests dies de l’aventura olímpica.

(Imatge: www.enciclopedia.cat)

 

A can seixanta

‘Can Seixanta’ fa referència a un lloc on impera el desgavell i la desorganització. L’expressió, molt barcelonina, ve a significar més o menys el mateix que “casa de barrets” o, directament, “casa de putes”. La dita prové d’una fàbrica tèxtil del Raval de Barcelona, concretament del carrer Riereta números 18, 20 i 22, la suma dels quals dóna seixanta, origen (poc versemblant, segons els estudiosos) del nom. El cas és que el propietari de Can Seixanta era més donat a muntar trobades gastronòmiques i saraus diversos amb la Colla de l’Arròs que a preocupar-se pel dia a dia del seu negoci, i d’aquí ve l’expressió.

La meva vida també acaba d’entrar, en certa manera, a “can seixanta” perquè aquests són els anys que des d’avui em separen del meu naixement. Dic en certa manera perquè no em considero una persona desorganitzada ni sóc de colles, gastronòmiques o no. Si de cas, barceloní: de fet és una expressió que a casa l’havia sentit dir i que, com moltes, s’està perdent llastimosament.

Com es deu dir en català sesentón? Què passa quan una persona arriba a la seixantena? Em sobrevindrà inexorablement la decadència física i mental amb què, sigui dit de passada, també m’amenaçaven als quaranta i als cinquanta? De moment, les perspectives són poc afalagadores i conviden més aviat a fugir (no sé a on, clar): pensar en una jubilació que encara tardarà, alarmar-se per petits oblits o dolors corporals, començar a vacunar-se contra la grip… Quin panorama.

Se suposa que cal ser optimista, també ara. Se suposa. Apel·lem, doncs, al més optimista i vital dels nostres personatges públics, Joan Manuel Serrat, aquell que cantava que feia vint anys que feia vint anys que tenia vint anys el dia que va bufar seixanta espelmes. Ja ha plogut bastant des d’aquell dia, i ben “sandunguero” que se’l veu, al noi del Poble Sec. Barri, per cert, ben proper a Can Seixanta.

[Informació extreta de Sàpiens, setembre de 2014; imatge: Pinterest]

 

Goril·les i altres bèsties

Ahir va fer cinquanta anys justos de l’arribada de Floquet de Neu a Barcelona, rebut amb tots els honors, inclosos els dispensats per l’alcalde de l’època, Porcioles. El petit goril·la albí fou tota una sensació a la trista Barcelona dels anys seixanta i en pocs anys es va convertir en una icona de la ciutat.

Floquet de Neu (que en aquells temps tots coneixíem, quin remei, com Copito de Nieve) fou allotjat al Zoo de la ciutat comtal, on formaria una família i hi moriria  molts anys després. No recordo la seva arribada però sí haver-lo vist, anys després, en les seves dependències, rosegant fulles i plàtans. No mentiré si dic que fa trenta anys que no trepitjo el zoo barceloní, i temo no poder tornar a fer-ho si prosperen les cada vegada més insistents opinions de que aquest tipus d’instal·lacions caldria que fossin clausurades. No entro en el debat, tenen raó tant els que defensen el caràcter didàctic dels zoos (i més a les grans ciutats) com els que objecten que es tracten de dipòsits completament inadequats per a éssers vius lluny dels seus hàbitats naturals. Em quedo amb el record de les meves visites al zoo dels 60 i 70: aquells micos de cul vermell, aquells elefants de generoses pixarades o aquells dofins d’àgils salts, fent companyia a la Dama del Paraigües, el gran monument oblidat dels barcelonins.

[Imatge: ajuntament.barcelona.com]

Què en pensa Jordi Bilbeny?

El sector pentinagats de la CUP durà al proper ple de l’Ajuntament de Barcelona un tema de la màxima preocupació ciutadana: retirar l’estàtua de Colom del centenari monument situat al Portal de la Pau. L’argument que sustenta tan estrambòtica proposta és perquè aquell navegant simbolitza l’inici de la colonització hispànica al denominat nou continent, amb tota la tirallonga d’injustícies i salvatjades, de tot ordre, que aquella va comportar.

La notícia de la proposta, per cert estratègicament molt ben col·locada a setze dies del 12 d’octubre, suscita comentaris de tota índole i se me n’ocorren uns quants. Que el pobre Cristòfor Colom sigui ara objecte d’oprobi i proscripció en la seva qualitat de colonitzador, conqueridor, esclavista i no sé quantes coses més, trobo que és agafar el rave per les fulles, la veritat. Encara que qualsevol fet o personatge històric no pot ser assumit de forma acrítica, sí que s’ha de tenir en compte el context de cada època en què succeïren els fets o visqueren els seus protagonistes, sobretot si ha transcorregut la gens menyspreable xifra de cinc segles (i escaig). I això val també per tot el que va passar després, des de matances d’indígenes fins a assimilacions culturals, lingüístiques o de maneres de viure, passant pel saqueig de tota mena de riqueses o matèries primeres, una realitat condemnable de totes totes però que tampoc justifica una actuació urbanística de caire inquisitorial, justament un dels aspectes condemnats.

Seria Barcelona igual sense el monument a Colom i sense el seu emblemàtic dit? La figura s’ha integrat plenament al paisatge urbà i social de la ciutat i no sembla bona idea retirar-la del seu emplaçament original, encara que segons la proposta cupaire sigui per exposar-la en algun recinte tancat i “contextualitzar-la”. Ara s’ha posat de moda contextualitzar-ho tot: que contextualitzin la figura de Colom en la realitat en què va viure, tal i com defensava en el paràgraf anterior.

Si haguéssim de fer un minuciós examen de la biografia de cada personatge que disposa d’un monument a les nostres ciutats, examinant fets, actuacions, omissions, afirmacions o silencis, quants en quedarien en peu? Amb quin criteri jutjaríem què? És per reflexionar-hi. Sense moure’m de Tarragona, la meva actual ciutat: és desitjable per a la pacifista CUP que l’almirall Roger de Lloria hi tingui un notori monument al Balcó de la Mediterrània? Tolerarà l’assembleària i democràtica CUP que l’estàtua d’un emperador romà (August) presideixi un bucòlic racó del Passeig Arqueològic?

Però el primer que se m’ha acudit quan m’he assabentat de la insòlita proposta va per una altra banda. Després de l’ímproba tasca d’investigació i difusió que ha realitzat un determinat sector de la historiografia del nostre país per tal de demostrar la catalanitat del navegant, amb innegables intencions polítiques, ara resulta que ens l’hem de treure de sobre perquè era un pèrfid esclavista. Si així se’l considera, encara hi haurà interès per defensar que era català, com sosté des de fa temps, amb encomiable perseverança, Jordi Bilbeny? Ens agradaria molt saber l’opinió que li mereix la pensada cupaire.

Les super-illes del super-Ajuntament

L’Ajuntament de Barcelona ha tingut a bé implementar, a títol experimental (ai, els experiments!) una super-illa al Poblenou. Resumint molt, es tracta de delimitar nou illes de l’Eixample, restringir-ne el trànsit rodat i alliberar espai per posar-lo a disposició (retornar-li, de fet) del vianant. El rodatge dels primers dies d’aquesta provatura ha estat diguem que molt millorable.

Millor que no jutgem aquesta idea i la seva aplicació de forma precipitada. No es tracta de cap “colouada” ni d’una ocurrència del Partit Comunita, perquè qui va posar en consideració les super-illes com a possible solució a problemes de mobilitat, contaminació i recuperació ciutadana de l’espai urbà va ser l’alcalde Trias (en honor a la veritat, cal dir que, al seu torn, la primera idea és de tècnics de l’època maragalliana, si no vaig errat).

Deixats de banda els prejudicis, doncs, cal dir que l’objectiu que anima la implementació de les super-illes és molt positiu: estic completament d’acord a limitar al màxim la circulació de vehicles privats pels carrers no principals de les grans ciutats i que les voreres i altres zones destinades a la mobilitat personal siguin àmplies i expedites d’obstacles o elements molestos. La super-illa oberta aquests dies , ja anava amb aquesta intenció ja, però… Aquí comencen els problemes: resulta que ha donat ben bé la impressió de que s’ha pres la decisió d’un dia per l’altre. Potser diumenge a la nit l’alcaldessa Colau va trucar a la regidora competent (és una regidora, el que no sé és si és prou competent) i li va dir: “demà a primera hora talla els carrers tal, tal i qual, posa-hi quatre senyals indicant-ho i avisa la premsa per la foto”. No va anar així, naturalment, però un intens aroma a provisionalitat i descoordinació sembla detectar-se en tot l’operatiu. Proves? Un autobús, que se suposa que estava avisat del canvi de recorregut de la línia, va quedar atrapat en una cantonada, de la qual va haver de sortir no sense dificultats. Més proves? Ningú no havia pensat en les operacions de càrrega i descàrrega en els comerços i serveis de la zona, els responsables dels quals estan més aviat indignats pels problemes que tenen els repartidors per trobar amb celeritat els seus negocis. Quan la regidora va anar al lloc dels fets a supervisar el muntatge es va trobar amb les queixes corresponents (i justificades) dels afectats.

I el vianant? Oh, sí, el vianant. Els vianants tenen ara uns quants carrers mig desangelats, amb menys vida que abans i envaïts per ciclistes que, com que s’han eliminat els carrils-bici, tenen (encara més) patent de cors. Sort que és un experiment i que l’Ajuntament està a temps d’introduir-hi totes les correccions necessàries, que no són poques a la vista de com està funcionant l’invent. Barcelona, més que mai.

[Imatge: foto Oriol Duran, www.elpuntavui.cat]

A casa teva o a la meva? Al Liceu!

La notícia del dia ha consistit, resumint-la molt, en què una parella ha estat descoberta (i gravada amb mòbils) mentre practicava sexe (cardava, però dit de forma eufemística) a l’estació de metro Liceu. La gravació, com no podia ser d’altra manera, ha saltat a les xarxes i d’aquí als mitjans de comunicació pròpiament dits. El director d’un d’aquests mitjans, concretament el d’aquesta casa, s’ha mostrat avergonyit perquè aquest fet transcendís i es convertís en una notícia quan no ho és. Li he replicat, via twitter, dient-li que el vídeo potser no és notícia però les circumstàncies que l’han fet possible sí.

És notícia des del moment que pot generar un debat sobre la llibertat de les persones, sobre la utilització de l’espai públic, sobre el dret a la intimitat (inclòs, potser, el dels propis protagonistes de la fogosa expansió) o, en fi, sobre allò que abans en dèiem “moralitat” o “bons costums”. Aquí volia arribar jo. La parella, a qui ja estan buscant per aplicar-los alguna mena de càstig, serà acusada d’una falta d’incivisme. Realment ho és? Van fer soroll? Ho van deixar tot brut? Van obligar terceres persones a participar? Hi havia criatures a aquella hora de la nit? No, l’únic reprovable de la seva conducta és que podien ofendre allò que, repeteixo, antigament es coneixia com a “bons costums”, concepte que el nostre apreciat Ajuntament d’esquerres de la Ciutat Comtal es guardarà molt i molt de fer servir.

Personalment no em molesta el fet però suposo que a una majoria de la societat sí i, per tant, caldrà aplicar alguna mesura perquè la cosa no surti més de mare. Quina, no ho sé, però el brainstorming a què s’hauran de sotmetre els responsables de fer complir les normes al metro i a la resta d’espais públics de la ciutat ho hauran de fer amb un ull posat al debat general i perpetu del model de ciutat que necessiten els barcelonins: què s’està disposat a admetre o no per conciliar llibertats, ordre públic, legítims interessos mercantils, convivència veïnal, etc. Una tasca titànica. Una mena de cub de Rubik municipal, ara que s’han tornat a posar de moda.

Ah! Els que vagin a buscar i capturar els amants del Liceu (d’on eren? des de quan es coneixien? què s’havien pres just abans?) per aplicar-los la multa que es cregui convenient, que aprofitin per buscar i capturar igualment el 5% d’usuaris que cada dia de l’any es colen a les instal·lacions del metro. Les senyores Maries de torn, que estaran indignadíssimes amb el triqui-triqui d’aquells dos nois, potser no estan assabentades d’aquest petit detall sense importància.

[Imatge: www.ara.cat]

 

 

Dones, ja podeu travessar

Avui és el 8 de març, dia dedicat a les dones. Aquest blocaire té el costum, quan arriba aquesta data, a escriure sobre el sempre relliscós tema dels dos sexes i de la manera més eficaç d’avançar (fins a aconseguir-ho) en la seva igualtat en tots els camps: públic o privat, salarial o polític, domèstic o social. Dic relliscós perquè qualsevol opinió que s’expressi per aquesta qüestió és ben fàcil que sigui objecte de desaprovació, de malentès o de menyspreu, més si prové d’un pèrfid mascle com jo. I aquesta perspectiva, dita “de gènere” (tu dius això perquè ets un home i jo ho interpreto així perquè sóc una dona) origina la primera consideració a fer: és un error posar el focus exclusivament, recalco exclusivament, en la divisió entre sexes a l’hora de governar, d’opinar, de planificar, de jutjar, de defensar, d’atacar, del què vulgueu… Se’n diu sexisme, d’això, i és una mala estratègia a l’hora d’aconseguir la desitjada i necessària igualtat entre sexes. Diferenciar els sexes és fer-los diferents, i les dones no són diferents ni diferenciades: són iguals. Si les dones són diferents, no seran mai iguals. Senzill, no?

En cap cas la celebració d’un dia com avui, amb les seves notícies, reflexions, actes o manifestacions, és contraproduent, ans al contrari. Cada dia de l’any és un “dia de”: un més no fa nosa. El que és un error és que el factor “sexe” (biològic, s’entén) determini cada aspecte de la vida social, des de la categoria fins a l’anècdota. I el que és pitjor, fer-ho amb la falsa idea de que així s’assoleixen els objectius desitjats que, espero, tots compartim, des de la igualtat en els salaris fins a la representació institucional, des de la distribució equitativa en les tasques de la llar fins a l’abolició de la xacra de la violència física.

L’actualitat, conforme s’acostava el 8 de març, ens ha il·lustrat amb alguns estrambòtics exemples aquesta equivocada manera d’entendre la (des)igualtat dels dos sexes i que mostren com de perduda va la societat a l’hora de lluitar-hi eficaçment.

El primer té a veure amb el llenguatge i es refereix als “donanatges” que fa l’Ajuntament de Barcelona a dones que s’ho mereixen. Sembla una broma però no ho és: han substituït homenatge per donanatge. La facècia ha fet reviure allò del tothom i totdon, avui feliçment superada com espero es faci amb aquesta sortida de bola municipal. Per cert, qui no ho hagi fet, que escolti la deliciosa tertúlia que van tenir l’altre dia a RAC1 Quim Monzó i Carme Junyent a propòsit de les barroeres manipulacions del llenguatge.

El segon ha estat protagonitzat per l’Ajuntament de Calafell, que ha editat un cartell per commemorar el Dia d’avui. Aquí el teniu: cartel 1.jpgdues noies en biquini formant gràcilment una mena de cor. El pòster és molt cursi però sobretot en res ajuda a dignificar la dona que és un dels objectius d’avui i de la resta de l’any. No és estrany que, a partir de l’oportuna protesta del grup local de Podem (formació que curiosament estarà d’acord amb els “donanatges” barcelonins), el cartell ha estat retirat mentre els seus responsables aplicaven el protocol usual en aquests casos (mostrar sorpresa primer i demanar perdó després).

El tercer ha tingut més impacte informatiu. L’Ajuntament de València ha tingut la genial pensada d’instal·lar “semàfors paritaris” per als vianants. No és conya. A algú se li ha ocorregut mai que les figures que s’il·luminen en verd o en vermell tinguin sexe? I que el sexe sigui masculí? A mi no, per descomptat. Doncs a alguna ment preclara d’aquell ajuntament ara d’esquerres (molt millor que el que hi havia abans, que consti) se li ha passat pel cap posar en pràctica aquesta insòlita idea. I com es feminitza una figura? Doncs posant-li una faldilla, reforçant així estereotips de gènere, en la línia contrària a la desitjada.

Que contentes deuen estar les valencianes (i les forasteres) de la ciutat: podran travessar els carrers amb molta més seguretat camí de la feina (on seguiran cobrant menys) o de casa seva (on les estarà esperant un company que no sap ni posar una rentadora).

[Imatges: Vilaweb i www.racocatala.cat]

No ho busqueu al diccionari. Avui: els ‘segways’

La nova plaga urbana. Són una mena de vehicles de dues rodes accionats de forma elèctrica i amb els quals et pots desplaçar per la ciutat a peu dret i a una certa velocitat. Que siguin “de ciutat” i que pugui anar a una “certa velocitat” explica que pugui esdevenir (com així ha estat) una font de conflictes. Com que no n’hi havia prou amb les bicicletes, amb la seva patent de cors per anar per on els dóna la gana, ara han aparegut aquests trastos perquè circular caminant com s’havia fet tota la vida sigui encara més dificultós sinó perillós.
Es tracta d’un fenomen bàsicament barceloní i lligat al turisme. L’Ajuntament, no sé si amb Trias o amb Colau, ja ha intentat mig regular aquest invent per tal d’evitar mals majors: no poden superar una velocitat determinada i ho han de fer en grups. Però no sembla cap solució. Cada dia, la voràgine de (no sé quin nom tenen els usuaris d’això) ocupen perillosament carrers i places del centre de la ciutat esquivant criatures, gent gran i mobiliari urbà a una velocitat, n’estic segur, més alta que la permesa.
Hi ha l’esperança de que això no passi de ser una moda passatgera pensada per entretenir uns turistes cada dia més avorrits i necessitats de noves experiències. O potser no i han vingut per quedar-se a competir amb patinadors, skaters, bicicletes, motos i cotxes. Ah, i que no m’oblidi dels ricksaws, aquella mena de carruatges amb pedals d’origen asiàtic i que, com no, també van treure el nas fa anys a la nostra capital. Pobra Barcelona.

[Imatge: www.mysegwayexperience.com]

Municipals’15 (i 14: Ada li toca a ella)

Com es deu dir l’antítesi de la jornada de reflexió, és a dir l’endemà d’unes eleccions? En podríem dir el post-partum? Bé doncs, aquestes són les notes personals que se’m van acudir en aquesta peculiar jornada.

* Alegria per la pujada en vots, regidors i tota la pesca del denominat bloc sobiranista (atenció, que aquí es compta Unió i no es compta Iniciativa i plataformes amigues). La nit electoral, i atès el sorpasso de Colau a Trias, més d’un i més de dos tant del nostre bàndol com de l’altre ja corria, cadascú a la seva manera, a cantar les absoltes del procés, però no: la realitat és tossuda.

* Parlant de Colau: el que fa un o dos regidors per canviar diametralment la visió de les coses. Us imagineu que Convergència hagués tret 11 regidors i Barcelona en Comú 10? Les anàlisis dels resultats de Barcelona, i amb ells els de Catalunya, haguessin estat completament diferents. Probablement molts callarien que la primera força hagués estat sobiranista i en canvi ens recordarien fins a l’extenuació que tindria moltes dificultats en governar.

* I acabo amb la Colau (en el bon sentit de la paraula). Serà interessant veure aquesta bona dona gestionant (si arriba a alcaldessa, clar) un municipi tan complex com el Cap i Casal i havent de prendre decisions sobre tot, carències socials, línies d’autobús, diferències entre barris, jardins, conflictes amb els funcionaris, mobilitat i mil coses més. Ara tindrà les pancartes i el soroll a l’altra banda de la ratlla.

* Respecte a l’Ajuntament de Tarragona, moltes novetats. El guirigall s’amplia a set formacions polítiques, aguanta Ballesteros i la fictícia força electoral de l’Alejandro ha passat a Ciudadanos. Per la seva banda, Convergència paga (crec que merescudament) les discòrdies internes i la potineria a l’hora de designar candidat. El sobiranisme ja arriba a un terç de regidors, cosa que no està gens malament per a una ciutat com Tarragona, i la pobra Arga (ICV) continua soleta al saló de plens: on han anat els hipotètics vots de Podem?

* Per acabar, cal felicitar les meves coneixences de l’apunt de 20 de maig: tots tres han estat escollits regidors i dos d’ells ben probablement tindran responsabilitat de govern als seus municipis.

[Imatge: www.elperiodicodearagon.com]

 

 

La bèstia i el sobirà

Poc a afegir a la polèmica de la setmana, la cancel·lació al darrer moment d’una exposició al MACBA que podia resultar inadequada perquè, horror, es mostraria una escultura amb els trets de l’anterior rei d’Espanya en actitud diguem-ne de submissió. Gràcies a la mala traça dels directius d’aquest museu amb pretensions vanguardistes tenim:

Primer: l’escultura, que no es volia exhibir, s’haurà reproduït fins a l’infinit en mitjans de comunicació de tot ordre, els antics i els nous, en aplicació del famós principi Streisand, que provoca l’efecte contrari al buscat.

Segon: s’aconsegueix notorietat per a una obra que, a mi que em perdonin, artísticament no hi ha per on agafar-la, i per a l’artista, una tal Ines Doujak que a hores d’ara deu estar contentíssima per la popularitat guanyada. Potser aviat la Wikipèdia li dedicarà un articlet que no sigui en alemany.

Tercer: el sector de la creació, agraït perquè se’ls ofereix de nou una ocasió d’esquinçament de vestidures al crit de guerra de “no a la censura” (al qual m’adhereixo, que quedi clar). Què més voldrien ells que se’ls prohibissin les seves ocurrències creatives…

I quart: la broma haurà costat uns bons calerons. Tinc entès que la decisió de cancel·lar tota l’exposició es va prendre en el darrer moment, quan ja estava tot muntat, enllestida tota la promoció (que no deu ser barata) i a punt d’obrir portes (potser fins i tot amb un happening de croquetes i canapès, vés a saber). Una decisió presa pels mateixos que deuen plorar dia sí, dia també, per la migradesa de recursos públics i privats.

[Imatge: qui vulgui idees originals per a la mona d’enguany, ja sap on inspirar-se; www.nuvol.com]

Post-scriptum: poc després d’haver redactat l’apunt, s’ha decidit finalment obrir l’exposició al públic i corregir així el primer error. La notícia no modifica en res el sentit de l’apunt, més aviat confirma tot el que hi deia, inclòs l’efecte crida i notorietat que ha tingut la potinera gestió de l’afer, i fins i tot afegint nous elements: els visitants fent-se selfies davant la falla monàrquico-boliviana contribueixen encara més a la banalització de la cultura.